Category: catàleg

Lourdes Fisa. Les muses inquietants

Vaig despertar-me un dia per veure’t, mare,
flotant per sobre meu en el cel més blau
en un globus verd on brillaven un milió
de flors i ocells blaus mai vistos,
mai , mai , però mai enlloc
però el petit planeta s’eclipsà
com bombolla de sabó, quan cridaves. Vine aquí!
I jo em vaig trobar amb els meus companys de viatge.

(Sylvia Plath, Les Muses inquietants)
» Seguir leyendo…

Lourdes Fisa. Les muses inquietants

Marta Darder. Aigua a l’aigua.

L’aigua és una molècula simple de característiques extraordinàries. És la base de la vida al nostre planeta, és, de fet, l’origen i el símbol de la vida. Un element  sempre associat a la condició femenina i que ara dona títol a una suggerent exposició de dones artistes: Cossos d’aigua…
L’aigua és per a nosaltres quasi invisible i impalpable, un medi per la transmissió d’imatges i sensacions. Les petites molècules d’aigua poden conformar un vast celatge nebulós, l’aigua de vegades és plana i enmirallada, en altres ocasions és una matèria que apreciem en la seva energia transformadora. L’aigua sempre es mostra variable i imprevisible. » Seguir leyendo…

Marta Darder. Aigua a l’aigua.

 

Jens HaaningNúria Güell. Les pràctiques artístiques i el món real

En un barri de població turca al centre d’Oslo,  l’artista danès Jens Haaning instal·la un altaveu  amb l’enregistrament d‘una casset que conté  acudits populars turcs: Turkish Jokes. En el mateix   projecte també penja cartells amb les narracions  escrites en aquesta llengua. Si el vianant no és turc,  els missatges passen desapercebuts, ja que no es  pot involucrar en les històries; en canvi, si qui  passa pel lloc és de parla turca fàcilment esclata a riure visualitzant així, amb un gest distès, la seva identitat.
Mitjançant aquesta discreta intervenció  l’artista, per uns moments, capgira la dinàmica habitual d’un espai públic que discrimina les altres llengües, les minories culturals. » Seguir leyendo…

La casa com a espai inevitable

La representació de “la casa” és una imatge ancestral i universal, un símbol per expressar la vida interior i al mateix temps la vida en comunitat. La imatge d’una casa visualitza perfectament el dins i el fora de l’experiència existencial i de les seves derives. El dins és l’espai de la protecció, el lloc privat on expandir la intimidat; el defora és l’espai de relació, el lloc comunal. Dibuixar una casa és des de la infància una forma bàsica del llenguatge emocional: l’arquitectura domèstica està feta d’elements tangibles i també d’intangibles com la memòria o les emocions. » Seguir leyendo…

La casa com a espai inevitable. Raquel Friera

David Bestué: El día que José María Aznar ganó por segunda vez las Elecciones Generales, desplacé un centímetro a la derecha todos los objetos de mi habitación.

Aquesta descripció d’una acció personal a l’espai domèstic és al mateix temps el títol novel·lat que David Bestué proposa a una imatge fotogràfica en la que els referents històrics es fonen amb les formes de vida, a la manera de les genealogies que Nicolas Bourriaud recerca en el marasme de la modernitat. » Seguir leyendo…

David Bestué: El día que José María Aznar ganó por segunda vez…

Balenes i ciutats. Isabel Banal – Jordi Canudas

Què està passant amb les balenes? Són una espècie en perill d’extinció. I malgrat la catàstrofe d’aquesta pèrdua irremeiable, segueixen víctimes dels depredadors humans, del procés d’industrialització dels darrers cent anys, de les lleis del mercat i els fraus dels convenis internacionals per la protecció del medi ambient i de les espècies marines.  » Seguir leyendo…

Isabel Banal – Jordi Canudas. Balenes i ciutats.

 

Josep Maria Martín. L’etant donnée

La pluralitat de materials, la contaminació de tècniques, la mescla de procediments, caracteritzen una pràctica artística que busca l’eficàcia amb desimboltura. Les fronteres que delimitaven el marc de la representació s’han diluït. L’heterogeneïtat en els plantejaments estètics ha esdevingut una estratègia per accedir a unes necessàries escletxes des d’on sigui possible ultrapassar l’extenuat àmbit de la significació. » Seguir leyendo…

Josep Maria Martín. L’etant donnée.

Jaume Muxart. El sol és de color blau … Els paisatges al.lucinats de Muxart.

La disciplina del paisatge és una de les manifestacions més identitàries de la pintura de tots els temps. En la visió de l’entorn natural, del paisatge, l’individu troba la dimensió més lliure de l’existència, la seva experiència i la seva poètica: allà on tot és possible. » Seguir leyendo…

Jaume Muxart. El sol és de color blau.

El secret

El secret  és sempre una sospita, una il·lusió, un desig. És el suport de la literatura, el talismà del filòsof, el repte de la ciència i un antídot per a les veritats. El secret, a diferència del misteri, sempre és quelcom relacional, viu entre nosaltres i es guarda a sí mateix fugint dels grans rituals públics. El secret és mòbil i actiu, clandestí i insumís, però mai és silenci sinó paraula, gest, objecte d’intercanvi i comunicació.

El que més m’agrada del secret és la seva naturalesa de confident: el secret és inseparable de la existència de l’altre; el secret existeix perquè es pot compartir. El misteri, en canvi, no pot passar de mà en mà, de mirada a mirada, ja que no és tangible ni visual: és un “no res” guardat pels seus sacerdots, un nom que es remet a ell mateix. » Seguir leyendo…

els malalts de la casaMarta Darder. Els malalts de la casa

Les natives nord-americanes dels boscos de l’est, els primers en ser destruïts pels europeus, tenien el costum de teixir màscares amb fibres vegetals que portaven durant les seves cerimònies curatives, els rituals per la sanació dels malalts de la casa. Aquestes màscares no estaven destinades a ocultar el rostre de la portadora, sinó a afavorir la transformació de la dona en el seu propi esperit, un procés de reconeixement de la força interior. Aquestes cerimònies s’anomenaven de “fals rostre”, i les dones portadores cosien la màscara amb cordill fet de fulles de blat de moro.
La seva relació amb els cultius cél.lics i les feines de teixir, la seva experiència de la fertilitat, la seva identificació amb els rituals estacionals, els hi conferia una gran presència protectora dins la casa. Eren artistes i sanadores, la màscara era un element més de la vida domèstica. » Seguir leyendo…

Marta Darder. Els malalts de la casa