Category: art actual

Nix, un ensayo sobre lo invisible

Ciertamente es una palabra enigmática: Nix. Un término que el artista Àlvar Calvet toma como enunciado para reunir y exponer sus últimos trabajos en el Museu d’Art Modern de la Diputación de Tarragona. Obras realizadas en tiempos distintos y que coinciden en explorar el exterior de la imagen, aquellos espacios de lo desconocido que siempre han marcado su singular trabajo en la pintura.

Esta palabra de tres letras responde a una clave mitológica: Nix es, en nuestra cultura, la diosa primordial de la noche, la figura de quien habita en la oscuridad y huérfano de luz transita por los sutiles espacios de la visión. Y, precisamente, las obras que ahora nos presenta recorren los mundos no accesibles a la retina, son una experiencia sobre lo invisible y la ceguera. También sobre la posibilidad icónica del alma más allá de los ojos que ven. » Seguir leyendo…

NIX, un ensayo sobre lo invisible. Alvar Calvet (catálogo)

Elles son indispensables

Us presento aquest petit àlbum, fragments de dones artistes i de cossos que es desvesteixen per vestir-se de forta presència i revolta. La meva interpretació, dins del Seminari “El cos indispensable”, desitja integra-se als continguts i les obres d’aquesta exposició que ens reuneix avui al centre d’art de La Panera: Vestir i desvestir cossos. Fenomenologies d’aparició.

LAURA. Vaig conèixer a la Laura a través d’una postal que tenia a la bústia. Era la informació d’una exposició a la sala Montcada de Barcelona, el 1998. Sentí un fort impacte. La vaig clavar amb una xinxeta a la paret del menjador. De fet aquesta imatge m’acompanyà fins que em vaig mudar de casa. Ara no la tinc, però l’efecte perdura. » Seguir leyendo…

Elles son indispensables: Laura, Catherine, Esther, Del Lagrace, Simone (ponencia+catálogo)

Arts Coming, un nou mercat de l’art i la cultura

Vivim un temps de canvi. Aquesta frase és el titular de premsa més reiterat i també la constatació general d’un procés de transformació. Sabem que alguna cosa ha acabat. No discernim els perfils d’aquest nou episodi, però vivim de ple el desassossec del gir i valorem la direcció que emprèn. Tots els àmbits de la societat, també el de la cultura com a marc de producció de coneixement i l’art com a possibilitat de l’experiència, estan afectats.

En aquest nou cicle, el paper de l’artista i la funció de l’art assumeixen responsabilitats més ètiques i sovint menys avaladores d’una estètica autocomplaent o de servitud al mercat. No és gens difícil observar-ho. » Seguir leyendo…

Arts Coming. Contemporary art editions (artículo)

Els anys vuitanta van ser, en la nostra història nacional i local, l’escenari del gran repte per la consolidació de la nova democràcia, sota la consigna  electoral de “La hora del cambio” en la veu de la primera legislatura socialista del 1982. Deixem enrere l’epíleg franquista i les propostes de la Transició per confrontar-nos a la construcció de les bases de llibertat necessària per una nova societat.

» Seguir leyendo…

ART FORA MERCAT. Mataró anys 80 (curadoría+catálogo)

Le Corbusier quemado en Bogotá

En Queimada, obra de Pontecorvo protagonizada por Brando en 1969, el fuego es la gran alegoría de la insurrección y una muy buena lectura sobre las dificultades de la independencia política y económica en los países latinoamericanos. Un alegato en contra del colonialismo, el capitalismo y la esclavitud. Es decir, la rebelión contra la tiranía del modelo político y económico europeo. » Seguir leyendo…

Copiar no es pecado

De la vida en lugar a dudas, espacio artístico en la colombiana Cali, guardo muchas imágenes y reflexiones. Allí pude ver de cerca la caja Brillo de Warhol, iluminarme con las pantallas de SUPERFLEX, toquetear un Gabriel Orozco o un Kosuth. Son ’calcos’ de las obras, paradigmas de la contemporaneidad al alcance de todos. Una iniciativa crítica y desinhibida, iconoclasta a la par que interpretativa. El 10 de agosto se inauguró allí la exposición CALCOS. Retrospectiva de un legítimo amor por lo falso… Lo falso no es plagio ni pecado, sino una nueva verdad. » Seguir leyendo…

Copiar no es pecado (artículo)


Hijos de Can Xalant

A les pàgines del diari La Vanguardia es va publicar un article d’actualitat cultural dedicat als artistes emergents a Barcelona. La doble pàgina es llegeix amb el títol bíblic de  ‘Hijos del Macba’. Desota aquest encapçalament, l’article dona els noms i d’altres dades d’un conjunt heterogeni de joves artistes que composen, segons la periodista Teresa Sesé, l’escena actual de les pràctiques contemporànies a la capital.  » Seguir leyendo…

Hijos de Can Xalant, Hijos del MACBA (catálogo)

De paradigma a paradigma: salvando el laberinto, la calavera o la muerte

  • Con todas las dificultades y peligros que encierra un proyecto curatorial sobre el difuso panorama del arte emergente en nuestro país, la exposición que Manuel Segade ha presentado en la Panera de Lleida es un singular ejercicio cartográfico que se presta a lecturas y aportaciones. Ni acta notarial ni edición promocional, la muestra es un apunte crítico que nos permite seguir pensando en la cuestión del paradigma.

» Seguir leyendo…

De paradigma a paradigma: salvando el laberinto, la calavera o la muerte

El disseny i l’art actual, una parella R+D+I

El debat sobre la funcionalitat, també el litigi entre la bellesa i la practicitat, han animat els múltiples discursos sobre la naturalesa de l’art i la pragmàtica del disseny. Art i disseny, en relació o antagonisme, han estat termes protagonistes de debats i controls policials de tota mena des del segle XIX. Una dialèctica que finalment només esdevé productivitat des de la transferència de sabers, però inútil des de la controvèrsia de la jerarquia cultural. » Seguir leyendo…

El disseny i l’art actual, una parella R+D+I

Isabel Banal. Amb les pedres

Recordo la història d’un artista que creia en l’ànima de les pedres. Per a ell, aquests retalls de geologia no eren formes abstractes, sinó concretes. Les pedres eren un model per al despullament plàstic, pura creació com ho és una fruita o una flor. El mateix artista sabia que les pedres són plenes
d’entranyes, que són alhora matèria, aigua i aire.

Un poeta amic seu va escriure sobre aquelles “pedres amb ànima” que feia l’artista, destacant que l’adornament pompós s’havia sacrificat en una sobrietat quasi exagerada i que l’autor cercava una manera d’expressar-se evitant tota frase inútil: “les escultures d’aquest artista ja no volen ser escultures”, deia l’amic. » Seguir leyendo…

Isabel Banal. Amb les pedres