Category: autors

La pintura és una activitat molt solitària i silenciosa, però també por esdevenir una experiència de comunitat i expandir-se com una veu coral. Aquesta segona opció és la que desenvolupa l’artista i professor Àlvar Calvet en el seu projecte de pintura mural a l’absis de la Capella de Sant Roc. Un treball que dóna veu i presència pictòrica a un diàleg social entre artistes i persones que decideixen sobre la seva identitat sexual i de gènere. » Seguir leyendo…

El vuitè dia. Àlvar Calvet

Del 1932 al 1936, l’associació barcelonina Amics de l’Art Nou (ADLAN) organitzà diverses exposicions d’art i objectes populars, concursos, sessions cinematogràfiques, audicions musicals, conferències, lectures poètiques, espectacles de dansa, excursions, sopars, edicions i homenatges. Les activitats es publicaven entre els socis a través de circulars, trucades telefòniques o targetes d’invitació. Notes que gestionava la secretària de la entitat, Adelita Lobo, qui portava l’ordre de les reunions de la junta, la programació d’activitats i correspondència. Ella és qui també recopilava i decorà amb primor l’àlbum de retalls de premsa amb notícies de l’associació. » Seguir leyendo…

Viola i l’ADLAN, projecte d’arxiu compartit (curadoría+catálogo)

Tacar un paisatge és un projecte de pintura mural creat específicament per l’espai de la Capella de Sant Roc. L’absis és la zona matriarcal de l’arquitectura religiosa i ara ens mostra amb traços, colors i estructures vegetals un paisatge inspirat en les vinyes i la llum de l’entorn de Valls. La natura exterior ha estat dibuixada al mur interior, un procés que la artista Helena Basagañas ha realitzat a portes obertes pensant en la gent d’aquesta comarca que té nom d’explotació agrícola: Alt Camp. » Seguir leyendo…

Tacar un paisatge. Helena Basagañas

«Obra aprobada con fecha 13-12-72 para su utilización en Educación General Básica.» utilitza la paret de l’absis de la Capella de Sant Roc de Valls per, mitjançant la seva reactivació com espai comunicatiu, posar en qüestió metodologies, codis i tècniques aplicades en l’ensenyament de l’escriptura durant els anys ‘70 en el Regne d’Espanya. » Seguir leyendo…

Obra aprobada con fecha 13-12-72 para su utilización en Educación General Básica. Txe Roimeser

 

Cosmogonia (Pantocràtor) és un projecte de pintura mural pensat per a un espai d’ús originàriament religiós, la capella de Sant Roc, i que reprodueix l’estructura compositiva del magnífic Pantocràtor de Sant Climent de Taüll. La configuració d’aquest gran mural del Romànic català, en aquesta nova representació substitueix la iconografia de culte per personatges i símbols del Súper Mario i altres icones de la cultura digital, canviant les franges al·legòriques de color per estructures gràfiques de videojocs.

Cosmogonia (Pantocrator), Obra Social Son Goku

Nos seduce la hipótesis de una historia del arte sin objetos. Un relato donde riman los gestos y la desaparición material, la autodestrucción, la repetición obsesiva, la copia, el decrecimiento productivo, la liquidación del autor o la autogestión de recursos. Gestos que tensan el sentido del sistema del arte hasta su autoinmolación. Un escenario donde maquinar nuevos potenciales sobre la radicalidad política del arte, siguiendo la inscripción terrorista del “todo es arte” de Ben Vautier. » Seguir leyendo…

La rutina pot ser una forma de potenciar la creativitat, una estratègia per empeltar el temps de la imaginació amb el cicle vital, amb el ritme del dia a dia. La creativitat acotada per pautes que es repeteixen sense necessitat de sotmetre el talent a la ansietat de la originalitat diària, serveix per a generar una imaginació que desplega el vol. La rutina forma part de l’hàbit de la creació, estableix el ritual que permet un cert automatisme per topar-se amb el desconegut.

El personatge de l’Autodidacta, de la Nàusea de Sartre, passava cada dia les mateixes hores a la biblioteca i llegia els llibres seguint un ordre alfabètic, sense discriminar altres estímuls lectors, tenia una pauta estricta per a la gestió del seu autoaprenentatge. » Seguir leyendo…

Cada dia un collage: Imanol Buisan, la rutina creativa (curadoría+catálogo)

Un Museu històric sempre és un arxiu. És a dir, un contenidor de documents ben ordenats i preservats que ens permeten generar narracions sobre el passat d’un personatge, una comunitat o territori a partir de dades tècniques i troballes materials o gràfiques. Qualsevol arxiu sempre funciona amb un estricte codi d’ordenació i classificació, determinat per una veu autoritzada o protocol institucional.

Malgrat aquesta severa metodologia de treball, la seva funció ha de servir per a posar en circulació nous relats sobre la memòria històrica sense perpetuar-la com una concepció de realitat única o veritat absoluta. » Seguir leyendo…

UNA LECTURA A L’INTERIOR DEL MUSEU: Casa negra, Casa blanca, Olga Olivera-Tabeni (catálogo)

Nix, un ensayo sobre lo invisible

Ciertamente es una palabra enigmática: Nix. Un término que el artista Àlvar Calvet toma como enunciado para reunir y exponer sus últimos trabajos en el Museu d’Art Modern de la Diputación de Tarragona. Obras realizadas en tiempos distintos y que coinciden en explorar el exterior de la imagen, aquellos espacios de lo desconocido que siempre han marcado su singular trabajo en la pintura.

Esta palabra de tres letras responde a una clave mitológica: Nix es, en nuestra cultura, la diosa primordial de la noche, la figura de quien habita en la oscuridad y huérfano de luz transita por los sutiles espacios de la visión. Y, precisamente, las obras que ahora nos presenta recorren los mundos no accesibles a la retina, son una experiencia sobre lo invisible y la ceguera. También sobre la posibilidad icónica del alma más allá de los ojos que ven. » Seguir leyendo…

NIX, un ensayo sobre lo invisible. Alvar Calvet (catálogo)

Elles son indispensables

Us presento aquest petit àlbum, fragments de dones artistes i de cossos que es desvesteixen per vestir-se de forta presència i revolta. La meva interpretació, dins del Seminari “El cos indispensable”, desitja integra-se als continguts i les obres d’aquesta exposició que ens reuneix avui al centre d’art de La Panera: Vestir i desvestir cossos. Fenomenologies d’aparició.

LAURA. Vaig conèixer a la Laura a través d’una postal que tenia a la bústia. Era la informació d’una exposició a la sala Montcada de Barcelona, el 1998. Sentí un fort impacte. La vaig clavar amb una xinxeta a la paret del menjador. De fet aquesta imatge m’acompanyà fins que em vaig mudar de casa. Ara no la tinc, però l’efecte perdura. » Seguir leyendo…

Elles son indispensables: Laura, Catherine, Esther, Del Lagrace, Simone (ponencia+catálogo)