Category: autors

Arts Coming, un nou mercat de l’art i la cultura

Vivim un temps de canvi. Aquesta frase és el titular de premsa més reiterat i també la constatació general d’un procés de transformació. Sabem que alguna cosa ha acabat. No discernim els perfils d’aquest nou episodi, però vivim de ple el desassossec del gir i valorem la direcció que emprèn. Tots els àmbits de la societat, també el de la cultura com a marc de producció de coneixement i l’art com a possibilitat de l’experiència, estan afectats.

En aquest nou cicle, el paper de l’artista i la funció de l’art assumeixen responsabilitats més ètiques i sovint menys avaladores d’una estètica autocomplaent o de servitud al mercat. No és gens difícil observar-ho. » Seguir leyendo…

Arts Coming. Contemporary art editions (artículo)

Els anys vuitanta van ser, en la nostra història nacional i local, l’escenari del gran repte per la consolidació de la nova democràcia, sota la consigna  electoral de “La hora del cambio” en la veu de la primera legislatura socialista del 1982. Deixem enrere l’epíleg franquista i les propostes de la Transició per confrontar-nos a la construcció de les bases de llibertat necessària per una nova societat.

» Seguir leyendo…

ART FORA MERCAT. Mataró anys 80 (curadoría+catálogo)

LIAISONS, Ramon Guillen-Balmes 

Les ‘eines’ són per aquest artista, des del seu primer projecte el 1982, mediadores perfectes per pensar sobre l’art, construir les escultures i dialogar amb els altres. Les obres que ens ha llegat Ramon Guillen-Balmes estan fetes de materials inusuals, de formes útils i ofertes emotives que escurcen tota distància entre l’autor i l’espectador.

El ‘material’ de treball que utilitza és poc convencional: el feltre, la fusta, l’aigua, el suro, la sorra, el metall, el paper, la fotografia o el gest. Sempre al servei del concepte i no del cànon escultòric, l’artista dibuixa i escriu, retalla, cus i fotografia acoblant imatges i narratives més enllà dels protocols. En la plenitud d’un humanisme contemporani. » Seguir leyendo…

Ramon Guillen-Balmes 1954-2001 (catálogo)

Martí Peran habla sobre crítica, comisariado y producción artística

Mucho se ha hablado y escrito sobre el arte en general y algo menos sobre la crítica en particular. Crítica y creación comparten una primera letra y un mismo territorio, pero un lugar menos confortable de lo que podemos creer o deseamos encontrar.

Una travesía crítica o creativa precisa para su navegación de una constante desarticulación o modificación de los discursos que insuflan sus velas. Y algo imprescindible para la crítica y el arte es reconsiderar de manera ininterrumpida su legitimidad, la autorización de su propio discurso, para evitar caer en el vacío de una perversa mutación de tal autoridad en ortodoxia o modelo de poder. » Seguir leyendo…

La iniquidad de la cultura. Martí Peran habla sobre crítica (artículo)

Mirar de reojo. Guillermo Pfaff 

Escribo poco sobre pintura. Los excesos de los años de estudiante de historia del arte me han dejado algo de trauma y una ligera contracción. Me inculcaron que la pintura es sinónimo de arte y el pincel una metonimia del artista. Y que el artista pinta a la modelo. Sobredosis de poderío hegemónico.
Pero con el tiempo he aprendido a mirar de reojo, más allá de la pintura, para encontrar algo más que solo pintura y poder también disfrutar de lo pictórico. Y no es un trabalenguas. » Seguir leyendo…

Mirar de reojo. Guillermo Pfaff en La Taché Gallery de Barcelona.

De paradigma a paradigma: salvando el laberinto, la calavera o la muerte

  • Con todas las dificultades y peligros que encierra un proyecto curatorial sobre el difuso panorama del arte emergente en nuestro país, la exposición que Manuel Segade ha presentado en la Panera de Lleida es un singular ejercicio cartográfico que se presta a lecturas y aportaciones. Ni acta notarial ni edición promocional, la muestra es un apunte crítico que nos permite seguir pensando en la cuestión del paradigma.

» Seguir leyendo…

De paradigma a paradigma: salvando el laberinto, la calavera o la muerte

Isabel Banal. Amb les pedres

Recordo la història d’un artista que creia en l’ànima de les pedres. Per a ell, aquests retalls de geologia no eren formes abstractes, sinó concretes. Les pedres eren un model per al despullament plàstic, pura creació com ho és una fruita o una flor. El mateix artista sabia que les pedres són plenes
d’entranyes, que són alhora matèria, aigua i aire.

Un poeta amic seu va escriure sobre aquelles “pedres amb ànima” que feia l’artista, destacant que l’adornament pompós s’havia sacrificat en una sobrietat quasi exagerada i que l’autor cercava una manera d’expressar-se evitant tota frase inútil: “les escultures d’aquest artista ja no volen ser escultures”, deia l’amic. » Seguir leyendo…

Isabel Banal. Amb les pedres

Lourdes Fisa. Les muses inquietants

Vaig despertar-me un dia per veure’t, mare,
flotant per sobre meu en el cel més blau
en un globus verd on brillaven un milió
de flors i ocells blaus mai vistos,
mai , mai , però mai enlloc
però el petit planeta s’eclipsà
com bombolla de sabó, quan cridaves. Vine aquí!
I jo em vaig trobar amb els meus companys de viatge.

(Sylvia Plath, Les Muses inquietants)
» Seguir leyendo…

Lourdes Fisa. Les muses inquietants

Marta Darder. Aigua a l’aigua.

L’aigua és una molècula simple de característiques extraordinàries. És la base de la vida al nostre planeta, és, de fet, l’origen i el símbol de la vida. Un element  sempre associat a la condició femenina i que ara dona títol a una suggerent exposició de dones artistes: Cossos d’aigua…
L’aigua és per a nosaltres quasi invisible i impalpable, un medi per la transmissió d’imatges i sensacions. Les petites molècules d’aigua poden conformar un vast celatge nebulós, l’aigua de vegades és plana i enmirallada, en altres ocasions és una matèria que apreciem en la seva energia transformadora. L’aigua sempre es mostra variable i imprevisible. » Seguir leyendo…

Marta Darder. Aigua a l’aigua.

 

Jens HaaningNúria Güell. Les pràctiques artístiques i el món real

En un barri de població turca al centre d’Oslo,  l’artista danès Jens Haaning instal·la un altaveu  amb l’enregistrament d‘una casset que conté  acudits populars turcs: Turkish Jokes. En el mateix   projecte també penja cartells amb les narracions  escrites en aquesta llengua. Si el vianant no és turc,  els missatges passen desapercebuts, ja que no es  pot involucrar en les històries; en canvi, si qui  passa pel lloc és de parla turca fàcilment esclata a riure visualitzant així, amb un gest distès, la seva identitat.
Mitjançant aquesta discreta intervenció  l’artista, per uns moments, capgira la dinàmica habitual d’un espai públic que discrimina les altres llengües, les minories culturals. » Seguir leyendo…