Category: autors

Miratge i desig: retrats i paisatges de Catherine Opie

En la seva obra “autoretrat” (Cutting, 1993), Catherine Opie renuncia a mostrar el rostre com imatge identitària i ensenya la seva esquena nua on veiem un dibuix de grafisme infantil fet a cop de ganivet sobre la pell. Els traumatòlegs diuen que l’esquena és la part del cos que sustenta la pesantor existencial, en ella el traçat del dibuix, a carn viva, està pintat amb el color de sang que desprèn la ferida. » Seguir leyendo…

Miratge i desig: retrats i paisatges de catherine opie

La casa com a espai inevitable

La representació de “la casa” és una imatge ancestral i universal, un símbol per expressar la vida interior i al mateix temps la vida en comunitat. La imatge d’una casa visualitza perfectament el dins i el fora de l’experiència existencial i de les seves derives. El dins és l’espai de la protecció, el lloc privat on expandir la intimidat; el defora és l’espai de relació, el lloc comunal. Dibuixar una casa és des de la infància una forma bàsica del llenguatge emocional: l’arquitectura domèstica està feta d’elements tangibles i també d’intangibles com la memòria o les emocions. » Seguir leyendo…

La casa com a espai inevitable. Raquel Friera

David Bestué: El día que José María Aznar ganó por segunda vez las Elecciones Generales, desplacé un centímetro a la derecha todos los objetos de mi habitación.

Aquesta descripció d’una acció personal a l’espai domèstic és al mateix temps el títol novel·lat que David Bestué proposa a una imatge fotogràfica en la que els referents històrics es fonen amb les formes de vida, a la manera de les genealogies que Nicolas Bourriaud recerca en el marasme de la modernitat. » Seguir leyendo…

David Bestué: El día que José María Aznar ganó por segunda vez…

Balenes i ciutats. Isabel Banal – Jordi Canudas

Què està passant amb les balenes? Són una espècie en perill d’extinció. I malgrat la catàstrofe d’aquesta pèrdua irremeiable, segueixen víctimes dels depredadors humans, del procés d’industrialització dels darrers cent anys, de les lleis del mercat i els fraus dels convenis internacionals per la protecció del medi ambient i de les espècies marines.  » Seguir leyendo…

Isabel Banal – Jordi Canudas. Balenes i ciutats.

Jaume Muxart. El sol és de color blau … Els paisatges al.lucinats de Muxart.

La disciplina del paisatge és una de les manifestacions més identitàries de la pintura de tots els temps. En la visió de l’entorn natural, del paisatge, l’individu troba la dimensió més lliure de l’existència, la seva experiència i la seva poètica: allà on tot és possible. » Seguir leyendo…

Jaume Muxart. El sol és de color blau.

La construcció simbólica de la dona

Ser dona en un món en procés de transformació. Per a moltes artistes, a partir dels anys setanta, ja no resulten vàlides les preocupacions de l’art associades amb la tradició de la modernitat —l’art preocupat per la innovació de les formes, per conservar la puresa de l’estil o aconseguir el sublim estètic—, sinó que prefereixen atendre aquelles qüestions relacionades amb el creuament de conceptes i valors que construeixen la cultura visual i la seva relació amb les institucions i els agents que hi participen; com també les formes de representació que genera el món visual, en especial la identitat sexual i la vida social. » Seguir leyendo…

 

Llegint Paul Virilio en les imatges de Aernout Mik

L’assaig de Paul Virilio, Ce qui arrive[1] (Allò que arriba), no és un manifest contra les tecnologies, que el fascinen, sinó contra la ceguesa que les envolta. És l’escriptura d’una consciència crítica sobre l’impacte de les tecnologies en el món actual, una reflexió sobre l’imprevist i la imprevisió. Es tracta de l’obra introductòria a la seva tesis sobre “l’accident integral”. » Seguir leyendo…

Llegint Paul Virilio en les imatges de Aernout Mik

els malalts de la casaMarta Darder. Els malalts de la casa

Les natives nord-americanes dels boscos de l’est, els primers en ser destruïts pels europeus, tenien el costum de teixir màscares amb fibres vegetals que portaven durant les seves cerimònies curatives, els rituals per la sanació dels malalts de la casa. Aquestes màscares no estaven destinades a ocultar el rostre de la portadora, sinó a afavorir la transformació de la dona en el seu propi esperit, un procés de reconeixement de la força interior. Aquestes cerimònies s’anomenaven de “fals rostre”, i les dones portadores cosien la màscara amb cordill fet de fulles de blat de moro.
La seva relació amb els cultius cél.lics i les feines de teixir, la seva experiència de la fertilitat, la seva identificació amb els rituals estacionals, els hi conferia una gran presència protectora dins la casa. Eren artistes i sanadores, la màscara era un element més de la vida domèstica. » Seguir leyendo…

Marta Darder. Els malalts de la casa

 

Espais obrats

Espais obrats són set projectes que treballen -obren- l’espai concret de cada un dels museus participants i presenten el treball d’artistes amb obres del fons del MACBA. El guió principal del projecte pren la col·lecció del MACBA com una reserva des de la qual es pot accedir a una sèrie d’artistes en actiu del nostre entorn. I l’eix principal consisteix a mostrar el treball en curs dels autors d’una manera contextualitzada, en relació amb les col·leccions o les particularitats de cada centre d’exposicions o museu.

A partir del fons del MACBA, els artistes intervenen en un dels museus amb un projecte específic, un treball de nova producció o una proposta expressa segons l’espai o el caràcter museogràfic del centre. Així, el museu, més enllà de la seva funció patrimonial, esdevé un taller en actiu, un espai obrat on es poden explorar els límits mateixos de l’art. Per aquest projecte, el museu no treballa amb les obres, sinó amb els artistes, autors amb un itinerari plenament consolidat en el panorama de l’art contemporani al nostre país. » Seguir leyendo…

Marta Darder. Una casa mossegada pel mar

El viatge és, finalment, un arxiu personal d’imatges. D’ací i d’allà anem fent recopilació d’instants, parem amb l’artilugi fotogràfic sensacions i emocions a les que consignem una icona, com si fos el títol d’un poema: un text breu per a condensar l’amplitud de l’esperit, la dimensió del nostre viatge. Capturem la imatge, una foto, per a no perdre allò que sabem meravellós en la brevetat, i per tant irrebatible, tot i que sigui un moment d’aparent banalitat, un temps tacat de sal.

» Seguir leyendo…

Marta Darder. Una casa mossegada pel mar.