Estratègies d’acció directa: Interfunktionen

L’exposició Darrera els fets. Interfunktionen 1968-1975 documenta un període fonamental de la nostra cultura i del camp de la creació visual. Seguint el fil d’aquella generació promotora de la revista alemanya Interfunktionen, les nombroses obres que construeixen l’itinerari de la mostra ens recorden com la protesta contra les directrius conservadores d’aquells anys mítics elaborava obres que tenen com a punts centrals la voluntat interdisciplinària de la creació i les estratègies d’acció directa en l’entorn social. Actituds que suposen canvis molt importants en l’ordre artístic; comportaments, per altra banda, plenament vigent com a cos conceptual fins als nostres dies.

Les grans utopies de la modernitat s’esvaeixen durant els anys seixanta, l’esperit positivista fracassa i les línies hegemòniques són refutades. Aquest fou un temps de canvi, quan els joves aïrats decreten el prohibit prohibir  mentre enlairen les llambordes com objectes per la llibertat de coneixement i d’acció. Una irrefutable voluntat critica sacseja aquells anys, en especial des dels espais de la cultura, l’instrument més sofisticat del poder. Es tracta d’una crítica històrica basada en la contingència del tot, confrontada a la certesa del discurs modern i que usava la ironia com a tàctica intel·lectual i artística. Una ambició plenament humana i política en la que l’art esdevenia realitat social.

L’ingent mostra de treballs que ocupen les sales del la Fundació Miró, així com les sessions que es fan a l’auditori i les intervencions en mitjans de comunicació de la ciutat, dibuixen un planisferi ple d’accidents orogràfics i discursos creuats. Glòria Moure, comissaria d’aquesta exposició, justifica la importància d’aquells dies com a gestors d’una excepcional i nova interacció entre els artista i les obres, entre l’espai i l’espectador, tot traspassant els límits del concepte d’autor i objecte artístic; fenòmens que ara ens cal analitzar en termes socioculturals. Tot i que la mostra no vol tenir caràcter documental, el perfil de les 12 edicions de la revista i la relació d’artistes a les sales (més de cent obres d’un total de 43 artistes) permeten visualitzar amb amplitud un període fonamental de la cultura occidental des d’una visió més europeista que les desenvolupades per la crítica internacional en els darrers anys, sovint centrades en eixos anglosaxons.

Época turbulenta, anys de canvi en que els artistes desplacen la seva pràctica cap a un univers de referències molt distint al oficial que encara volia perpetuar la Documenta del 1968 i contra la qual s’activen les primeres iniciatives dels artistes associats a la revista Interfunktionen. Alguns dels creadors d’aquella dècada qüestionen la naturalesa de l’objecte artístic fins a fer-lo desaparèixer en el procés de les  accions o bé en la apropiació directa; practiquen accions que s’integren a l’espai de la quotidianitat i la convivència confrontant-se al vell ideari de l’autonomia de l’art i defensant la creença de la mort de l’autor i el nou paper del públic mentre manifesten també el seu rebuig a la societat del consum, la cultura de l’espectacle i el fetitxisme de l’art.

Com comenta Brigit Pelzer, al fer una reconstrucció del context cultural del període 1965-1975, aquells anys suposen un dels episodis de canvi més importants de la història i que en termes artístics pot enunciar-se amb l’eslògan dels estudiants d’art francesos del 1968: Fuig, objecte! Una frase ben curta i expeditiva que ens situa al centre del combat contra els vells pactes culturals i l’ànsia per establir una nova utopia des d’on alliberar l’individu de les traves culturals i polítiques d’un sistema estètic i econòmic devaluat. El rebuig per l’objecte en termes d’art, i contra els cànons humanistes, és equivalent al altres idearis iconoclastes que voregen els límits del sistema del món capitalista.

Les normes de percepció visual, d’autentificació de l’art, de validació de les obres, les regles de l’intercanvi cultural, el paper de l’espectador, la perpetuació de l’estil o el paper legitimar de les institucions són conceptes i arguments posats en entredit, negats i violentats en el decurs d’aquests anys pels artistes relacionats amb el minmal art, el pop art, el happening, l’art conceptual, l’arte povera, el body art, el land art, el post-minimalisme o moltes d’altres apel·lacions que suposen pràctiques molt diferenciades però totes elles accions contra el discurs dominant. Aquest termes, sense poder classificar la multiplicitat d’intencions i fets, són presents a la exposició en el nom d’autors ja insignes per la revisió de les últimes tendències de l’art: Dan Graham, Vito Acconci, Bruce Nauman, Lawrence Weiner, Hans Haacke…

Interfunktionen és una exposició que fins i tot altera els espais habituals de la Fundació Miró, una amplia proposta de sessió d’història de l’art del nostre temps. Una trobada d’obres i autors que reconeixem com a precedents o puntals de la postmodernitat —des de l’inclassificable Marcel  Broodthaers al mític Joseph Beuys o els complexes Gunter Brus, Robert Smithson i Valie Export—, que comparteixen una similar capacitat innovadora per atendre realitats simultànies i fer-ho especialment a partir de la acció i de les noves tecnologies de la imatge (fotografia, cinema, vídeo), assenyalant els grans conflictes de la contemporaneïtat: la dialèctica sobre natura i cultura, el cos com a emplaçament de les determinacions culturals, la revisió del món tradicional, la problemàtica identitària, l’experiència del temps modern,  les nocions de rastre o maquillatge, etc. En definitiva, l’exposició documenta l’epicentre del nostre epíleg contemporani: la manipulació del sentit, com indica el títol de la pel·lícula de David Lamelas (Manipulation of Meaning, 1972), on podem veure fins a quin punt podem ser manipulats a través del cinema a causa de la censura, dels interessos comercials o de la manipulació política.

Aquesta proposta expositiva esdevé una interessant sessió d’història de l’art, especialment útil per situar-nos en els precedents de la postmodernitat. No pretén ser complerta ni exhaustiva, intencions fracassades en qualsevol ordre, sinó centrar-se en un moment crític del desenvolupament de l’art —a partir de la revista—, en el moment de la crítica més activa, quan art i teoria queden integrats i quan art i societat són una mateixa cosa i art i política una voluntat compartida. Resulta emocionant veure en directe obres i projectes ja reconeguts, repassar els noms propis de la nostre cultura visual, recordar fets i maneres de les primeres instal·lacions d’audiovisual i de la musica minimalista, veure el rostre dels joves rebels i sentir l’entusiasme de la contestació cultural. Interfunktionen és un passeig molt interessant que no deixa de tenir un cert regust de naftalina, un sensació de paleontologia de l’art més últim, com si allò darrer ja ha esdevingut passat: ja és història, ja no és crítica sinó documentació i consens.

El brogit de les màquines de cine, la llum esvaïda de les projeccions, el color de les fotografies o la disposició museística dels mitjans alternatius, em van produir aquesta estranya sensació de visitar un mausoleu de l’art on les protestes són catalogades i els idearis revolucionaris arxivats. A Interfunktionen el meu temps ja és història, els ideals s’han deshidratat i tot plegat esdevé un nou artifici cultural.

Pilar Bonet

Estratègies d’acció directa: Interfunktionen, Fundació Joan Miro