Marta Darder. Una casa mossegada pel mar

El viatge és, finalment, un arxiu personal d’imatges. D’ací i d’allà anem fent recopilació d’instants, parem amb l’artilugi fotogràfic sensacions i emocions a les que consignem una icona, com si fos el títol d’un poema: un text breu per a condensar l’amplitud de l’esperit, la dimensió del nostre viatge. Capturem la imatge, una foto, per a no perdre allò que sabem meravellós en la brevetat, i per tant irrebatible, tot i que sigui un moment d’aparent banalitat, un temps tacat de sal.

Despertar a  la cambra d’un hotel a Palerm, esperar el metro en una estació de Paris, visitar aquell claustre medieval, somiar a la taula d’un bar a Brooklyn, imaginar els blaus dins la proa del vaixell, comprar joguines en uns grans magatzems londinencs o caminar per l’interior de la casa de l’amant, poden ser fragments del gran viatge personal, del trànsit per els moments que fan vida. Aquests i cap d’altres, finalment. Una vida bastida d’interiors caminats, de sostres vorejats.

Des de fa  set anys la Marta captura instantànies fotogràfiques d’aquests passos, sempre tan fugissers com la possibilitat de fer un clic encarant l’objectiu al seu cap, des de baix, de manera que es genera un contra picat molt forçat que emmarca el seu rostre amb altells de diferents  interiors: són la sèrie fotogràfica titulada “Sostres amb cap”.

El dalt del dalt, la cúspide del ser dins el sostre d’una arquitectura, i tot això defugint la frontalitat en direcció de fuga vertiginosa. Una perspectiva que llisca cap a dalt, vers el punt final de no se saps què. Pot ser el destí del viatge. Una imatge en contra picat, en direcció contraria  a la profunditat de l’abisme. La Marta cau cap amunt, dispara contra la llei de la gravetat per tal de fer el seu viatge a contracorrent, per saber-se en  noves dimensions.

No són imatges preparades, ni retocades. Són instants borrosos i desenfocats, fotos mal fetes, directes com els passos de la vida i maldestres com els records que tot ho confonen i quasi tot obliden. Els records, la vida només, sempre són inaccessibles, obsolets: un meravellós mite d’ales blanques.

Imagino aquestes seqüències com petits contactes sobre paper fotogràfic, com minúsculs instants d’aquest conjunt inabordable i incomprensible de imatges i emocions que és la vida. I penso en totes les rutes a contracorrent, en l’esforç i les energies de tantes vides caminades cap a munt i que després la història i els mites han mal interpretat com viatges en davallada: els àngels caiguts són els àngels enlairats, sempre tocant sostre, sempre al límit de les arquitectures existencials, dels teulats celestials.

Mai el que sabem és el que veiem, però suposem, com deia Sylvia Plath, que els nostres ulls són feliços entre les rugositats de les imatges, mig les xacres de la visibilitat.

Mis pies descalzos tropezaron con los ciegos cantos rodados. No se inmutaron. Supuse que eran felices. El mar valseaba hasta disolverse en la nada, en el cielo, casi  invisible la línea divisoria en aquel dia de calma. Sabía, por lo que me enseñaban en el colegio, que el mar abrazaba el bulto del mundo como un abrigo azul, pero, por alguna razón, lo que sabía nunca enlazaba con lo que veía: agua levantada hasta media altura en el aire, convertida en pantalla cristalina, los rastros como de caracol de los barcos a lo largo del borde…

(Sylvia Plath, Ocean 1212-W)

pilar bonet

Marta Darder. Una casa mossegada pel mar.