Psicoanàlisi de l’statement

Un dels fets menys analitzats de la cultura actual és la funció de la formació artística, em refereixo a la més acadèmica. Però, sens dubte, podem explicar la història i el sistema de l’art al nostre territori fent una radiografia crítica del que ha passat, per exemple, a la Facultat de Belles Arts de Barcelona.

Del que ha succeït en els darrers anys a les aules i plans d’estudi i especialment del que passa quan els estudiants en general acaben la formació oficial per encarar el veritable procés de sentit de la seva activitat. És a dir, el que passa durant el ritual de pas cap a la seva autonomia d’acció.

Aquest és el tram més difícil. Finalment, la preparació per a la resistència i el desenvolupament en un medi que no és el mercat laboral ni un monopoli de producció estandarditzada.

No es tracta d’obtenir un títol que acrediti la formació en art, sinó de construir un espai de producció i socialització del propi desig artístic. Si fa uns anys el pas següent als estudis era preparar una bona carpeta i fer el viacrucis per les galeries d’art, amb tot el que comporta d’angoixa existencial, ara ja sabem que els estudis acaben allà on se situa una cruïlla d’opcions per continuar la formació i educació artística, materialitzar la producció, promocionar les obres i integrar-se en una comunitat generacional. De fet, la informació d’aquestes rutes ja consta com a assignatura en els nous plans d’estudi. La carpeta digital i les visites a les galeries deixen pas a la constatació que hi ha altres opcions per arribar al mercat de l’art, si és aquest un objectiu. També que hi ha altres oportunitats per desenvolupar el projecte personal des d’una creativitat que doni sentit al món, que aporti una crítica més transversal al model d’una societat que ha fracassat.

El final dels estudis oficials, en una època poc donada a l’autoaprenentatge, coincideix amb l’inici d’un cicle que es denomina professionalització i que ara passa pel circuit de premis, beques, convocatòries per a la producció o residències. L’objectiu d’aquest periple és continuar una formació en altres àmbits d’experiència, fer possible la producció, entrar en estratègies de promoció i aconseguir la integració en una comunitat generacional que serveixi per a la difusió de les obres. Aquest és el full de ruta. Sabem molt bé que l’artista no és un ser solitari, sinó un subjecte social i que la seva labor requereix tàctiques d’integració i suport, comunicació i visibilitat en el món real. També requereix relacions amb un nou tipus de mercat per molt que sembli un miratge. La crisi del mercat econòmic de l’art, i dels sistemes de producció en general, ha coincidit amb la proliferació de convocatòries per a artistes emergents, nous premis per a la producció i la possibilitat de continuar l’aprenentatge col·lectiu en residències per a artistes, nacionals i internacionals. Som davant d’unes opcions d’experiència formadora i crítica? O és un resultat més de l’esperit productivista que s’aplica com un sistema de monocultiu en les formes de l’art actual?

Es tracta d’un còctel d’opcions que les institucions promouen per poder garantir el present i el futur de l’art a Barcelona i en altres zones d’activitat cultural. Però cal que afavoreixin també experiències de renovació dels béns de consum cultural. Que revisin els sabers que es generen i no només eines per dinamitzar la maquinària de producció. Ara, amb la perspectiva dels darrers anys, podem fer-ne una valoració d’aquesta industria cultural de premis i convocatòries, un sistema que funciona com a eina programada i que s’ha de revisar advertint les conseqüències pel que fa a la societat que construeixen. La formació acadèmica de l’art exerceix un monopoli radical en la definició del saber, mentre que les eines de professionalització mantenen l’esperança de ser els connectors amb les dinàmiques del comerç. Activitats i expectatives que hem de poder equilibrar amb el creixement personal i el servei a una comunitat. Sense aquesta possibilitat no podem fer una revisió de les institucions i les indústries culturals ni accedir a un futur millor.

En el món de l’art, el més important ja no és l’impacte visual d’una imatge o d’un artefacte, sinó la seva capacitat de ressonància immaterial, el que ens ofereix amb el seu soroll secret. Un soroll que ara vibra pertorbat pels conflictes socials i atent a una renovació del model econòmic i de les formes del consum. Si hem passat per cicles de formació i producció més formalistes i comercials als anys vuitanta, per investigacions més conceptuals sobre el llenguatge i el mateix sistema de l’art a finals dels noranta, ara ens veiem immersos en pràctiques sovint més d’acció i reflexions polítiques o d’intercanvi entre esferes semiòtiques. Quines són les expectatives en aquest registre de produccions artístiques? Ara, en aquest context, l’artista es veu interpel·lat a fer exploracions en el mateix rerefons conceptual, filosòfic i polític de les obres per tal de descriure i comunicar el sentit de la seva activitat. Tant és així que ha canviat totalment el contingut i la formalització gràfica d’un dossier d’artista.

Si donem per fet que escriure és una manera de pensar, una molt bona manera d’activar el dispositiu crític, preparar un dossier que permeti accedir als circuits del sistema de l’art suposa també mostrar una potencialitat dels recursos intel·lectuals i de voluntat social. I en aquest escenari apareix l’statement, una paraula desconeguda abans, idolatrada ara, un exercici d’escriptura crítica molt breu però densa d’intencions. Escriure una declaració d’intencions no és gens fàcil, és un compromís amb els altres, perquè ens remet a l’esforç de trobar el sentit entre allò que volem i el que fem.

Redactar un bon statement és com una sessió de psicoanàlisi, obrir-se als desconeguts de la pròpia realitat i fer-ho sense camuflatges retòrics, amb brevetat i concisió. Crec que un bon statement revela molt sobre l’artista, sobre la seva capacitat per declarar i relatar les intencions del seu temps i voluntat, sense presumpcions de genialitat. I si redactar un statement fa ràbia i és vist com una dictadura de les convocatòries que ho demanden, podem escriure’l i destruir-lo com un ritual contra l’autoritarisme de les bases. Però tot i així, haver-ho fet és un gran exercici de reflexió política malgrat la brevetat. És important plantejar-se la resposta a la pregunta “Artista, quin és el procés i l’objectiu de la teva acció, com ens implica i afecta als altres?”. L’aprenentatge passa també per saber respondre aquestes preguntes, per tenir capacitat de reflexió sobre el propi treball i de debat en el context públic. La ruta de les convocatòries pot ser la palestra per adquirir aquestes capacitats, per muscular els continguts i agilitar la marxa cap a la significació de l’artista en el context actual. No només una maquinària de producció homologada que acaba repetint models i generant residus que no serveixen als fins comuns.

La proposta per a les convocatòries a creadors emergents ha ensenyat a ordenar les idees i saber comunicar-les, a rumiar sobre la pròpia pràctica i entendre el seu possible impacte a l’espai social. Decidir com redactar una breu biografia o quines imatges de les obres mostrar en un dossier personal de treball ha aportat un registre crític al treball de l’artista, una mirada que no és solipsista ni atomitzada. Ara la majoria dels autors no acumulen obres al taller ―un decreixement inconscient però interessant―, sinó que accedeixen a les convocatòries que els permeten portar a terme les produccions cobrint part de les despeses però també, més significatiu, fent un acompanyament del seu desenvolupament. Aquest és un dels punts d’atenció més interessants sobre els girs de la pràctica artística actual i els circuits de la producció, en especial a Barcelona: la generació d’experiències de comunitat, la possibilitat de bastir noves formes de convivencialitat que s’expandeixin més enllà de les metodologies artístiques legitimades.

Espais i iniciatives com les convocatòries i residències que promouen Sant Andreu Contemporani, BCN Producció, Sala d’Art Jove, Hangar, Experimentem amb l’Art o Can Felipa Arts Visuals s’han esforçat a generar tallers, seminaris, premis i ajudes a la producció que siguin motivació i suport per a la realització de projectes. I el més interessant és que han maniobrat per tal de donar cabuda a totes les demandes de la producció artística, als múltiples perfils de la creació actual: convocatòries per a la producció de projectes a la sala, per desenvolupar programes educatius, realitzar edicions d’artista, portar a terme intervencions a l’espai públic, en l’àmbit museístic i patrimonial, treballs relacionats amb la natura i el paisatge, propostes de mediació social, projectes de comissariat, d’investigació, etc. Aquest circuit metropolità es complementa amb altres vies en ciutats i centres més petits però no de menys valor a l’hora de proporcionar eines, espais i suport a la producció dels artistes. Passar per Amposta, Valls, Mataró, Lleida, Girona, Tarragona, Martorell o Alella és també circuit de formació i experiència per als artistes, no ho oblidem. El creixement d’aquestes convocatòries no ha de ser com una marca més en el mercat, sinó una possibilitat de transformació dels models del sistema cultural que ens determina.

Sigui com sigui, ni la formació acaba a les escoles ni la promoció es fa porta a porta. Existeix un circuit per l’aprenentatge que treballa amb vocació de suport, tant econòmic com de difusió. S’ha creat a Barcelona i la resta del territori un recorregut que permet passar per la possibilitat real de la producció aportant eines per ser més reflexius. Hi ha un mapa de centres i un flux de convocatòries, públiques i privades, per a premis i produccions molt interessants, tot i que en ocasions no aconsegueixen la resposta que esperen per part de la comunitat artística local. És un bon moment per revisar la situació, per evitar la proliferació banal d’activitats i produccions que ens aboqui només al col·lapse.

Aquests circuits tenen un tema preliminar no resolt, una expectativa silenciosa que no acaba de verificar-se: la relació amb el mercat de l’art o la creació de nous espais d’intercanvi. No hi ha vincles establerts entre les galeries i els circuits per a artistes emergents, ni tampoc una comunicació eficaç amb els col·leccionistes i públics. Aquest és un tema de promoció que cal treballar d’alguna manera digna, malgrat que la prioritat sigui la formació i la producció. Si l’art és només mercaderia, anem malament; però si l’art no té mercats i públics, mercats diferents i usuaris nous, tampoc anem en la bona direcció. De la mateixa manera, cal posar voluntat d’intercanvi entre convocatòries i programes de treball, en l’àmbit local però igualment amb altres centres i ciutats. Crear comunitats, deia al principi, és un bon mecanisme per a la formació i el desenvolupament del treball dels artistes. El perill està en la repetició de formats i ideologies, en la simple defensa de la productivitat material i el consum especialitzat.

Hi ha una lectura atenta que cal fer sobre aquesta opció d’una formació continuada i acompanyada a través de les convocatòries per a la producció artística i els suports a la creació. Ara toca als responsables dels programes i als jurats de les convocatòries valorar la seva missió, rellegir les bases, adaptar-se als girs i les necessitats dels artistes i el context cultural. L’opció de ser menys endogàmics, que els jurats siguin més valents en la decisió sobre els seleccionats i que l’aprenentatge sigui veritablement col·lectiu i obert a l’inconegut és una responsabilitat que han de complir. Tots podem fer el nostre statement més sovint i tornar-lo a escriure quan sigui necessari.

Pilar Bonet

Text, Article 1

SAC, Barcelona

Autor/s: Diversos
Data: Dimarts, 23 de febrer de 2016
ISBN: 978-84-9850-856-7
Disseny gràfic: dos][grapas

Textos: Pablo G. Polite, David G. Torres, Pilar Bonet + entrevista a Manuel Borja-Villel (per Pablo G. Polite i Jordi Pino)

Article 1

Psicoanàlisi de l’statement. La professionalització dels artistes (libro)