La rutina pot ser una forma de potenciar la creativitat, una estratègia per empeltar el temps de la imaginació amb el cicle vital, amb el ritme del dia a dia. La creativitat acotada per pautes que es repeteixen sense necessitat de sotmetre el talent a la ansietat de la originalitat diària, serveix per a generar una imaginació que desplega el vol. La rutina forma part de l’hàbit de la creació, estableix el ritual que permet un cert automatisme per topar-se amb el desconegut.

El personatge de l’Autodidacta, de la Nàusea de Sartre, passava cada dia les mateixes hores a la biblioteca i llegia els llibres seguint un ordre alfabètic, sense discriminar altres estímuls lectors, tenia una pauta estricta per a la gestió del seu autoaprenentatge. Aquesta experiència es fonamenta en el duel filosòfic entre “allò que haig de fer, però que no en tinc cap obligació de fer”, una dialèctica creativa entre la rutina del voler fer i el descrèdit del estar obligat. La rutina, fonamentalment, és un acte de llibertat.

L’artista On Kawara, recopilador d’experiències vitals mínimes, usava la rutina diària com a model per a generar col·leccions d’imatges aparentment repetitives, però sempre diferents, pintures, textos o trameses postals. L’esquema d’una pauta fixa permet constatar i reflexionar sobre les coordenades del temps i l’espai des d’un procés real. Les rutines son el guió del fet creatiu entre molts artistes i literats: Balzac treballava cada dia les mateixes hores, menjava a la mateixa hora i dormia de les sis de la tarda a la una de la matinada, rigorosament. Picasso treballava sempre des de les 3 de la tarda a les 10 del vespre. L’artista Ignasi Aballí també practica la pauta de les sèries per temes o conceptes, com els llistats d’obres i retalls de diaris que va treballar durant 15 anys, com les seqüències infinites de colors, lletres o imatges. Molts autors afermen el procés de producció i la creativitat a pautes que ells mateixos determinen, per a estimular i concentrar-se en l’acció  alliberant-se del caos.

Una distribució sistemàtica del temps de les activitats diàries, una pauta formal o conceptual que imposa un principi de treball, una limitació explícita de les eines o suports de la creació, son formes de rigor quasi matemàtic que permeten eliminar l’angoixa del buit a favor d’una inspiració feta d’acció i rutina, de lentitud. Així la obra no s’atomitza, sinó que es torna serial, relacional, temporal i contingent.

Imanol Buisan cada dia esmorza el mateix i en un mateix ordre d’ingredients, treballa a la mateixa taula i escolta durant dies la mateixa música. Per a ell, les accions simples i els gestos mínims també són estratègies rutinàries per a viure i per a crear, com un mantra que domina la realitat. Imanol realitza els collages a partir de pautes de temps, un cada dia, i de concepte: figura, arquitectura, quadrat o color, entre d’altres. La seva manera de treballar és lenta i meticulosa, però el resultat d’aquesta activitat diària és imprevisible. L’autor acota el temps de realització del collage a un sol dia i a un punt de partida comú, poden ser formes o també conceptes. Però la creació té les seves acrobàcies visuals i l’artista es deixa guiar per la proposta inicial, mentre retalla i enganxa nous relats sobre un paper.

Els collages que executa son petits, però al posar-se en relació s’activen com molècules d’un univers simbòlic. Al igual que altres treballs que funcionen com a trames serials, és en el conjunt de les imatges on germina el relat. La creativitat sustentada en una pauta inicial, de concepte i de temps, condueix allò que anomenen inspiració i que Picasso sabia que només arriba quan estàs treballant. La pauta o la rutina activen el pensament creatiu.

Ara, Imanol ha presentat la seva primera gran exposició de collages a la Sala Soler i Palet de Terrassa. Es reuneixen 313 collages inèdits que ha fet al llarg de l’any 2015. El resultat és una cosmologia visual generada a partir d’un procediment de treball molt especial i estricte: el mètode de fer cada dia una composició, practicant un hàbit que li permet gestar imatges a base de retallar pàgines de llibres, postals o altres edicions gràfiques que recull i ordena al seu taller. Amb un gest aparentment violent, posar les tisores a l’ànima del llibre, l’autor els hi dona una nova oportunitat per expandir significats.

La història del collage te un capítol important en els llibres d’història de l’art, en especial relacionat amb el cubisme més analític i el surrealisme màgic. Retallar papers amb imatges o textos i posteriorment enganxar-los en un nou suport creant altres visualitats és un recurs de manufactura artística que la era digital no ha desterrat. Tot al contrari, ara és una de les metodologies creatives, juntament amb el dibuix, més interessants del nostre segle. La facilitat dels medis, la economia de recursos, la ideologia del reciclatge o la poètica artesanal i l’autogestió, articulen un espai de treball que creix en la mateixa experiència de la recerca gràfica.

El gran mural fet de petits collages que hi ha en aquesta exposició és com una radiografia del temps viscut, 313 dies d’un calendari personal que ara es presenta a l’escenari públic. Imanol Buisan, malgrat l’advertiment del títol de la mostra (Ese libro no se corta!) segueix contrafent llibres i produint iconografies de paper, composant escenes oníriques, arquitectòniques, excèntriques o narratives. El tall del paper o el fil de cosir li permeten una immersió en les escletxes del llenguatge visual. Igual que els poetes usen les paraules com a petits elements creatius que tenen la qualitat de generar canvis radicals en el llenguatge, Imanol descobreix que cada fragment activa la revolta del imaginari visual. Aquest procés sistemàtic li ha permès fer un gran salt conceptual, els seus collages del 2016, i els més recents, encara son més fascinants, la part compositiva cada dia és més personals. Imanol avança en conceptes i a ritme de pautes.

Dia a dia, tall a tall, sempre amb els mateixos moviments de les mans, a la taula comuna i escoltant la mateixa música, Imanol engalza restes de papers fins i delicats que es desencarnen del seu continent original per a iniciar una nova vida en llibertat. Tots els sons i les olors dels estris d’aquest ritual li son familiars, però cada dia hi ha un repte i una descoberta: l’experiència del llenguatge.

Pilar Bonet

Text catàleg Imanol Buisán, Este libro no se corta!

Terrassa

 

 

 

Pilar Bonet. Crítica d’art, professora d’art i disseny contemporani a la Universitat de Barcelona i a ESDI, Universitat Ramon Llull.

Cada dia un collage: Imanol Buisan, la rutina creativa (curadoría+catálogo)