Un Museu històric sempre és un arxiu. És a dir, un contenidor de documents ben ordenats i preservats que ens permeten generar narracions sobre el passat d’un personatge, una comunitat o territori a partir de dades tècniques i troballes materials o gràfiques. Qualsevol arxiu sempre funciona amb un estricte codi d’ordenació i classificació, determinat per una veu autoritzada o protocol institucional.

Malgrat aquesta severa metodologia de treball, la seva funció ha de servir per a posar en circulació nous relats sobre la memòria històrica sense perpetuar-la com una concepció de realitat única o veritat absoluta.El museu és com un organisme en estat de coma induït, un cos material amb vida latent i capacitat per generar altres Mnemosines.  I aquesta energia, la de no aturar les lectures i capes d’experiència, és la funció primordial de qualsevol arxiu o museu. La institució Museu només té sentit com a narradora d’històries, en plural, i creadora de discurs crític amb capacitat per a analitzar i corregir els seus propis enunciats. No oblidem que tot relat ha de ser més o menys desobedients amb el valor d’ús o significació pragmàtica de la lectura del passat. L’arxiu no és tan sols important per allò que conté, la seva informació literal, sinó més encara per tot el que pot maquinar com a dispositiu crític i de creació de noves narracions i experiències entre els usuaris: maneres de rellegir el passat, atendre el present i perpetrar futurs.

La Casa Museu Duran Sanpere de Cervera és una arquitectura domèstica que preserva la memòria familiar d’un arxiver, arqueòleg i historiador reconegut: Agustí Duran i Sanpere, nascut al municipi el 1887. Aquesta particular casa burgesa és un espai per recordar la figura de l’humanista català que volia que l’arxiu fos un contenidor d’històries vives, d’experiències inèdites i no un armari abarrotat de materials estàtics. Un home actiu en els episodis culturals de la Barcelona de la primera meitat del segle passat que mantenia la seva residència familiar a la ciutat de Cervera. Una llar que compartia amb la seva mare Elisa, l’esposa Hermínia i les seves filles Eulàlia i Núria, una casa amb forta presència de dones. Elles, sens dubte, també són protagonistes d’excepció d’aquell temps, cultura i context social.

A l’interior de la Casa Museu, els mobles i estris familiars actuen com elements connotatius que es presten a ser llegits en clau de present per tal d’evitar transformar-se en organismes fòssil. Les estances i els paraments evoquen una època i una presència femenina que el discurs museogràfic tracta com un peu de pàgina en el guió masculí que dona nom a la institució. Malgrat tot, el museu és l’espai embrionari per a rumiar sobre la construcció de la memòria des d’altres relats, i també a l’entorn de la presència i paper de les dones en els passatges de la història. Una possibilitat que ens serveix per pensar de quina manera els museus determinen la representació social de les dones en els petits o grans episodis de la cultura catalana i per extensió global.

Actualment, com a exploració dels límits de la història o com a una prevenció clínica contra els oblits o les inèrcies dels tòpics, molts museus activen els seus dispositius d’anàlisi i generació de coneixement establint intercanvis amb els artistes. És freqüent que museus nacionals i internacionals convidin a creadors visuals o escènics per proposar lectures a l’interior dels seus arxius, per tal de rescatar les urgències de noves realitats o per a establir d’altres maneres de mirar i percebre les col·leccions de la institució. Una forma de fer visible els silencis o de refer estructures d’anàlisi sobre el passat. Ja sabem que les metodologies emocionals no estan ben vistes per les ciències socials però sí en l’àmbit de la producció artística, per tant l’intercanvi i el diàleg sempre és una gran oportunitat per regirar les convencions.

En aquesta possibilitat de treball conjunt entre el museu i la producció artística, el projecte d’Olga Olivera-Tabeni a la Casa Museu Duran Sanpere, Casa negra. Casa blanca, proposa una prospecció poètica i política sobre la experiència en femení de la casa. Una recerca al voltant de dues dones que la varen habitar. La exhaustiva investigació que ha fet la artista sobre les protagonistes de la casa, la matriarca Elisa Sanpere Labrós i la companya de ruta Hermínia Grau Aymà, és una aportació imprescindible pels futurs materials de l’arxiu. Ambdues dones, la seva biografia rescatada, ens ajuden a descodificar els estereotips de gènere del segle passat, assenyalant-nos la intensitat de les seves activitats domèstiques i intel·lectuals. La gran mestressa de la casa, Elisa, és la instructora dels episodis més emocionals i sensibles de l’interior familiar, una dona ferma que clausura la part de les estances més socials de la casa per viure el llarg dol personal, la mort del seu marit. En una altra actitud, més desobedient, Hermínia Grau abandona el rol tradicional per a trobar a l’enllitament una cambra pròpia on desenvolupar les seves inquietuds intel·lectuals i literàries. Allà, al niu de llençols blancs, aconsegueix el temps i el silenci necessari per a rescatar la veu feminista de Simone de Beauvoir, traduint al català el mític llegat d’El segons sexe (1949) de la escriptora francesa. Un episodi que deixa en entredit la consideració sobre la intel·lectualitat passiva de les dones, i en aquest cas la pretensió d’un excloent humanisme en masculí.

El treball de la artista Olga Olivera-Tabeni és rigorós en la seva recerca sobre el llegat de les dones de la casa, intens en la posta en escena dins els espais de la llar i molt polític en la lectura sobre els estereotips femenins i les jerarquies patriarcals. Ho fa recreant intervencions a les estances, com les imatges projectades a les parets de la casa o el regirament del mobiliari de la sala. El blanc cobrellit de la cambra, escripturat amb passatges d’El segon sexe que parlen sobre la vida i la sexualitat femenina, o les portes i miralls silenciat amb teles impenetrables que foragiten tot allò que passa a l’exterior de la llar, una casa en dol negre, són silencioses i al mateix temps revoltades. El mobiliari i atuells ara es converteixen en actors principals, les figures i rostres femenins en presències fonamentals per a narrar la veu d’Elisa i Hermínia. La artista, lectora atenta, ens condueix per altres vials retòrics amb l’afany de reparar la interpretació d’una història de rols i estereotips sobre la identitat femenina.

El gest repetit i sense desenllaç del cos de la dona que viu adherida a la cadira, un dels vídeos que ha treballat la artista, és potent i neguiteja al visitant. La artista sap que la casa té una identitat pròpia dessota la parla en masculí, que les dones de la família tenen un paper rellevant en els episodis vitals del llinatge. Ella ho sap i des de d’aquesta revelació construeix un nou recorregut per l’interior escenogràfic de la casa, una intervenció que no és agressiva amb el patrimoni material però si insubmisa amb els valors simbòlics del discurs canònic. El projecte aporta una nova lectura a la casa, solapant-se al recorregut més convencional, per tal de rescatar les altres veus de l’imaginari domèstic.

L’espai del pensament artístic pot descodificar amb intel·ligència i creativitat les inèrcies museogràfiques i de representació a l’espai social del museu, amb una revolta que és visual i més encara ètica. La artista prepara lleugeres acrobàcies escèniques que descriuen noves lectures de la casa, en elles hi ha poètica, deliri i emoció, precisament tot allò que acostumem a deixar fora de la història més ortodoxa. Ara, aquest nou arxiu dins l’arxiu, serveix per elaborar una investigació i posta en comú sobre la potencialitat del relat museogràfic i la conveniència de la seva continua i responsable regeneració. La intervenció en el context, ofereix una visió atenta a la condició sexual i política dels espais domèstics, i de com la figura de la dona es exclosa dels relats oficials convertida en presonera dels estereotips que fins ara legitimen a una classe dominant.

Al llarg del recorregut per les estances de la Casa Museu hi ha una presència documentada sobre el llinatge masculí; ara la quotidianitat femenina, la seva realitat intel·lectual i de treball domèstic deixa de reduir-se als espais més oblidats i estructura una narració pròpia assumint un paper sempre desautoritzat. La legitimació del relat associat a la vida de producció econòmica o els coneixements tècnics i científics deixa pas a nous paràgrafs visuals en femení. Amb iniciatives com les de la casa Museu Duran Sanpere, les artistes i altres agents culturals es posen a rellegir el patrimoni en clau contemporània, aportant així un nou arxiu als fons museogràfics. Una oportunitat que cal valorar i estar a la seva alçada com a construcció de sentit.

Els estereotips els hem inventat nosaltres i s’han inoculat creant patrons de representació i determinant comportaments i sistemes de poder. Ara, entre tots, hem de rellegir i observar les seves conseqüències i l’art és un territori privilegiat per a fer-ho. Aquesta intervenció que Olga Olivera-Tabeni ens oferta és un veritable exercici de pensament polític, no és una intrusió dins del museu, sinó una reparació cultural i social necessària per a garantir un altre futur. Pensar el els estereotips femenins o les desigualtats de gènere ens remet a una reflexió més expandida sobre la construcció de la història i la lluita de classes. Les estructures socials s’han de revisar, sen dubte, la artista i la mateixa història ens ofereixen pistes imprescindibles. El text de reflexió que la artista ens escriu, la seva intervenció a l’interior del museu, és un manifest a favor de les veus silenciades i els oblits de la història. Els llençols estesos al patí, blancs i fràgils, estampats amb les paraules de Simone de Beauvoir, son una imatge d’intensa poesia en femení: inèdita i revoltada. L’hem de viure amb atenció i plaer.

 

Pilar Bonet. Historiadora i crítica d’art, professora d’art i disseny contemporani a la Universitat de Barcelona i la Universitat Ramon Llull (ESDI).

www.pilarbonet.com/inicio

www.josefatolra.org

 

Aquest text s’ha escrit com acompanyament al treball de la artista Olga Olivera-Tabeni: Casa negra, casa blanca. La seva instal·lació artística a l’interior de la Casa Museu Duran Sanpere de Cervera s’integra i es llegeix dins del marc de la Jornada Museus i perspectiva de gènere que es va celebrar a Cervera el 20 d’octubre del 2016.

 

 

 

 

UNA LECTURA A L’INTERIOR DEL MUSEU: Casa negra, Casa blanca, Olga Olivera-Tabeni (catálogo)