Elles son indispensables

Us presento aquest petit àlbum, fragments de dones artistes i de cossos que es desvesteixen per vestir-se de forta presència i revolta. La meva interpretació, dins del Seminari “El cos indispensable”, desitja integra-se als continguts i les obres d’aquesta exposició que ens reuneix avui al centre d’art de La Panera: Vestir i desvestir cossos. Fenomenologies d’aparició.

LAURA. Vaig conèixer a la Laura a través d’una postal que tenia a la bústia. Era la informació d’una exposició a la sala Montcada de Barcelona, el 1998. Sentí un fort impacte. La vaig clavar amb una xinxeta a la paret del menjador. De fet aquesta imatge m’acompanyà fins que em vaig mudar de casa. Ara no la tinc, però l’efecte perdura.Sempre la he viscut com una imatge positiva, sé que per a la artista també és una imatge positiva. Un concepte que m’interessa molt per destriar sobre el valor ètic o cínic de l’art. Mireu-la bé, es titula Sandy’s Room 1989:

Un simple cartonet imprès, una gran narració que m’ha fet pensar molt i identificar-me amb ella. En aquell moment vaig pressentir que la història de l’art i la representació del nu femení, la icona del cos dona, ja mai tornaria a ser el mateix per a mi. S’havia desfet el pòsit acadèmic, gràcies a aquesta dona que es despulla i construeix la seva pròpia cambra, un paradís càlid i amb sostre.

La Laura ens va explicar que el que pretenia amb aquesta fotografia, que pertany a la sèrie de Llatines lesbianes, era afavorir una millor comprensió del que se sent al ser una dona llatina i lesbiana, ella ho és, i també és una dona grossa i amb dislèxia. Laura volia que aquestes imatges ens regalessin l’oportunitat de mirar i compartir les nostres identitats obertament, les pors, i poder sostenir la mirada de qui ens guaita amb indiferència i al mateix temps segures del seu impacte. De manera instintiva ella mateixa, el seu cos, creava altres models per a desconstruir estereotips negatius i ajudar a desenvolupar camps d’apropament i complicitats desobedients. Les fotografies de Laura Aguilar, com aquesta cambra pròpia en blanc i negre, és un espècul per explorar-nos, per manifestar la bellesa, la força i la dignitat. La imatge és per a mi un esdeveniment. No era el primer treball que veia de dona artista que es despulla per a vestir-se de coratge o de revolta, però Laura pacificava la meva mirada. Em captivava perquè tota nua i en silenci està dissertant sobre un impàs de transcendència.

Des de que vaig topar amb aquesta fotografia he sentit la necessitat d’escriure sobre ella, ho he fet en diverses ocasions i sempre m´he entrebancat. Haig de considerar que aquesta imatge és una experiència privada que només puc abordar en una conversa com aquesta.

CATHERINE. A Catherine la vaig descobrir a la pantalla del meu ordinador, anys després d’un projecte que es va presentar al MACBA, el 1997. Una exposició on hi havia treballs de la Cathy. En aquesta ocasió la imatge em va atrapar més pel perfil de la filosofia i la crítica que el de la revelació interior. I vaig tenir ocasió d’escriure sobre ella i parlar de la història de l’art i de les identitats negades, la força del desig i els nous imaginaris sobre la família i la arquitectura domèstica. Aquesta fotografia en color ens fa pensar una mica més sobre totes nosaltres. La imatge, el cos que hi apareix, també l’he viscut com un amulet protector. Mireu com la figura a primer terme es retalla sobre el fons de Self-Portrait/Cutting, 1993:

És una fotografia preciosa, barroca, artificiosa i al mateix  temps real i carregada de revolta. Diuen els terapeutes que a la esquena és on portem el nostre pesar existencial, allà on es manifesten les patologies de l’esperit. Catherine construeix la imatge amb un enquadrament clàssic, és un retrat pictòric: figura de mig cos, sobre fons de cortinatge. Un autoretrat sense rostre, un primer pla de la seva gran esquena tatuada amb roig de sang. És una composició de pauta clàssica per a una història radical contra els dogmes i els cànons.

Amb un cúter la seva amiga ha transferit un dibuix de traç infantil que la artista dibuixa sovint i de manera automàtica en un paper, una psicografia del seu desig: ser mare, ser casa, ser comunitat. Però les icones de la parella son dues dones, un imaginari vedat per la societat patriarcal i productivista. Tota la precisió del dibuix desprèn ferida i funciona com una sedació del neguit. La artista no ens ensenya el rostre, sinó la esquena, una gran pantalla per escriure noves faules i vestir-se d’imaginació transformadora.

Les fotografies de Catherine documenten interiors domèstics, families i arquitectures dissidents amb tècnica i estètica acadèmica. Son escenes i paisatges temperats, acollidors i seductors que vindiquen l’harmonia d’altres identitats silenciades o excloses dels patrons educatius. Davant d’aquests espais d’aparició no ens sentim voyeurs aliens a la seva realitat, sinó que tenim un fort sentiment de complicitat. Amb ella, podem celebrar una reparació de les iconografies historiogràfiques i la gran força alliberadora del desig.

ESTHER. Amb l’Esther vaig tenir la sort de compartir una tarda primaveral a París, a casa seva prenent un cafè. Acompanyada de la sensació de que érem dues desconegudes sense pressa per acomiadar-nos. Admiro a la Esther, crec que és de les poques persones al món de l’art que mantenen una identificació total entre allò que senten, el que pensen i el que fan. Una anarquista amb collaret, una artista que enamora. Mireu-la bé, no cal res més per pressentir la seva llum interior:

En aquest document gràfic apareix la Esther conferenciant, vestida de dignitat, en un performance al museu d’Alacant el 2012. D’aquesta dona porto a sobre moltes imatges, especialment aquelles sèries fotogràfiques en les que es despulla per a significar-se. M’impressionen enormement. Ella sap que quan el concepte, el cos, es despulla davant la mirada dels altres, la idea ha de ser molt potent per a irradiar revolta.

Una artista admirable que mai ha desitjat ser famosa, sinó útil. Una utilitat dissenyada des de l’experiència de viure i la saviesa de saber-se mirar amb molta atenció, cap endins. Les seves accions, les fotografies i els documents que generen no són excedents d’una productivitat estètica, sinó de la paraula precisa i l’acció ferma del cos en femení. Nada sempre a contracorrent, però mantenint una mirada amable que no es deixa enganyar per les misèries de la banalitat i l’espectacle artístic. La seva trajectòria és sòlida i honesta, les seves accions sempre lúdiques i provocadores.

Els objectes, el cos, la veu, l’espai i el temps són els seus materials, sense jerarquies i des de la senzillesa. Per a ella l’atzar és primordial i qualsevol versió d’una acció sempre és bona, valor que entenc com un al·legat contra la arrogància de la perfecció o la sobirania del “autor”. La Esther ens ha fet saber que el performance és presència i no representació, i que el públic sempre està integrat a la acció encara que no en sigui conscient, més encara quan es veu indiferent o disgustat per la proposta.

Sempre ha estat una dona desobedient. La seva experiència creativa és una fusteria de valors vitals i no de preus comercials. Quan parla ens explica coses molt interessants, que deixen de ser temes artístics per a devenir grans sabers: “A mi me gusta trabajar pobre, simple y directo”, “La performance no se aprende, se practica”, “Yo pienso las performances en función de mi vida”, “Lucho porque la performance sea un género que no sea uno, o sea que nadie sepa lo que es”, “Las performances que más me gustan de mi misma son en las que no necesito nada”.

Una dona excepcional que un Premi Nacional no pot arribar a la alçada de tot el que aporta a les joves generacions. Un agraïment per a l’Esther, sense ella no val la pena llegir l’art ni la història de l’art.

DEL LAGRACE. Aquesta fotografia em va arribar sense fer soroll, per sorpresa. Acompanyant una recerca sobre el terme queer mentre preparava un curs sobre art i feminisme per la Diputació de Barcelona.  De cop i volta, Del LaGrace Volcano va entrar a la meva cambra regalant-me un plural del concepte “feminisme”, i dinamitant nocions com “dona”, “lesbiana” o “puta”. Un autèntic trasbals.

El seu treball fotogràfic i videogràfic és un cicló de píxels que difon implacable el concepte de transfeminisme. Es presenta com activista inter-sex i va viure els primers trenta anys de la seva vida com a dona fins que va decidir modelar i combinar la seva part masculina amb absoluta llibertat. Els seus autoretrats desprenen ironia, transgressió i una narrativa fílmica que colpeja la tradició dels relats visuals. Una visibilitat comunicativa, una funcionalitat política de rotunda resistència.

Dins les sèries d’autorepresentació d’un cos que es mostra reticent de l’espècie humana, aquesta fotografia em resulta especialment fascinant. Mireu amb detall el cos, el gest i el vestit, llegiu-ne els seus marges polítics, és Self-Portrait. Collaboration with Gerard Rancinan I, 2004:

Amb aquesta acció del cos i la seva teatralitat, s’alliberen com espores noves simbologies per contaminar estereotips. No hi ha distància entre vida i creació. Ara, un dels seus objectius és la campanya per aconseguir que al seu passaport no consti identificador de sexe ni de gènere i que el concepte “gènere no especificat” sigui una clau d’accés a un gènere desconegut. Definir-se d’aquesta manera és un acte polític i també de respecte. La imatge és un escenari d’aparició que ens desassossega i al mateix temps ens prepara per a un món altre.

En aquesta imatge, en aquesta lluita, el cos i el gest situen la reflexió sobre la identitat més enllà d’un camp semàntic, son pur activisme terrorista: “el gènere és el darrer pilar de la civilització, tal com ha estat fins ara, que cal enderrocar”. La idea fonamental de Del LaGrace és desestabilitzar, qüestionant el que s’ha considerat irrefutable durant tant de temps: la identitat sexual i de gènere.

SIMONE. M’hauria agradar conèixer a la Simone quan jo tenia divuit anys, i llegir els seus Quaderns de joventut. Aquell testament de l’avenir que va escriure als divuit anys. Hauria estat una excel·lent mediadora en el ritual de pas a la universitat. Però vaig trigar molts a llegir les reflexions sobre el cos i la sexualitat de Simone de Beauvoir.

I de cop, m’apareix al facebook la seva nuesa escriptural. El que veig no és un rostre ni un cos, sinó la seva ànima nua assumint el repte de vida descrit en una frase. La escriptura esdevé aleshores un cos nu, i la Simone una dona jove que es despulla al cim d’una muntanya, per sobre de les boires del patriarcat. El cos és, en aquesta ocasió una afirmació de futur, decidida i també fràgil. Aquesta frase escrita en vermell de sang pot ser la redempció per a un futur que sabem inexorablement incert.

Sempre he dit que una frase val més que mil imatges, per portar la contraria a l’imperialisme icònic. I en aquest cas és molt cert. Mireu, llegiu, és una frase que dura tres segons lecturals i que ressona fins l’infinit existencial:

J’accepte la grande aventure d’être moi

“Jo accepto la gran aventura d’ésser jo”, aquest  fragment d’escriptura es va desprendre de la pantalla de l’ordinador com a títol d’una exposició d’homenatge a la filòsofa que Marta Darder presentava a l’Institut Francès de Barcelona fa pocs mesos. La Marta és artista, i com la Simone també sap que la escriptura és una part del cos i la paraula un gest performàtic que ens allibera dels condicionants socials. Totes aquestes dones ens ensenyen a reflexionar sobre què significa per a nosaltres ser dona i també a prendre el comandament del nostre destí.

L’art i la literatura d’aquestes creadores ens relata els conflictes entre allò públic i allò privat, els mecanismes de poder que imposen la legitimació i la exclusió. Elles, i moltes d’altres, ens faciliten presències corporals de gran intimitat que adquireixen en la liturgia del vestir i desvestir-se a l’espai públic una força imparable. Sens dubte, ens assenyalen com entomar l’aventura d’ésser tal com es volen i no com les veuen: la grande aventure d’être moi…

Elles són indispensables, sens dubte. Gràcies per acompanyar-me.

 

Pilar Bonet

Lleida, dijous 21 d’abril 2016

Pilar Bonet. Crítica d’art i curadora d’exposicions. Professora d’art i disseny contemporani a la Universitat de Barcelona i la Universitat Ramon Llull (ESDI). Gestiona projectes d’edició d’artistes actuals i fa recerca en els espais col·laterals de la història de l’art i la creació contemporània.

 

http://pilarbonet.com/inicio/

http://artscoming.com/

http://acm-art.net

http:/josefatolra.org

Elles son indispensables: Laura, Catherine, Esther, Del Lagrace, Simone (ponencia+catálogo)