Lourdes Fisa. Les muses inquietants

Vaig despertar-me un dia per veure’t, mare,
flotant per sobre meu en el cel més blau
en un globus verd on brillaven un milió
de flors i ocells blaus mai vistos,
mai , mai , però mai enlloc
però el petit planeta s’eclipsà
com bombolla de sabó, quan cridaves. Vine aquí!
I jo em vaig trobar amb els meus companys de viatge.

(Sylvia Plath, Les Muses inquietants)

Una de les darreres exposicions que ha presentat Lourdes Fisa a Barcelona es titulava Fragilitats. Ara ens ofereix les seves noves pintures dessota el terme Fortaleses i dedica la mostra a la mare i a la terra, als orígens. És una exposició on la artista reconeix la llengua materna, la veu en femení: tot un homenatge a les dones i a les artistes.

El nom de les seves exposicions té un caràcter revelador. Són com els primers versos d’un llarg poema de colors i textures, un recorregut com a  dona i pintora que viu amb intensitat aquest món en procés de transformació: La ruta de la seda, En chemin, Camins de descoberta, Exodo, Travesía, Laberinto, Recorreguts, El rastro invisible

Els títols de les seves presentacions al públic, quan l’obra abandona el recer del taller, són paraules que evoquen el camí en el temps, la recerca interior, el procés del viatge, la deriva emocional i tot allò que té a veure amb el desig i el repte d’una aventura personal en veu femenina. La poetessa Sylvia Plath, que encapçala aquest text i a qui he manllevat el títol, també parla en els seus versos de “recorreguts” amb mots que dibuixen imatges des de la sintaxi del sentiment,  teixint el propi imaginari simbòlic amb els ulls: tanco els ulls i el món mor…

Lourdes Fisa té els ulls intensos i unes mans gastades. Aquesta va ser la primera impressió que vaig tenir el dia del nostre encontre a l’estudi de Manresa, parlant sobre els seus treballs i viatges. Veient l’escampall de  pintures i papers dibuixats, escoltant el relat del seu procés de treball, vaig entendre com la mirada i la manufactura són fonamentals en la seva producció com a pintora, dibuixant i gravadora. Treballa amb les mans i amb els ulls, com un enèrgic batec que no defalleix. Aquesta evocació de la seva personalitat em fa pensar en una altra artista, la Louise Bourgeois i les seves escultures d’ulls i mans desmembrades, fetes com a procés de sanació de l’esperit: allà on precisament la fragilitat es reconeix com a fortalesa. No hi veig un vincle estètic entre ambdues artistes, però sí que hi ha una fortalesa compartida, una similar autobiografia de l’ànima.

M’agrada comprovar que la rotunditat plàstica de les seves obres no està feta de solemnitat ni de grandiloqüència, tampoc d’èxtasis: està teixida a capes de color, enfilada al traç, ferida en la erosió de les superfícies, bastida de fragments i d’empremtes.  L’ artista sap que la seva obra no és purament un objecte acolorit o una superfície dibuixada, sinó una lectura atenta sobre la vida, un anar i tornar des de l’experiència individual i completament determinada per el gènere. Una llengua no abolida, la de la dona artista, que gestiona la seva força de manera autònoma. Les obres de la Lourdes, la habilitat tècnica que desprenen i l’impacte visual que percebem,  cerquen un significat alternatiu que recrea una visió més transcendent d’experiència artística.

Els materials i les imatges d’aquesta preciosa col·lecció d’obres que ara ens presenta, no serveixen per a explicar històries, tampoc fantasies: són el rastre d’una acció i el pòsit d’una memòria, són la consciència de la realitat.

Crec que les pintures de Lourdes Fisa són veritables performances fetes en la intimidat, a la solitud del taller. Precisament la seva força rau en allò que no veiem com a espectadors, però que de ben segur és el moment més passional de l’obra, el més corporal i profund. Una intuïció que recolzo en les seves paraules quan explica el procés i les dificultats de treballar amb la fibra de vidre, de fer les estampacions. També quan destaca l’energia que cal per a materialitzar les emocions,  el temps i l’esforç de les instal·lacions, el dolor quasi físic de la creació. L’espectador, davant la transparència del vidre o la tela de lli, en la perfecta definició del seu perímetre, intueix aquesta força d’execució, l’anhel físic del viatge que empren la artista en cada obra, en tota resolució creativa.

Talment l’acte creatiu, el procés de la seva pintura és un camp expandit, quasi impossible de contenir en el quadre i que només en el ritual de la exhibició al públic, dins l’espai de la galeria, adopta una forma més serena. El taller, en canvi, és un camp de batalla on s’acumulen les restes de la confrontació, els plecs regirats dels materials, les eines i els llibres. Com un paisatge interior, el lloc de treball desprèn la força de la subjectivitat sempre en marxa, del dia a dia de la creativitat.

Les obres que veiem, el seu treball més recent, funcionen a la manera d’un collage de materials i de records. Les capes de color i els elements estampats, al igual que els textos que completen la seva plàstica, els interpreto com un pòsit de memòria. I en aquesta ocasió el record ens parla del paisatge i del cos, però també honora la figura  d’altres dones artistes, com la Frida Kahlo; de les dones dedicades a la ciència, com Mme. Courier i a totes aquelles protagonistes d’una història de silencis i oblits. Una història de dones fortes que ara volem recuperar en el rastre de les imatges.

Al llarg de la seva evolució com artista, Lourdes Fisa ha aconseguit una arquitectura gràfica pròpia, una iconografia personal i una metodologia singular. La seva pintura és un univers ple de registres simbòlics. El color, la agilitat del traç, les paraules pintades, els retalls de paper o la transparència de la matèria, són recursos per a ser llegits amb profunditat i complicitat. Aquestes obres no poden ser exercicis de pràctica pictòrica sense ànima, a la recerca d’una perfecció estètica. La experiència del viatge existencial no és mai perfecta i per a la artista la consciència de la perfecció no és indispensable. La representació dels moments de neguit s’allunya de la perfecta resolució i troba en el observador un bon aliat per a mantenir el diàleg.

La bellesa de les pintures de la Lourdes Fisa no es basteix de perfecció, qualitat que no vol representar precisament perquè és immaterial. Contràriament, és el món material de la seva obra el que ens fascina. I també l’acció de la pintura. El que veiem és una coreografia visual en diferents seqüències temporals, quadre a quadre, però un mateix esperit:  tot és consciència de la realitat.

I aquest és el reialme al que em vas dur,
mare, mare. Però cap mal gest meu
desvelarà amb quina companyia visc

Sylvia Plath

pilar bonet

Lourdes Fisa. Les muses inquietants