La construcció simbólica de la dona

Ser dona en un món en procés de transformació. Per a moltes artistes, a partir dels anys setanta, ja no resulten vàlides les preocupacions de l’art associades amb la tradició de la modernitat —l’art preocupat per la innovació de les formes, per conservar la puresa de l’estil o aconseguir el sublim estètic—, sinó que prefereixen atendre aquelles qüestions relacionades amb el creuament de conceptes i valors que construeixen la cultura visual i la seva relació amb les institucions i els agents que hi participen; com també les formes de representació que genera el món visual, en especial la identitat sexual i la vida social.

Més enllà de les teories formalistes de l’art, que creuen en la puresa i autonomia de l’objecte artístic, aquestes actituds prefereixen treballar la combinació de medis i llenguatges (fotografia, pintura, vídeo, accions o instal·lacions) i construir una mirada crítica vers la nostra cultura visual desenvolupant discursos, sovint molt irònics, per denunciar el creixement i l’abusiva mercantilització de l’art, atacar la publicitat i el fetitxisme dels productes de consum o crear consciències més ètiques per una economia sostenible. Una via de treball que prenen els artistes més compromesos, els protagonistes de la cultura crítica de la denominada postmodernitat de resistència, d’una estètica de la dissonància que és capaç de generar un poderós contradiscurs que ja no pretén salvar el món a la manera de les velles avantguardes, sinó desmantellar i debilitar els potencials d’afirmació del món establert en la era del capitalisme industrial. [1]

Es tracta d’artistes i projectes basats en unes pràctiques visuals en les què es replantegen les relacions entre l’objecte de l’art i l’espectador amb una especial atenció pels canvis socials i tecnològics. [2] Comportaments artístics que volen atendre les qüestions més problemàtiques de la societat: la integració racial, el paper de les minories, el consumisme, la  dimensió humana i política de la SIDA, la defensa ètica del mercat, la igualtat sexual, el feminisme, la protecció del medi ambient, etc. Així, els artistes, homes i dones, deixen de ser creadors en els llimbs de la bellesa, i de productors d’objectes eteris passen a ser uns manipuladors socials de signes visuals, i al mateix temps l’espectador pot deixar de ser un consumidor passiu per esdevenir un lector actiu de missatges.

Aquesta actitud suposa un important canvi en els procediments de l’art. Ara, l’artista esdevé un productor de petits debats crítics sobre els problemes socials i assumeix un paper actiu enfront de les contradiccions i conflictes que genera el sistema. Una forma de compromís polític sorgit en els setanta que produeix en les dècades següents una important generació d’artistes i col·lectius que prenen decidides actituds antibel·licistes, antirracistes i, en general, a favor dels drets humans i civils. I en aquest espai de preocupacions, el moviment feminista ocupa un lloc molt destacat generant un marc teòric des del qual projectar un interessant i generós debat crític sobre el sistema hegemònic que marca les directrius polítiques i econòmiques en el món desenvolupat: un món masculí, heterosexual i blanc; un món amb potència econòmica, que segrega les minories ètniques o les altres opcions sexuals. [3]

Però aquest art polític, aquesta crítica de la cultura visual, no és la expressió de la lluita de classes o les ideologies dominants —com ho fou, per exemple, el muralisme mexicà o el realisme social soviètic—, sinó un procés obert i plural que reflexiona sobre les representacions socials: els estereotips socials i sexuals, els rols familiars o les diferències ètniques. Aquesta situació en les pràctiques creatives esdevé una prova de la consciència en el món de l’art, un art més proper a la vida real que treballa per un honest discurs de la dissidència. En aquest context d’activisme social, les aportacions de les dones artistes han estat i són cabdals per el desenvolupament de l’art actual, practicant nous conceptes de treball creatiu que analitzen el paper de la dona en el món actual, reflexionant sobre les estructures urbanes i econòmiques, els models familiars o la pobresa i la segregació en els països o entre els col·lectius menys desenvolupats.

De vegades els treballs de les dones artistes, des d’aquest centre de preocupacions, opten per utilitzar i manipular les formes de l’anàlisi semiòtica i els codis del món de la publicitat, com és el cas de les imatges-missatge de Barbara Kruger o els textos de Jenny Holzer, que des dels models iconogràfics del consum urbà formulen denuncies i demandes, activant la consciència social a través dels eslògans i la seva intervenció en els espais públics amb cartells, plafons publicitaris o elements de marxandatge. Tàctiques d’apropament al món quotidià, a les pràctiques visuals del dia a dia en la societat del capitalisme impacient. Les imatges ens inciten a consumir, en aquest cas a consumir consciència crítica, i promouen una acció: deconstruir un paisatge convivencial fet de drets legislats però mancat de responsabilitats.

Altres projectes artístics treballen per a expandir el camp de la sexualitat personal a l’àmbit social, com per exemple els sarcàstics autoretrats de Yurie Nagashima que repten els models del gust burgès des de les icones de la feminitat, les sèries de fotografies de Catherine Opie compromeses amb la sexualitat lèsbica i amb els nous models de família del nostre temps o les accions i fotografies de Vanessa Beecroft que qüestionen els tabús clàssics de la bellesa o la fragilitat femenina des del món del fashion i a partir dels estereotips femenins de la model com a màquina buida de subjectivitat.

En altres ocasions les artistes produeixen i protagonitzen accions que  plantegen campanyes pro igualtat dels sexes des del món de l’art, com les pràctiques terroristes del col·lectiu de dones anònimes Guerrilla Girls.[4] Ser dona, com a tema de treball, també pot gestionar mirades crítiques vers la qüestió de la maternitat, tema tractat des de la iconografia religiosa però silenciat en els treballs més intel·lectuals, com en el cas dels diversos projectes ja històrics de Mary Kelly, els darrers treballs d’instal·lació d’Eulàlia Valldosera o les fotografies sobre la memòria emocional de Begoña Egurbide. [5]

Debats de moltes veus que sovint coincideixen en un lloc comú de fricció crítica: el cos.  El cos esdevé un territori excepcional per a representar i deconstruir els conflictes de la identitat i els jocs de poder del sistema binari. El cos atès com quelcom  natural i també el cos artificial [6], la aparença externa, el joc i el maquillatge dels treballs d’Ana Laura Alaez, les grans pintures de Jenny Saville que desafien la mirada masculina oferint unes anatomies mòrbides, o les operacions de cirurgia estètica a les que se sotmet Orlan per tal d’apropar-se de forma crítica als estereotips de bellesa de les diverses cultures del món. La clàssica imatge nua de la dona no solament ens proposa definicions individuals sobre el cos, també suggereix formes específiques per  veure i sobre els qui miren i ens proposa oposicions molt interessants sobre allò que és la tradicional perfecció de l’art, els seus cànons i models, i allò defectuós i antihegemònica: l’obscenitat. [7]

La representació del cos femení està en el mateix nucli de la història de la estètica occidental: el cos despullat, alliberat del vestuari, és el cos de representació i el cos produït per la cultura; el pas entre el real i allò ideal. La identitat femenina està marcada per la sobreabundància d’imatges corporals que defineixen la feminitat i la sexualitat. Ara, en confrontació a aquest llegat, les artistes usen l’autoretrat i la representació del cos per a plantejar els conflictes psíquics i polítics d’aquesta herència del món visual. La fascinació per la dona, com testimonia el món de l’art, el cinema o la publicitat, no significa, ni molt menys, un respecte o comprensió vers allò femení. El comportament masculí i/o femení, predeterminat en la conducta d’un individu està regit per l’educació i vinculat al concepte de norma i dels patrons o estereotips. Els rols socials, com els sexuals, son resultat d’un aprenentatge, i les transgressions son penalitzades, conflictes abordats per moltes dones des de la creació i la teoria.[8]

En altres ocasions, algunes artistes s’involucren en reflexions sobre l’enfrontament de les cultures religioses i polítiques en el món, com les imatges de la artista iraniana Shirin Neshat que a partir de la visió d’allò femení en la societat islàmica actual investiga els conflictes que resulten del xoc entre la tradició i la modernitat, o l’activisme involucrat en qüestions ètniques de l’artista afroamericana Kara Walker dibuixant la història de la esclavitud i la indignitat de la segregació racial. Les unes i les altres reneguen de la visualitat pura i sense context,  del vell somni platònic i de la “forma essencial” que valida criteris de qualitat artística mancats de capacitat crítica, per indagar en els fetitxismes de la imatge i el desig específicament masculí que arquitectura la cultura visual moderna.

La problemàtica del gènere i la dona en la creació actual ha produït nombrosos debats els darrers anys, treballs de reflexió i de creació realitzats per dones que han aconseguit el reconeixement i una presència efectiva en el món de l’art. Les dones ja tenen el dret a la paraula i la posen en circulació, objectiu fonamental dels programes feministes, una possibilitat oberta a l’activisme polític i la creació dels nous models de societat. Les formes diverses del discurs feminista, el fem-art, ens conviden a pensar i compartir anàlisis i crítiques sobre les estratègies que construeixen l’entorn visual i cultural del nostre món i que no queden atrapades en una relació mimètica amb el discurs científic i patrimonial dominant. Dones artistes que amb el seu treball reflexionen sobre la condició de ser dona en un món en procés de transformació. [9]

Quatre dones i quatre obres: Cindy Sherman, Rosemarie Trockel, Marina Nuñez, Alícia Framis.

En aquest món, cada vegada més desbordant de sorolls i pol·lucions visuals, de veus creuades i enlluernaments varis que enceguen la nostra mirada anestesiant l’experiència humana, les artistes treballen com exploradores de la percepció, guies d’un viatge de retorn a la humanitat, al fons de nosaltres mateixos. Elles poden traspassar les zones frontereres de la llum i la ficció i ens ensenyen a mirar en la penombra dels rols i els estereotips, del models i els cànons, de les convencions i les dissidències, del poder i les servituds, de la producció i els drets. Des de posicions diferenciades ofereixen un marc feminista, no excloent ni homogeni, plural i polèmic,  per a seguir lluitant per l’alliberament de la dona i la denúncia dels sistemes patriarcals, de qualsevol discurs de dominació.

Quatre artistes, quatre generacions, quatre localitzacions geogràfiques, quatre aspectes culturals i quatre suports per treballar : fotografia, escultura, pintura i acció. Una taula de treball de quatre caselles per a visualitzar com les artistes fan de la construcció simbòlica de la dona en un món en procés de transformació un espai de lectura i atenció crítica.

El treball d’aquesta artista nord-americana està marcat per l’ús de la fotografia i les seves observacions com a dona respecte a la manera com la nostra cultura visual construeix els estereotips i determina els rols femenins.

Cindy Sherman (1954) es vesteix i maquilla per aparèixer en les seves fotografies. Però no es tracta de cap autoretrat, no utilitza la  seva imatge per a presentar el “jo” de l’artista, sinó per evidenciar com el “jo” és una construcció imaginària. En els primers treballs fotogràfics, ella esdevé actriu i creadora de la seva narració i sotmet el seu cos a nombroses transformacions per  escenificar la agonia d’un “jo”, d’una identitat prefixada per els rols i els models femenins que genera el món del cinema o la publicitat. L’ artista es transforma i adopta posicions com a figura protagonista d’enquadraments cinematogràfics,  les imatges semblen fotogrames d’un film inexistent, d’una pel·lícula de sèrie negra: les fotografies en blanc i negre dels anomenats “fotogrames sense títol”, Untitled Film Still 1978-80, son imatges impregnades d’una certa violència, la de la identitat hipotecada. El món és una il·lusió radical, apunta Jean Baudrillard analitzant l’era de la simulació, però aquest procés de consum de la ficció ha estat per a les dones un malson i una experiència de vida limitada i violentada.

Cindy Sherman en aquesta extensa sèrie de fotografies no ens vol contar cap història concreta, les imatges són tan sols fragments de la nostra memòria mediatitzada, en especial per el cinema. Sempre apareix una noia al centre de l’acció: perduda en un carrer, mirant per la finestra, sorpresa davant una visita, esperant l’amant, mirant-se al mirall… Podem apreciar-hi la por, la soledat i la passivitat de les dones que protagonitzen l’escena; podem notar la presència de la mirada masculina; imaginar l’abans i el després de la seqüència mentre ens adonen com funcionen els clixés que hem après i com ens condicionen.

L’artista renuncia a la seva imatge, les dones que apareixen a les fotografies no existeixen, són el resultat d’un joc de rols, de clixés femenins. En aquest esdevenir progressivament la pèrdua de la identitat, les noies que apareixen en escena no tenen un temps propi, ni un lloc, viuen només en les poses efímeres, en els gestos artificials, captives de la ficció i d’un únic punt de vista: la dona esdevé un objecte passiu de la mirada de l’home, el qual hi projecta les seves fantasies i els seus desigs més o menys inconscients. Cadascuna de les fotografies d’aquesta sèrie presenta una dona amb problemes, són un ampli compendi de com les dones són mirades; una reflexió oberta sobre la construcció de la imatge de la dona en els films, els anuncis o les sèries televisives.

ROSEMARIE TROCKEL: Cogito ergo sum

Moltes són les qüestions que ens planteja el treball de l’artista alemanya Rosemarie Trockel (1952), i molts els materials i recursos que utilitza. Com moltes són les matèries que ha tractat en els seus estudis d’antropologia, sociologia, teologia i matemàtiques. Però en totes s’hi practica l’estratègia de les dualitats com a forma d’anàlisi i visualització de les confrontacions i paradoxes socials i culturals, dels rols establerts entre allò predeterminat com a femení i masculí.

Des d’una pràctica bàsicament escultòrica, l’artista capgira codis i funcions de les imatges i els objectes. I ho fa sempre amb humor i ironia, dos recursos habitual per poder investigar els comportaments humans. Els seus vídeos, escultures, ensamblatges, dibuixos i fotografies poden llegir-se com una reflexió sobre el món de l’art, com també sobre la representació i el paper de la dona en l’àmbit artístic. La controvertida relació amb el cos, el paper de la dona en la societat i les formes com tractem els animals, són alguns dels aspectes que aborda en els seus treballs.

L’artista regira les icones femenines i els protocols del vestuari i descodifica símbols polítics o comercials. En aquest sentit, són molt conegudes les seves imatges teixides, a la manera de grans superfícies pictòriques, fetes en llana. Al triar el fil, la llana o el brodat com a materials i tècnica artística, elements tradicionalment femenins i no artístics, ens apropa als conceptes infravalorats en el món de l’art, sempre legitimat per la visió masculina i patrimonial: art noble, masculí i pur. L’artista ens visualitza les confusions i paradoxes de les postures bipolars: home-dona, minimal-pop, públic-privat, art-artesania, racional-irracional, etc.

L’obra titulada “cogito ergo sum” (1984), enunciat del gran ideari de la raó cartesiana que ha marcat la nostra cultura, ens mostra ara la frase filosòfica brodada en insegura cal·ligrafia sobre un teixit de llana. Les lletres tremolen, les ha escrites una mà insegura i poc alfabetitzada, fet que resulta una paròdia subversiva al potent i viril enunciat racionalista: frase clau en la utopia del món modern occidental, frase de dicció masculina i hegemònica que no atén la qüestió de la vida, de l’existència, si no és subordinada al poder del pensament abstracte i intangible. El gran discurs modern, el pensament heroic, deixa pas a una escriptura teixida, a una labor femenina d’hores perdudes.

Les lletres es destaquen sobre una superfície igualment polaritzada: el blanc i el negre, la abstracció geomètrica del quadrat i el gest expressionista de l’escriptura. En aquesta oposició dual i d’estratègia dialèctica, també el “res” —la vacuïtat— de la literalitat abstracta i minimalista es situa enfront del contingut emotiu de l’escriptura, com la memòria filosòfica i pictòrica de la cultura moderna es confronta a la lectura díscola de la tradició feta pel feminisme o l’alta cultura de la pintura es veu subvertida per l’artesania del teixit.

Sobre la superfície teixida conviuen el gran discurs patriarcal i la veu més propera d’una conversa entre dones. Aquesta obra té la possibilitat d’alliberar-se del bagatge metafísic i representar el conflicte de les funcions iconogràfiques i simbòliques que l’han legitimat, com a sistema de signes transcendents, per proposar una reflexió crítica sobre la representació i el nostre concepte d’art.

MARINA NUÑEZ: Las monstruas

Qui sóc jo? La pregunta circula insidiosa entre els espais de la deriva existencial. Una pregunta que reverbera en el buit de les certeses de la nostra civilització. La racionalitat cartesiana (cogito ergo sum) pensava que podíem trobar un criteri de seguretat, d’estabilitat, en la figura del jo que pensa: un jo des d’aleshores europeu, masculí i blanc. Ara sabem que ni en aquest paradigma podem trobar la seguretat, i que el jo és tan sols un punt de partida en un procés de construcció simbòlica i cultural.

En aquest horitzó de qüestionaments identitaris es situa l’obra de l’artista espanyola Marina Núñez (1966). Les seves pintures es centren en la representació del cos femení entès com a imatge  de la víctima de la raó cartesiana i com a contrapunt del subjecte dominant de la cultura occidental. Des del dibuix i la pintura, i actualment amb altres formes de producció electrònica i digital, l’artista experimenta suports i materials fent una tasca de construcció i nova lectura de les imatges que han formulat la identitat femenina com a inestable i incompleta, contraposada a la ferma identitat monolítica del “jo” masculí. Sense superficialitats ni cinisme, el seu treball se situa en el pla de la voluntat de “transformació d’allò simbòlic”, lluitant per remoure les consciències i els imaginaris que han regit fins ara el terreny de la representació.

Al llarg dels segles, hem construït un model de cos perfecte, físic i social. Segons aquest model, la dona ha estat considerada com un ésser inestable, morfològicament anòmal, que es transforma amb la maternitat, que muda amb l’expressió dels sentiments, que capgira els imaginaris sexuals masculins. La dona, com a signe de la diferència, ha estat la imatge de la monstruositat per a la ciència mèdica i la religió, per a la cultura i les formes estables del pensament. Marina Nuñez, des de 1992, es va introduint en els territoris simbòlics i imaginaris d’aquesta segregació, de l’exclusió psíquica. La sèrie de pintures “Las monstruas” o “Las locas” generen un llenguatge de gran potència plàstica, ple de preguntes i debats: què exclou la nostra societat? Son imatges denses, desdoblades, que ens remeten als espais de la bogeria, de la mort, dels sentiments i les emocions mutilades. A mig camí de la personificació i la pèrdua d’identitat, aquestes figures femenines viuen entre el cel i l’infern, captives de la clínica mèdica. Amb una factura impecable, Marina sap pintar molt bé a la manera clàssica, crea imatges de gran poder narratiu que ens sedueixen i atrapen.

La figura de la dona ocupa l’espai principal i únic d’aquesta cartografia d’exclusions, un lloc al qual ens ha exiliat tradicionalment la nostra cultura del raciocini i el cientifisme. Les figures viuen el desdoblament: dones que ens miren mentre destrossen la seva carn i ens mostren l’interior en el drama de la histèria; cossos atrapats al llit que muden la presència vivint entre la realitat i l’estranyament, parts corporals que se superposen, rostres que ens miren des de la profunditat de l’abisme. L’artista ens mostra allò que habitualment no veiem o no volem veure, l’altra cara de la vida, allà on també som. Les pintures representen el monstre que germina en nosaltres, l’altra cara de la bellesa: no hi ha un “jo” sense el seu doble.

Amb un to poètic molt personal, les imatges ofereixen una bellesa inquietant però alhora serena, mai desagradable. La seva autora vol mostrar com les exclusions se sustenten en la ignorància, en el desig reprimit. Marina s’apropia de les investigacions psiquiàtriques i de la ciència ficció, treballa amb els somnis, la poesia i el cinema. A l’igual que els monstres, las monstruas del segle passat, els aliens o els cyborgs de la ciencia-ficció, la nostra atracció per aquest éssers es basa en el fet de que sabem que formen part de nosaltres.

En aquesta lectura, l’obra de Marina Nuñez sosté un compromís polític enfront de les formes de la nostra cultura dominant, sobre les formes de la representació que han convertit la bogeria en un món desterrat. Les seves figures femenines tenen la intensitat de la marginació, i al mateix temps la possibilitat d’anar més enllà de les certeses alienants i banals que configuren l’univers dels estereotips femenins.

ALICIA FRAMIS: Anti_ dog

En una línia de treball més performàtica, no es tracta de dibuixos o pintures sobre suports plans, sinó d’accions i d’esdeveniments més relacionals entre persones i llocs de convivència, l’artista catalana Alícia Framis (1967) explora els espais de les emocions: les pors i les pèrdues de la relació sentimental, la soledat de la vida moderna, el temor a les agressions de gènere, la necessitat d’afecte o els conflictes comunicacionals i de convivència.

En un dels seus darrers projectes, Anti_dog (2003), l’artista crea una marca de roba d’alta costura destinada a fer que la dona, en especial les dones de color, se senti protegida davant els atacs dels violadors o els caps rapats. Quan Alícia Framis vivia a Berlín, va saber que hi havia una zona de la ciutat on les dones de color sovint eren atacades per gossos violents. Ella volia conèixer aquest barri, però necessitava alguna protecció, no volia ser una víctima més, sinó sentir-se segura i desafiant davant els perills del carrer i les agressions de gènere. D’aquesta experiència parteix el projecte Anti_dog, una col·lecció de vestits que poden protegir les dones dels atacs dels violadors o els gossos ensinistrats. Una hipòtesi per treballar la qüestió de la violència i la marginalitat des del món de l’art i els seus espais de representació.

El vestuari d’aquest projecte està realitzat amb Twaron, un teixit antibales, ignifug i resistent a les agressions, però a mateix temps de gran bellesa pel seu color daurat. L’artista va demanar a diferents dissenyadors d’alta costura que dibuixessin els models, de manera que les peces no transmetin la por, sinó bellesa i atreviment, valors més confortables d’una ciutat: moda, glamour, exotisme, diferència… Així els vestits tenen una doble lectura, per una banda denunciar les agressions que les dones pateixen a diari per part de grups o individus violents i, de l’altra, reivindicar la condició femenina i generar més utoestima.

Els vestits han estat dissenyats per firmes com Chanel o Dior, i es van exhibir en diferents capitals a la manera d’accions puntuals en llocs estratègics: a Amsterdam les models, dones negres, van mostrar els vestits a les portes de l’estadi de l’Ajax entre els grups skinheads i el afeccionats al futbol; a París va realitzar una desfilada aprofitant la celebració multitudinària de la setmana de la moda i denunciant les agressions de gènere. Altres performances s’han fet a Madrid, i tot el conjunt de les accions va ser mostrat a la Biennal de Venècia on Alícia Framis representava el pavelló holandès.

Com en altres ocasions, l’artista s’apropa a la realitat, treballa l’espai mateix de la convivència i visualitza els seus problemes sense abandonar la tribuna privilegiada de l’art, per a fer de l’art un instrument de deconstrucció del idearis estètics i polítics que determinen la cultura. Alícia ens reclama una nova forma de percepció de l’art, en el sentit tradicional de la paraula. Els seus projectes sempre es desenvolupen en un temps llarg i involucren molta gent. Es tracta d’un itinerari i una obra de compromís i participació, un treball de gestió política de la realitat.

Pilar Bonet, “La construcció simbòlica de la dona en l’art actual”. DD.AA. Dona, cultura, indústria. La figura femenina. Una cruïlla en el món contemporani. Sabadell, Caixa de Sabadell, 2004.

ISBN: 84-95166-60-7


[1] José Luis Brea, El tercer umbral. Estatuto de las pràcticas artísticas en la era del capitalismo cultural. Murcia, CendeaC (Ad Hoc Ensayo, 3), 2004.

[2] Sobre l’ús i en sentit del terme “pràctiques visuals”, com  substitutiu d’arts visuals, de la mateixa manera que el denominatiu d’”Història de l’Art” és replantejat per el camp crític dels “estudis visuals”, podeu consultar els articles del  primer número de la revista Estudios Visuales, editada per CendeaC, Murcia, 2003.

[3] Linda Nochlin, Femmes, art et pouvoir. Nimes, Jacqueline Chambon, 1993. (Linda Nochlin, Women, Art and Power and Other Essays. New York, Hasper and Row, 1988).

[4] Per a poder obtenir més informació sobre aquest grup d’artistes nord americanes, encara en actiu, es pot consultar la seva interessant pàgina web: www.guerrillagirls.com.

[5] DD.AA, Feminisme, art et histoire de l’art. París, énsb-a, 1994.

[6] Pilar Pedraza, Máquinas de amar. Secretos del cuerpo artificial. Madrid, Valdemar, 1998.

[7] Sobre les qüestions de la representació del cos nu en l’art, és interessant l’assaig de Lynda Nead, El desnudo femenino. Arte, obscenidad y sexualidad, Madrid, Tecnos, 1998.

[8] Un estudi sobre la funció ideològica i els problemes que genera el tema de la representació de la sexualitat en les arts és l’assaig d’ Estrella de Diego, El andrógino sexuado. Madrid, Visor, 1992.

[9] Per a consultes sobre art i feminisme, podeu cercar materials a la següent pàgina web: www.mujeresenred.net. Informació sobre websites feministes i (post) feministes a la xarxa, revistes, directoris, informació d’exposicions i fòrums per a participar en les reflexions sobre el tema.