Josep Maria Martín. L’etant donnée

La pluralitat de materials, la contaminació de tècniques, la mescla de procediments, caracteritzen una pràctica artística que busca l’eficàcia amb desimboltura. Les fronteres que delimitaven el marc de la representació s’han diluït. L’heterogeneïtat en els plantejaments estètics ha esdevingut una estratègia per accedir a unes necessàries escletxes des d’on sigui possible ultrapassar l’extenuat àmbit de la significació. En aquesta diversitat de mitjans expressius s’instal·la l’obra de Josep Maria Martín, en una adequació constant, resultat d’una obstinada necessitat d’apropament a l’essència de l’ésser humà. Una essència construïda per sentiments i emocions, impulsos i deliris, tènues presències que tan sols accepten una subtil aproximació poètica.

Realitats intangibles que s’esvaeixen amb una il·luminació directa. D’aquesta manera, el trànsit entre la fotografia i la instal·lació, la maqueta i l’objecte escultòric, determina una recerca d’allò que, insondable i mut, configura la natura íntima de l’ésser humà.
Gaston Bachelard aconsella apropar-se al cor essencial de la condició humana seguint un trajecte espiral, perquè – ens diu- ”L’ésser de l’home és un ésser desfixat. Tota expressió el desfixa”.[1] Si el que es pretén es reflectir alguna cosa d’aquest centre de substància humana, tan sols serà factible a partir d’un circular cautelós.

Una constant del treball de Josep Maria Martín és la projecció de les seves obres en l’espai, algunes amb una destacada presència sonora. Fins i tot les seves obres bidimensionals s’acosten molt al concepte d’instal·lació. Construeix maquetes esmerçant molta cura en els elements formals (material, color, textura) que després fotografia (perspectiva, llum) suggerint transcendentals espais interiors (sèrie May, 19992); o bé fotografia personatges reals, en una soledat quasi metafísica, sostenint entre les seves mans una maqueta pròpia (Aitor, Tamara…1993). En aquestes obres l’espectador sempre es troba envoltat per un espai reduït on la seva mirada passa lentament d’una peça a l’altra de la sèrie. En les escultures murals les maquetes ja han pres una consistència específica que les fa autònomes. En altres ocasions emplaça l’espectador a imaginar l’espai virtual de l’interior d’una forma geomètrica tancada (L’arman, 1993). En les instal·lacions i intervencions s’apropia de l’espai real amb un element de presència contundent i subtil alhora (el projectat Moviment I, 1991; Projecte del nen David, 1993), o amb una integració visual trencada pel contingut utòpic (projecte d’urbanització de la plaça del Diamant, 1992), però també crea literalment un espai per acollir l’espectador (Les tres gràcies, 1990).

En aquest mateix ordre d’intencions i formulació plàstica el treball que l’artista ha realitzat per al projecte Monodia situa l’espai i l’element sonor en una mateixa coordenada conceptual. Les dues sales del museu i la música creada per Alexandre Martínez formen part constituent de la instal·lació. L’espai, dos habitacles quasi simètrics, obliga a la penetració i el recorregut, per tant a copsar en viu la realitat física del temps. A cada sala dos fluorescents de carnisseria envaeixen l’espai d’una llum rosada que ressalta la coloració de l’epidermis, de la carn, alhora que configura els límits de la instal·lació. Des del primer espai, buit d’altra matèria que no sigui la llum i la nostra corporeïtat, accedim a l’espai habitat per la presència d’un gran objecte construït de fusta i encoxat de tela blanca. És constant la significació de la dualitat en el treball de Josep Mara Martín. Com ho és també la referència a formes elementals de caràcter simbòlic i l’ús, o l’apropiació d’objectes i treballs d’altres autors i productors (fotografia, música, tapisseria, ciència mèdica…). En aquest cas el volum que domina l’espai recorda un gran bressol o també un sarcòfag, de nou l’ambivalència de les significacions i la impossibilitat d’una lectura unívoca; un moble alhora familiar i sinistre que resulta càlid, envolvent, i també fred i inaccessible. Des de dins d’aquest llit de perfils ametllats i escala humana ens arriba la música com el pols que manifesta la vida de la forma. Una música penetrant que traça recorreguts, grans espirals quasi matèriques que conformen estructures de plasticitat sonora.. Per mitjà de les rodes podem moure la peça i emfatitzar així la sensació de temps i l’espai com a suport per a l’experiència.

Josep Maria Martín cerca amb la seva obra impregnar l’objecte i l’espai de la qualitat del temps existencial, element indispensable en el medi sonor, i obligar a l’espectador a formar part activa, interactiva de l’experiència. Temps per a pressentir la transitorietat entre el passat i el futur, per enregistrar la sensació de soledat, la convivència en el buit i la dificultat de la comunicació. Hi ha quelcom d’afable i d’anòmal en el treball d’aquest artista (també en la composició musical), com en altres ocasions el receptor se sent incòmode en un medi aparentment humanitzat. Fred i calor en una mateixa presència, simetria i desproporció, harmonia i contrast, comunicació i soledat. L’autor ens obliga a una percepció absolutament interioritzada i individualitzada. No és possible la recepció col·lectiva, la recepció estàtica i passiva, cal moure’ns en l’espai, acostar l’orella a la tela que cobreix l’objecte i cercar els punts de sortida de la música des del seu interior, fregar la galta contra aquest estrany coixí i només així, ben a prop, poder penetrar en la totalitat de l’espai i ésser en un temps essència i presència.

[1]G. Bachelard: La poética del espacio, F.C.E p.253

Pilar Bonet i Miquel Bardagil.

Catáleg de l’exposició Monodia del Museu comarcal del Maresme- Mataró. Novembre 1994.

Josep Maria Martín. L’etant donnée.