Espais obrats

Espais obrats són set projectes que treballen -obren- l’espai concret de cada un dels museus participants i presenten el treball d’artistes amb obres del fons del MACBA. El guió principal del projecte pren la col·lecció del MACBA com una reserva des de la qual es pot accedir a una sèrie d’artistes en actiu del nostre entorn. I l’eix principal consisteix a mostrar el treball en curs dels autors d’una manera contextualitzada, en relació amb les col·leccions o les particularitats de cada centre d’exposicions o museu.

A partir del fons del MACBA, els artistes intervenen en un dels museus amb un projecte específic, un treball de nova producció o una proposta expressa segons l’espai o el caràcter museogràfic del centre. Així, el museu, més enllà de la seva funció patrimonial, esdevé un taller en actiu, un espai obrat on es poden explorar els límits mateixos de l’art. Per aquest projecte, el museu no treballa amb les obres, sinó amb els artistes, autors amb un itinerari plenament consolidat en el panorama de l’art contemporani al nostre país. Els treballs, en conjunt, convoquen una aproximació crítica a la producció artística contemporània. El resultat del projecte als set centres deriva en una col·lecció d’experiències entorn als artistes, que, en el seu context, il·lustren a bastament un ventall de propostes que es poden reconèixer a l’interior de l’art contemporani.

Jordi Colomer és un artista que exemplifica a la perfecció la importància de «la genealogia barroca en l’art contemporani» i per aquest motiu planteja el treball a les sales d’escultura barroca del Museu Comarcal de Manresa, alhora que el projecte de Pep Duran al Museu d’Art de Sabadell gira entorn de la dialèctica crítica «interior-exterior», «públic-privat», « jo-altre»…ja desenvolupada per l’artista en els darrers anys.

D’altra banda, aprofitant l’origen del Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú com a pinacoteca privada i producte del concepte de casa-estoig tan característic del segle XIX, es proposa l’obra de Carlos Pazos, en la trajectòria dl qual és molt significatiu el seu interès pel fetitxisme privat i els gabinets. Des d’una altra perspectiva, «L’espai públic i la memòria històrica» fonamente l’eix conceptual del treball de Rogelio López Cuenca i, en el context del Museu Abelló de la ciutat de Mollet del Vallès, disposa d’un marc idoni de reflexió. La idea de l’escenari de l’art apunta les múltiples concepcions de «l’espai de la cultura confrontat a l’espai de la natura» en les obres que Perejaume proposa al Museu i l’Auditori de Granollers. La importància genealògica d’allò conceptual per l’art contemporani» sosté la proposta a les Sales d’exposicions de Can Palauet a Mataró, i el projecte concret consisteix a produir una exposició a partir de la relectura de l’obra de Francesc Abad a la col·lecció del MACBA, mentre que la tria d’Antoni Llena respon a la voluntat d’establir un joc dialèctic entre el fons del Museu de l’Art de la Pell de Vic -idea de « fisicitat de l’objecte»- i la precarietat dels materials tan característica de l’autor.

Espais obrats parteix d’una col·lecció d’obres, però va més enllà dels objectes, treballa amb l’artista precisant la mateixa categoria d’autoria, opera dins les institucions de l’art per tal de mantenir una distància crítica amb els seus espais i discursos establerts, busca una major complicitat amb l’espectador i reescriu amb voluntat de nous continguts alguns dels discursos que han donat veu i imatge al pensament i a la cultura contemporània. Una proposta que apunta cap a una intervenció més productiva i no tan sols de difusió de l’art actual. És per això que el projecte Espais obrats concentra el seu esforç en els aspectes del discurs, el contingut, més per que sobre la intervenció de les formes o una nova catalogació de les obres. Una obra no és mai un tot autònom, poc o molt ens remet, o expressa, a un conjunt de teories o d’experiències sobre les quals obrar en la proximitat i no en les distàncies.

Com a comissaris del projecte Espais obrats volem deixar constància del nostre agraïment especial als artistes, en tot moment atents a la idea i generosos en el treball; als directors i tècnics dels museus i centres d’art implicats, per l’entusiasme mostrat davant les propostes, fins i tot quan aquestes regiraven el mateix confort museístic; al MACBA i a tota la gent que dessota aquestes lletres treballen per la cultura contemporània; a l’encert de l’ODA per la proposta i gestió del projecte, i a tots els que han obrat en aquest espai de l’art donant cos a la present publicació.

Pilar Bonet i Martí Peran. Comissaris

PEREJAUME. L’OBRA DE GRANOLLERS

La trajectòria artística de Perejeaume (Sant Pol de Mar,1957) està plenament marcada per la vocació literària i la força autòctona del paisatge, tant en la seva dimensió natural com en la cultural. Les seves obres, pintures, objectes, instal·lacions, fotografies, teatre o literatura, esdevenen un mateix rastre de la seva particular escriptura sobre les imatges i les representacions del qüestionament de la raó visual.

Perejaume. L’obra de Granollers: Del so. (2002)

El paisatge com a pintura en estat natural, o el paisatgisme com a pigment vist, són, en el vessant objectual i textual, les claus de la singular cartografia poètica de Perejaume. Un artista amb una trajectòria consolidada que el MACBA va poder mostrar amb amplitud a l’exposició « Deixar de fer una exposició» el 1999 i que tots hem tingut present en el projecte per a la decoració dels rosetons del Gran Teatre del Liceu. D’altra banda, els seus escrits són, com les obres visuals, una manera més de pintar la pintura, de fer ruta pels seus límits: Ludwig-Jujol, 1989; La pintura i la boca, 1993; El paisatge és rodó, 1995; Oïsme, 1998…

Per aquest creador la relació motiu-autor, com a identificació de l’artista amb el model, són termes indestriables. Aquestes reflexions l’han portat a caminar pels Pirineus seguint l’experiència de Verdaguer i la seva vocació de fusió paraula-dibuix-geografia, a traginar quadres des del museu fins a la natura, o a interessar-se pel teatre, un espai físic que simbolitza a la perfecció el nostre desig i capacitat de construir artefactes per representar. Precisament són les imatges escèniques de la sèrie fotogràfica Sant Pol de Mar ( 1990) de la col·lecció del MACBA, perllorgant el malabarisme de metàfores, les que donen pas a una nova sèrie d’accions que tenen entre el Teatre Auditori i el Museu de Granollers un tram on visualitzar una nova toponímia: «L’obra de Granollers».

En els darrers treballs, hem vist com Perejaume ha anat bastint la idea d’un món obrat, d’un món autor, que pren les seves pròpies decisions, tal com ho ha anat treballant en llibres com Oïsme, Oleoducte i Obreda (aquest darrer a punt d’aparèixer). La ciutat de Granollers és ara l’ocasió per plantejar-hi una acció inèdita nomotètica: «L’obra de Granollers» és l’obra de l’artista -un nou espai obra-, però, certament, és l’obra de la ciutat i l’indret de Granollers mateix.

Tres coordenades, tres intervencions en el temps i l’espai de Granollers, dibuixen un plànol de pigments, llum, so i paraula: Del so, De l’abat, De l’ús.

Amb el treball Del so, Perejaume ens planteja una nova atenció sobre el camp fonètic, concentrant la percepció del paisatge de la ciutat habitada a través del sentit de l’oïda-una constant en els escrits de l’artista-. Des de l’oïsme el paisatge és reformulat i les imatges i representacions fan una ocupació silenciosa de l’espai. A la sala petita de l’Auditori de Granollers hi ha dotze aparells receptors, connectats a les antenes situades al terrat. Des d’aquests oïdors enfilats cap al cel es reben senyals de radiofreqüència en temps real que, amplificats i tractats amb diversos automatismes, són enviats als canals de so i de llum de l’escenari petit del teatre. A l’espai escènic hi ha dotze micròfons per on la veu i els remors de les converses omplen la sala de personatges que parlen entre afirmacions, preguntes i brogits electrònics. Amb aquesta atenció, durant unes hores, l’escenari esdevé el marc per a la parla, la textura de les veus i la realitat atmosfèrica d’unes pinzellades que dibuixen amb contorns imprecisos un indret poblat.

En el mateix auditori, a una hora convinguda, des de la sala gran del teatre, veiem l’escenari obert: inici de l’obra De l’abast. El teló i la porta del fons són alçats i el carrer omple l’espai teatral d’aquest capvespre d0hivern. Enmig de l’escenari hi ha, alçats sobre terra per una barra, quatre canons de llum encesos amb bateries autònomes que han estat alimentades durant tot el dia amb plaques solars. Quatre persones vestides a la manera dels tècnics de teatre, els portants, agafen els canons de llum i, acompanyats d’un assistent amb brúixola i plànol dels carrers i de l’entorn de la ciutat, surten adreçant cadascun d’ells una ruta al nord, sud, est i oest. Caminen Granollers enllà, vers el seu punt cardinal, fins que la bateria, la llum del dia, cedeixi a la claror de la nit.

De l’abast, escriptura, amb aquest caminar que dibuixa rutes geogràfiques, és una localització singular enfront d’aquesta globalitat exaltada que ens regira constantment.

Finalment, a la projecció videogràfica que es pot veure al Museu, De l’ús, els personatges convoquen els llindars de la morfologia del paisatge fent del so regirat de la natura una pausada coreografia visual. Diversos sons ambientals es valen de sis personatges per sortir a escena. Perejaume relata l’acció en aquests termes: «Sintonitzar la boca. La literatura trobada és sintonitzar la boca. Com una finestra que s’obrís, quins siguin els sorolls que em vinguin».

Perejaume, l’autor s’ofereix a la ciutat, l’obra, per a tot allò que vulgui demanar-li. Seguim reformulant, en aquest projecte, la relació motiu-autor, seguim vorejant els contorns de la paraula i els seu traç com a escriptura fins assolir una visibilitat pública: « La mossegada lenta de les lletres, posats com som, entaforats, a la boca de les lletres. Perquè així com la terra dóna forma a les passes que hi fem, així també la parla del cel dóna forma als nostres llavis…», escriu Perejaume en el llibre L’obra de Granollers.

PEP DURAN. TEMPORAL: SIS POSADES EN ESCENA EN UN MUSEU PLATÓ.

«Temporal» és una proposta per convertir el Museu d’Art de Sabadell en un plató temporal. Aprofitant l’espai i l’arquitectura de la casa de Turrull, i la col·lecció de pintures del museu, Pep Duran genera una transformació radical del lloc creant sets on les narratives fictícies, sense personatges ni acció, posen en escena la dislocació de la mirada de l’espectador.

Pep Duran ( Vilanova i la Geltrú, 1955), artista i escenògraf, va iniciar la seva trajectòria a la dècada dels vuitanta, en plena emergència dels nous comportaments escultòrics. Fascinat pel món de l’objecte i dels espais residuals -ja sigui com a mercaderia, símbol social o rastre de memòria- usa l’acoblament com a mètode per donar un nou ordre a les coses, reagrupant els materials segons els dispositius subjectius que tant evoquen la racionalitat de l’arxiu com el revolt d’un magatzem en desús.

Les metàfores objectuals, les restes de la producció humana – l’arquitectura, el teatre, la fàbrica o el taller-, serveixen en el seu treball com a models d’interpretació de la realitat, tal com ens plantejava a l’obra Construir els dies que va presentar al Palau de la Virreina ( 1995) o com registrem les seqüències cinematogràfiques de Setbau ( 1999), vídeo on, una vegada més, l’artista elimina la distància entre l’espai expositiu i l’escènic. Més radical encara és el seu projecte més recent, BACKLOT , una proposta teatral, un muntatge en forma d’artefacte escènic, que acumula situacions construïdes de caràcter precari i amb alta temperatura de significació.

Ara, dins d’aquest refinat espai privat d’ús públic i poblat d’històries, «Temporal» regira el recorregut per l’interior de la casa museu mostrant-nos la fragilitat de la realitat en els nostres escenaris del món de la cultura, una experiència sempre construïda i tanmateix provisional. Pep Duran tragina materials del carrer al museu, de les fàbriques tèxtils de Sabadell a les cambres de la casa Turrull, i entre ormolus, mobles d’època i catifes envellides, disposa els rails per al tràveling, els focus i les mampares d’una acció en sis seqüències. Les restes de la fabricació del plató, els materials de filmació, els components de l’atrezzo, les pintures allotjades a les cambres fora del seu espai habitual d’exposició són els protagonistes d’unes històries sense argument, arquitectures inestables per a totes les possibles narracions.

Pep Duran.Temporal. Sis posades en escena en un museu plató.(2002)

Les obres de Pep Duran, com la peça de la col·lecció del MACBA present al plató (Els dies ambivalents), són dispositius tridimensionals que més enllà de les qüestions formals mantenen una interrogació constant sobre la capacitat narrativa dels materials de producció, dels vestigis i els retalls que l’artista apila i ordena, construint els estrats que reorganitzen de manera visual llocs en transacció constant.

Aquest projecte compta també amb un arxiu d’escriptures fragmentades, retallades per Manel Clot en forma de text-en temps oral- i escenificades per les veus potents dels actors Josep M. Seguí, Joan Vives i Fanni Bulló, que omplen d’una nova matèria acústica l’espai il·lusori del museu amb motiu de la posada en escena que puntualment acull l’espai.

La sonoritat de les llengües creuades, la tensió de l’escriptura i els intercanvis emocionals de la declamació segueixen qüestionat tota noció unívoca de lectura de les pràctiques artístiques contemporànies.

I així, la ciutat fabril, la casa mobiliària, la pinacoteca, la història, la poesia, la memòria i l’oblit són el patronatge d’una peça que Pep Duran arquitectura espais il·lusoris que podem habitar, i retalla els patrons per a la confecció del cos de la nostra memòria. Aquest és el projecte d’un dels artistes que més ha insistit en una manera personal d’entendre el que podríem anomenar la posada en escena.

CARLOS PAZOS. AQUÍ EN LA TIERRA COMO EN EL INFIERNO.

A l’interior de la biblioteca del Museu Víctor Balaguer, el doctor Llopis, protagonista del guió cinematogràfic de Carlos Pazos, intenta matar mosques amb una pistola mentre crida embogit Dada n’atrappe pas les mouches!, al temps que els insectes cauen, com una pluja de cors de làtex d’un vermell encès, sobre la catifa de la sala… Els escenaris biogràfics de l’artista, els espais privats del museu i la seva pinacoteca són ara els insòlits conductors d’una història plena de fum, erotisme i nostàlgia.

El guió d’aquesta pel·lícula es converteix en motiu d’un nou projecte de l’artista dins els espais obrats del museu de la fi de segle, confós entre les seves col·leccions de pintura, objectes orientals i llibres. El text fílmic, publicat en format de llibret obra, juntament amb l’attrezzo i els personatges del film, esdevenen durant un temps materials i habitants d’una ficció on es pot confrontar història de l’art i cultura del malbaratament, la vida mateixa i les nafres sentimentals. El món del cinema, i el glamour de les seves estrelles, ha estat un element estètic molt present en els treballs de Carlos Pazos (Barcelona, 1949) ja des d’aquella coneguda sèrie d’autoretrats Voy a hacer de mi una estrella (1975), singulars icones de la immortalitat. Igualment els rols de la decadència i el kitsch han pautat treballs tan suggeridors com la instal·lació Bonjour Melancolia (1981) o Un elefant als llimbs (1993), així com les darreres obres, collage i fotografia, presentades a la galeria Carles Taché l’any passat, on destaca la sèrie Chaiers de vacances , o les que recentment hem vist de nou a les sales del MACBA amb motiu de la presentació del fons de la col·lecció del museu.

Degustador literari, entusiasta del món del cinema, sempre proper a la música del seu temps i erudit de la cocteleria, Carlos Pazos no recrea mai la indiferència estètica ni la distància existencial en les seves obres, fetes en el clímax del desasossec, travades en la distància més curta de la passió: cal saber «desabrochar las estrellas sin quemarse o cerrar las heridas sin pillarse los dedos», escriu l’artista a la manera dels pensaments record que també donen dimensió literária als títols de les seves obres.

La vida com a forma artística, i els seus estrips psicològics, són matèria primera en les obres de Carlos Pazos, on els objectes trobats i col·leccionats ens ofereixen un alt contingut de referències lingüístiques, malgrat saber que «l’art és la cosa més inútil del món», en paraules del propi artista, un dels creadors menys classificables i més iconoclastes del panorama artístic actual.

Carlos Pazos. Aquí en la tierra como en el infierno. (2002)

Carlos Pazos, des de la seva atenció per les costures viscerals, en aquest projecte recrea dispositius emocionals exquisits regirant i apropiant-se de sales del museu tot alternant els fetitxes de l’insigne poeta, dramaturg i polític, Víctor Blaguer, amb les seves pròpies icones des d’una extrema consideració escenogràfica del lloc.

La casa museu del gran erudit en els moments tràgics de la història del nostre país, ara esdevé la residència del docotor Llopis, l’estoig privilegiat d’un col·leccionista amant de l’enyor, el personatge que Carlos Pazos descriu, com un veritable alter ego, en aquests termes: « Doctor Llopis. Refinado pero nunca hasta el extremo de ceder ni a la buena educación, ni mucho menos a las buenas costumbres. De edad y mediana talla, de aspecto distinguido, superposición sobre-impresionada de Bela Lugosi y Vincent Price, detesta la moda y, cuidadoso con su indumentaria, no deja escapar la ocasión de ser centro de atención. De gustos aparentemente convencionales, sin caer en la decadencia de lo cursi, ostenta una cabeza repleta de ideas excéntrico-vanguardistas y tecno-capuchistas y un corazón versátil y tozudo».

Algunes obres del museu de Vilanova i la Geltrú han estat triades per la productora del film, Mic y Mau (CP i Luis Ros), com a materials per a la futura pel·lícula i resituades dins l’exposició, mentre que altres personatges i ambients de ficció es camuflen entre els objectes de les sales, dins les vitrines, fent del museu un gran plató on poder viure i rebre els hostes més elegants, on compartir els records vitals d’un viatge més en el «vano intento de mitigar el dolor del alma…» -tal com recita una veu masculina, a l’inici del guió, sobreposada al fons musical d’October.

A l’interior del museu, tots som els visitants de la residència temporal d’un home que apaga la set i els records a l’escalf de les estufes «Jesulín», virtuós prodigi de disfunció, i que ens convida a admirar el conjunt de les llebre caçadores i les llebres Benemérita que presideixen el saló principal de la pinacoteca entre pintures i escultures preciosistes del segle XIX. Atents, mirem la màquina d’escriure que parteix cors, artilugi del desamor, una màquina d’escriptura lacerant i ús exclusiu de boleros gastronòmics. En una altra vitrina, entre mòmies i samurais, la pistola insecticida i el vestuari del doctor Llopis, model David Crockett post 11-S, esperen l’acció del tercer acte del guió.

Constructor de paradisos artificials, resident de l’eterna adolescència, els escenaris obrats per Carlos Pazos són un escrit testamentari contra la suspensió del tedi i el destí utilitari de la vida. Aquesta pel·lícula, de moment sobre guió i amb els atrezzos exposats entre altres objectes de la col·lecció del Museu Víctor Balaguer, mostra l’univers singular de l’artista, un món on el plaer i el dolor són al mateix temps afirmació de la vida com a passió per la tragèdia, talment l’ànima del doctor Llopis : « La duda lo corroe con frecuencia y, por ello, su carácter, que se podría tener la tentación de rotular como la mélancolie même, es más bien un explosivo cóctel de contradicciones introspectivas. Extenuado por la reiteración de la vulgaridad, el dégout cotidiano y la deconstrucción de la tortilla de patatas, construye castillos en los sótanos, quiere ser enterrado en un container y propone a sus invitados que cambien la ansiedad por la acidez…»

El ximpanzé autòmat, la catifa amb cap d’ós, la noia Dimonia -ignorant de la cel·lulitis-, la sofisticada tortuga Hysmans, la bola de cristall, el conillet Duracel, la música Wurtlitzer, la guineu dissecada amb postura bacanal, o la figura del quadre i la màquina d’escriure model Heart Breack Inspiration són presències que delimiten l’univers de l’artista i els espais impossibles del museu, recordan-nos, des de la reflexió sartriana «l’enfer c’est les autres», que «tots passem pel hall de l’infern.»

Pilar Bonet. Catàleg per al projecte d’exposicions Espais Obrats. Diputació de Barcelona Xarxa de Municipis i MACBA. 2003

Espais obrats: Jordi Colomer, Carlos Pazos, Perejaume, Francesc Abad, Antoni llena, Rogelio López Cuenca, Pep Duran (curadoría+catálogo)