El secret

El secret  és sempre una sospita, una il·lusió, un desig. És el suport de la literatura, el talismà del filòsof, el repte de la ciència i un antídot per a les veritats. El secret, a diferència del misteri, sempre és quelcom relacional, viu entre nosaltres i es guarda a sí mateix fugint dels grans rituals públics. El secret és mòbil i actiu, clandestí i insumís, però mai és silenci sinó paraula, gest, objecte d’intercanvi i comunicació.

El que més m’agrada del secret és la seva naturalesa de confident: el secret és inseparable de la existència de l’altre; el secret existeix perquè es pot compartir. El misteri, en canvi, no pot passar de mà en mà, de mirada a mirada, ja que no és tangible ni visual: és un “no res” guardat pels seus sacerdots, un nom que es remet a ell mateix. El misteri sempre és enigma i per tant un bon constructor  de dogmes: el misteri no serà mai un joc ni una cançó, no és relació ni experiència, i així mateix és usat per a dominar i sotmetre la voluntat crítica, per a encegar la curiositat i emmudir el riure. El secret és el mòbil de la filosofia, la religió la salvaguarda del misteri.
Crec que l’art no és el lloc del misteri, com alguns volen fer-nos creure, si més no és l’espai privilegiat per l’intercanvi del secret: “veig, veig… què veus?”, “garde bien ce que je te donne, ne dit rien à personne..”. L’art, com la cantarella d’aquests jocs infantils, és tan sols el desig de compartir l’instant del desconegut, la possibilitat d’oferir la intimitat, la voluntat de contradir els dogmes i el poder absolut, la energia per a mediar entre l’un i l’altre, la força de la comunitat. El secret no s’encarna en el amor sinó en la relació dels amants, prefereix ser escrit en cal·ligrafia i es val de la ironia per a mostrar, i no pas demostrar, la seva saviesa de saber-se sempre ignorant.

Els nens, com els científics i els artistes, es fascinen pel secret. La infància és el temps privilegiat dels secrets, i com deia Lyotard aquest moment de la vida no és un estadi caracteritzat per la seva immaduresa o inferioritat, sinó un moment de caos creatiu que precedeix al pensament: la infància és un estat mental, és la possibilitat o el risc d’anar a la deriva… El secret està sempre vinculat a la comunitat, és un pacte d’acció entre tots.

La realitat, allò que es nomine amb aquest terme, no és un misteri sinó la potencialitat dels secrets, i la podem definir com “allò del que parlem”, “allò que construïm”. La història, la literatura o l’art no son altra cosa que maneres de construir, de realitzar, realitat; fins i tot el temps present és una creació. El conjunt de projectes de les tres exposicions del cicle el secret ens mostren imatges, moments i gestos de la experiència i l’intercanvi del secret: el secret com a metàfora del secret, com al·legoria de la seva mateixa condició.

LA IMATGE COM A MÀQUINA INTERPRETATIVA

Front el misteri tenim la opció del silenci, però amb el secret i les seves traces de sospita, por i desig, podem construir vivències no ordinàries. El secret ens permet dibuixar la “realitat” com una experiència des-criptada, descaminar la ruta del signe i prendre consciència lectora. El do del secret és que pot passar de l’un a l’altre, no importa el què és, sinó la transmissió del poder que ens regala en el joc del seu transitar visual.

Des d’aquesta perspectiva de la realitat, la fotografia és un excel·lent mediador de secrets ja que té la capacitat per a mostrar allò del que volem parlem, el que intercanviem com a temps real,  el que hi ha a l’altra banda de l’imaginari visual. És així com les imatges de l’Hélène Benzacar juguen amb el guió d’un conte infantil (en nen, el llop, l’abric vermell) per a intercanviar el punt de vista narratiu: l’espectador entra en la imatge a través de les seqüències d’una acció fílmica. El secret és la tensió entre allò que veiem, el perill encobert, i la fascinació per el desenllaç.

També les fotografies de Maïa Rogers fabulen entre els mites i les icones de les narracions fantàstiques i mostren escenes inversemblants en les que el caçador és el subjecte capturat i on els animals controlen les pistes del bosc. Les mutacions dels protagonistes, el suspens de l’acció, existeixen sols dins l’escenari del secret i  cada imatge és alhora el tot i un fragment d’una narració diluïda en el temps. En aquestes imatges tot és molt familiar, igualment molt estrany.

En aquest imaginari en joc, el treball d’Eric Valette es mostra en una projecció panoràmica sobre una petita arquitectura de sucre. Una imatge geològica, el despreniment de plaques d’un iceberg de cacau, dins un petit oceà de llet: l’escala ha regirat l’esdeveniment, una microhistòria del continent de Nesquik que es fon i desapareix en la grandiositat d’un truc visual. En el joc, el secret passa de l’artista a l’espectador com en un gest de màgia. L’artista prepara l’escenari i la narració, la nostra mirada pot planar a la deriva de l’encanteri.

Les fotografies de Chimène Denneulin capturen l’atenció dels espais residuals, vagues, del paisatge i de les figures que l’habiten. A la sèrie de imatges en blanc i negre Le reve d’une chose, presenciem la tensió que hi ha entre un grup d’adolescents immersos en l’estatisme i el silenci d’una acció fotogràfica. Aquestes figures, com els paisatges d’espais buits d’altres treballs, són espais rebels, aquells que reclamen un nou tipus d’atenció, els moments vitals a mig camí d’enlloc, com el de l’adolescència que és sempre un temps suspès entre la infància i la maduresa. El secret és el potencial d’aquest escenaris, la trama del grup.

 

Les quatre fotografies de Laurent Quénéhen funcionen com una narració cinematogràfica; generen un temps d’acció entre els plans d’un paisatge urbà: el port de Mataró i la sobreposició de temps, arquitectures i símbols publicitaris. Només la silueta d’una noia que camina permet encetar una possible història, un fil narratiu sota la sospita d’una acció. La fotografia actua de fals testimoni.  El secret sempre és en la sospita, en el desig de desvetllar però mai en la conclusió d’una revelació. El secret és logos, el misteri no.

ELS ESPAIS ENIGMÀTICS

El secret incentiva la mirada a través de la fotografia i el vídeo, i també basteix llocs físics per a la experiència del joc, per a acompanyar la nostra atenció vers allò que suposadament resta ocult: el gest autorreferencial del secret.

Des del joc dels miralls, com un laberint d’espais a la deriva, Anette Lundebye amb la seva instal·lació de reflexes situa a l’espectador dins una cambra de gran reverberació visual, on podem participar de la cantarella “veig, veig… què veus? Com en altres treballs fotogràfics que realitza quan va de viatge i passa entre arquitectures de vidre, l’artista concentra un moment d’instantaneitat on percebre la rapidesa de la mirada i l’acumulació de plans visual. Un espai on experimentar allò que és visible i el que resembla indefinit.

Ita Puig ens prepara una cambra on poder conviure amb els seus petits dibuixos. No és un lloc per a mirar les obres –a la manera del protocol expositiu- sinó un confortable coixí blanc des d’on establir noves relacions entre nosaltres i amb les formes entranyades dels dibuixos. El secret media en aquest apropament, en el reconeixem de les línies de color, en la fragilitat de les emocions, en el acolliment del blanc, en la oportunitat de compartir un temps de transformació. Igualment la sèrie fotogràfica de la preparació d’una massa de pa ens condueix al secret on la matèria es transforma, a la poètica de la nostra relació amb l’objecte artístic, ara més proper i més cluc.

Els dibuixos sobre paper de Patricia Dauder son espais enigmàtics habitats per imatges fugisseres, empremtes de moments de transformació. Les figures evanescents les notem com una paraula destriada mig el murmuri de veus, com les ombres del secret de l’ésser. Al igual que les seves obres fotogràfiques, els personatges i  paisatges són en continua transició o redefinició, mai podem aturar la seva energia, la seva voluntat de materialitat. El temps de l’existència és el secret que perfila de grocs i ocres, de llum i ombres, l’espai de l’ésser.

La existència interior, el cos i la energia, també és la clau secreta que presenta el vídeo de Bertrand Diacre-Pieplu. L’artista mostra una vídeo-acció: la radioscòpia de la progressió d’una càpsula d’acer inoxidable dins el seu cos. El moviment de les vísceres, el dibuix dels òrgans interns i el temps del recorregut ens ofereixen un viatge pels paisatges que no es mostren als ulls, un fenomen d’atenció propi de l’art i la seva capacitat de ser secret en la mateixa visibilitat. L’artista treballa habitualment amb allò que no podem veure ni escoltar, fent-lo visible i audible en la mateixa impossibilitat.

El secret com a contenidor de secrets, és el mòbil de la màquina confessionari que construeix Estanislau Roca. A mig camí de l’espai místic i les cabines del fotomatón, l’aparell permet enregistrar en nostre secret “a partir del senyal”, com en una conversa telefònica frustrada: sempre podem deixar la nostra veu després del senyal… podem verbalitzar el nostre secret i deixar-lo suspès en l’espai obert del desig. La insistència de voler saber el nostre secret també es dibuixa en la paraula “diga’m el teu secret” que es va introduint dins l’orella, cap dins, a  la projecció de diapositives. En aquestes ofertes d’impostura privada, el secret ironitza la seva pròpia interactivitat.

LA ARQUITECTURA HIPOTÈTICA

L’objecte creat per Duchamp i titulat A bruit secret (Un soroll secret, 1916) era un cabdell d’hipòtesis: un text il·legible, un enigmàtic objecte sorollòs, sense funció ni condició museística. Però al cap i a la fí aquest petit objecte ha estat al llarg de la nostra història de l’art un joc d’intercanvi de secrets sobre els problemes de la interpretació i de la escriptura, sobre les tensions de la història i la condició de l’objecte artístic: “una mena de secret entre nosaltres…”.

La necessitat de mantenir el soroll imprecís de les hipòtesis, darrera les portes secretes de l’individu, motiva l’arquitectura-objecte de l’habitació doble que construeix Dani Montlleó. Jugant amb la popular imatge literària de l’amagatall secret -la cova del Fantasma de l’Ópera o el laboratori de Dexter-, imagina la dualitat de l’espai físic i mental del Samuraï. Són espais problemàtics, intransferibles, plens a nivell de possibles experiències, però sempre buits i sense sentit per a la resta dels mortals que hi penetrem. L’espai d’aquesta maqueta és un lloc per l’entrenament atlètic i místic, allà on la cosmologia personal arriba a la complexitat.

En canvi, Eve de las Alas no construeix una maqueta d’arquitectura interior, sinó que converteix la mateixa sala d’exposicions en una arquitectura de pertorbada intimitat, de sorollosa privacitat. A les quatre parets escriptura la narració d’una violació, un text a mig camí del diari personal, de la literatura eròtica i la nota abrupta d’un suïcida. És impossible no llegir les paraules i entrar el l’acció sexual i emocional; l’espectador es veu violentat per la ficció o la possible realitat del relat, passa de ser lector a sentir-se part del text. I mentre aquest secret esclata sobre el blanc de les parets, l’artista continua la seva atenta lectura sobre l’amor i el sexe escrita per Bataille. Les nafres de tal relat tenen el color de la passió i del dol: el color morat a la pell.

Més socials, els dibuixos de Glòria Safont-Tria analitzen tècnicament la possible construcció d’un espai d’exposicions mòbil. Aquest objecte secret és una arquitectura hipotètica per a mostrar totes les hipòtesis de l’art: el poder de la mobilitat, la temporalitat i la comunitat. Fora del registre tradicional de l’art, el gran hexàedre expositiu oferta una precarietat carregada de discurs crític. Dins i fora, les inestables parets d’aquesta galeria podem seguir els debats de l’art i la seva contextualitat, de l’art que arquitectura espai públic.

Els grans paradigmes arquitectònics de la Modernitat són punt d’atenció en el treball de Domènec. La seva obra, en aquesta ocasió una filmació en vídeo del trànsit d’una petita arquitectura (Sans domicile fixe), registra la paradoxa del concepte “casa” com a quelcom fix o estable. Ara, aquesta casa nòmada que circula sense destí esdevé símbol irònic dels grans mites de la cultura i desmaterialitza tota pretensió de solidesa existencial  o axioma filosòfica. Només ens resta la impossibilitat de restar en un lloc, sóm una cultura sense domicili fix.

Aquest és el secret de la deriva que també ens basteix la petita tenda cosida per Eva Roldán i Eve de las Alas. No hi ha cap diferència entre el dins i el fora, entre la privacitat i l’espai públic: les múltiples cremalleres poden tancar i obrir una casa feta només per la complicitat, per l’aventura de la transformació de les formes de relació. El secret sempre és un pacte d’acció comunal i la tenda aixopluga el nostre desig de seguir intercanviant emocions.

L’ANNEX DEL SECRET

Cada secret gesta secrets nous, i des d’aquesta dinàmica Santiago Vich i David Bestué preparen –en secret fins el dia de la inauguració- una exposició fora l’espai expositiu, a l’altra banda del Secret, dedicada a la vida de l’artista Eve de las Alas: evelyn comerse el deseo.

Un inventari d’objectes, fotografies i documents videogràfics, presenten tres apartats de la vida de la seva protagonista: inicis de vida, contactes amb el cos i relacions de parella. Un museu temporal dedicat a una persona propera i estimada. Dins les vitrines veiem els seus objectes fetitxe, peces de vestuari i restes d’un anar i tornar al ritme de les passions. Veiem una relació exhaustiva dels títols de la seva biblioteca, la seva música, les fotografies sentimentals i les primeres experiències com a artista. Tot és una barreja de documentació d’arxiu i petit escenari domèstic. És el secret de compartir la seva intimitat, la capacitat per esfondrar els grans mites i jugar amb les trames de la identitat.  Una exploració de la tensió problemàtica que genera la autonegació de l’aparença estètica, de la dissolució de l’art en la vida.

Pilar Bonet, “El secret, Le secret”, catàleg Le secret. Mataró, París,  ACM 04/PMC/Jeune Creation, 2003.

ISBN: 84-95127-78-4