Balenes i ciutats. Isabel Banal – Jordi Canudas

Què està passant amb les balenes? Són una espècie en perill d’extinció. I malgrat la catàstrofe d’aquesta pèrdua irremeiable, segueixen víctimes dels depredadors humans, del procés d’industrialització dels darrers cent anys, de les lleis del mercat i els fraus dels convenis internacionals per la protecció del medi ambient i de les espècies marines.  Els vaixells factoria maten indiscriminadament, malgrat les prohibicions que regulen la pesca o les moratòries de captura per a permetre la recuperació de les poblacions marines. Els països més desenvolupats són els més agressius i, com Japó, Noruega o Islàndia, segueixen fent pressió per aconseguir que es permeti la captura dels grans mamífers del mar amb finalitats comercials. La política exterior nipona, per exemple, promou l’ajuda als països pobres a canvi de vots favorables en qüestions importants per l’economia japonesa en els fòrums internacionals, com és el tema balener.Diuen els biòlegs que feta la llei, feta la trampa. Les empreses que volen pescar balenes, per tal de rendibilitzar al màxim les captures, aprofiten qualsevol “article fràgil” per continuar matant centenars d’exemplars sota l’enunciat de “pesca amb finalitats científiques”. Al Japó, per exemple, aprofitant un article de la Comissió Balenera Internacional (CBI), s’ha creat un centre d’investigació de cetacis i rere el camuflatge mantenen la pesca fraudulenta, activitat que suposa milions de guanys, només en diners, és clar! Mentre el Japó i altres banderes agredeixen la fauna marina i les espècies en perill d’extinció sota paràmetres científics, Corea aprofita la llei de la “captura accidental” que permet quedar-se amb les balenes com a pesca no organitzada per seguir ampliant la seva comercialització mentre anuncia la creació d’una nova planta de processat de la carn de balena davant la total impunitat internacional.

Per a què volem les balenes? Podríem argumentar mil i una raons, de tipus científic, ètic, ecològic, poètic, metafòric i polític. Sigui com sigui, penso que amb la seva desaparició perdem una part important de la nostra “humanitat” responsable, i, mentrestant, altres espècies prenent el seu lloc desequilibren el medi. Igual passa amb la desaparició del bacallà de Terranova o la tonyina del Mediterrani, les gambes de Palamós o el pop de Galícia… Sí, la pesca industrial és molt rendible respecte als guanys econòmics a curt termini i un fracàs mundial si no fem res per pensar en altres perspectives.

Les espècies més naturals desapareixen i el seu espai l’ocupen poblacions que viuen en un règim de monocultiu intensiu per satisfer les cotitzacions del mercat i la mal anomenada llei de l’oferta i la demanda. Aquest és un dels molts “perills de la ignorància humana”, com ens adverteixen els especialistes. Mig segle de pesca industrial ha suposat la desaparició del 90% dels grans habitants marins. En aquests anys, l’home ha alterat irreversiblement l’ecosistema marí, el menys estable i per tant més vulnerable a la contaminació, els canvis climàtics i les estratègies comercials del capitalisme impacient.

El cas de les balenes ens permet il•lustrar la necessitat urgent de repensar les formes de la convivència de les espècies com una manera de treballar a favor del nostre present i futur, una tasca monumental que persegueix la pròpia supervivència de l’ésser humà. Els biòlegs fa temps que ens adverteixen d’aquesta nefasta tendència mundial: el mar és un ecosistema cada vegada més pobre en què les espècies oportunistes es reprodueixen ràpidament prenent el lloc de les altres ja desaparegudes i modificant els sistemes naturals de convivència en el medi. Els científics preveuen un futur molt incòmode, a la manera dels films apocalíptics: acabarem tenint un mar amb plaga de meduses… Portem l’explotació marina fins al límit, fins a comprometre la pròpia supervivència. Hi ha cap solució? Llegia les dades d’aquesta catàstrofe “tecnològica” (com diria Virilio) en una entrevista a un especialista en ciències del mar a La Vanguardia, mentre prenia el sol arran de mar, a la platja barcelonina del Bogatell. Davant meu tenia un horitzó blau, l’escenari del complot entre depredadors capitalistes i espècies oportunistes (la philofolie, el progrés esdevingut suïcida); al darrere un mar d’asfalt i especulació, el perfil d’una ciutat en perill…

Els apunts sobre l’extinció dels grans mamífers i la seva substitució per altres grups oportunistes, em va fer pensar en un altre organisme també en perill: les ciutats, víctimes d’un món en què som “humans en perill moral”. I en concret, la ciutat de Barcelona que tot d’una vaig imaginar com un gran ésser aquàtic en vies de degradació. En els darrers anys, des d’abans del 1992, la capital catalana ha estat afectada per diferents plans urbanístics i ordenances municipals que sota l’objectiu de regular o higienitzar la ciutat han fet pressió sobre la vida urbana fins a generar un efecte irreversible en el seu “ecosistema” social i cultural: com més productiva vol ser la ciutat, quant a la imatge pel turisme o per l’explotació immobiliària, menys vital es mostra, més decadent, més afectada de contaminacions irreductibles. La gran ciutat portuària cada dia perd espai natural sota la pressió dels sistemes del monocultiu immobiliari. El complot i l’especulació de les constructores, com els baleners, pressionen l’ecosistema ciutadà fins al límit de l’equilibri mediambiental i social.

Barcelona és com un gran i entranyable mamífer d’aigua, una ciutat mediterrània afectada per la pol•lució, els canvis climàtics i la degradació de l’hàbitat. La capital construïda vora mar fa temps que està trasbalsada per culpa de la cobdícia humana. Actualment la ciutat és com la imatge dels grans cetacis proveïdors de metàfores i visions profètiques: una comunitat amb fort nivell de contaminació a les pròpies carns. Els plans urbanístics i les lleis municipals que l’afecten em fan pensar en les grans empreses que aprofiten la fallida legal dels tractats internacionals, o els mals menors de la captura accidental, per a portar a terme regeneracions a curt termini però amb conseqüències negatives per a la població. Contra l’anomenat “desenvolupament sostenible”, i en nom del benestar econòmic, el creixement cultural i la qualitat de vida, les polítiques urbanes posen en perill la naturalesa comunal i la supervivència social de la ciutat. HOSPITAL 106, 4t 1a Què està passant amb les ciutats? Són un model de comunitat en procés de degradació.

La ciutat de Barcelona, per exemple, mostra en les pròpies carns infiltracions de contaminació –mediambiental i immobiliària- difícils d’eliminar. El panorama d’accés a l’habitatge és desolador, els grups humans tenen problemes identitaris o d’integració mentre que a l’espai públic es regiren els comportaments cívics. Els experts ens adverteixen que cal pensar nous models de diàleg ciutadà que facilitin altres formes de comunitat sostenible, d’acció política directa i responsable. Mentrestant, la geografia i l’urbanisme contemporani observen la degradació de l’espai metropolità com un més dels símptomes patològics de l’ecosistema mundial. Isabel Banal i Jordi Canudas viuen i treballen a l’entorn d’una de les zones amb més història social de Barcelona, un ecosistema divers i multicultural: el barri del Raval. El carrer Hospital és una de les artèries principals de la zona, la via i un edifici situat al número 106, són el nucli d’atenció a partir del qual els dos artistes generen un llarg procés de treball que recopila i mostra la història d’un immoble enderrocat sota l’espoli dels nous plans urbanístics. En els darrers temps, la paraula Raval és quasi com la denominació científica d’un voluminós cetaci en perill. El treball d’Isabel Banal i de Jordi Canudas, la seva producció artística, sempre ha estat atenta i preocupada pels conflictes de convivència entre les “espècies” (els col•lectius, els territoris o els llenguatges), per això aquest projecte més contextual que formal, més productor d’esdeveniment social que formalment escultòric, no és gens estrany a la seva trajectòria artística.

En altres ocasions ambdós creadors han estat més “constructors” d’escenaris, ara opten per ser més “productors” d’experiències, però cap d’ells abandona la seva poètica personal en aquest projecte comú. Hospital, 106, 4t 1a, és un treball de consciència social enfront l’amenaça d’una espècie (la nostra) molt

més lenta i fràgil que les màquines i els mercats.

El projecte porta el nom d’una llar familiar, la seva adreça postal com a expressió d’un espai i un temps en extinció: Hospital 106, 4t 1a. Es tracta d’una cartografia per visualització la memòria comunal i familiar d’una casa, la documentació i el registre sobre els buits entre l’espai privat i públic. La recerca de materials, la catalogació dels objectes, la representació d’un cos enderrocat i els debats que tot això promou entre la comunitat, són marcs de treball que esquiven el formalisme superficial a favor de l’ambigüitat de l’estructura existencial (una història familiar, una llar, un edifici, un carrer, un barri, una ciutat i un món en procés de transformació). Com una alternativa a la documentació científica, a les històries lineals, per tal de generar altres experiència sobre les relacions antropològiques i socials que els edificis i les comunitats veïnals generen en el seu entorn, Isabel Banal i Jordi Canudas han construït un temps de convivència al llarg dels moments i els contextos que recopila el projecte. Es tracta de parlar des de l’arquitectura d’un lloc, no tan sols de la construcció de l’hàbitat sinó de simbolitzar tota la realitat cultural en un temps sotmès al perill de l’extinció. Malgrat l’estreta relació de treball que els dos artistes han portat a terme en aquest projecte, una feliç simbiosi productiva, i els diferents moments i formes amb què han visualitzat el procés i ens n’han fet participar, sempre he notat l’energia d’un i altre en els diversos temps de l’itinerari. Hi ha actituds i formalitzacions del projecte molt properes a l’esperit de les formes, materials i rituals de la memòria que utilitza Isabel Banal; també imatges i conceptes molt afins a la poètica del rastre i la dissolució del sentit que sovint planteja Jordi Canudas en el seu treball personal. Un i altre han sumat i creat una multiplicitat de registres creatius i lectures sobre els ecosistemes existencials i socials fins arribar a un punt, en el darrer tram del projecte (amb la complicitat dels habitants del barri, l’episodi més relacional) en què ja no és possible destriar cap identitat que no sigui la que genera el propi projecte amb la suma de la gent i els moments que hi intervenen. Sense perdre el fil de la història dels cetacis, entenc la poètica visual que desenvolupa Isabel Banal al llarg dels seus treballs com una reflexió i una experiència sobre el sentit més ampli dels ecosistemes humans, de la convivència entre els diferents paisatges físics i mental que nien en la nostra història personal: l’aigua, el territori natural i cultural, els animals, els fruits i les plantes, els recipients, els estris de treball, els costums o els records de la innocència, són termes i conceptes bàsics en els seu projecte com a artista. Moltes de les imatges i esdeveniments que es generen en el preludi d’Hospital 106, 4t 1a, són talment retalls del món simbòlic més preuat de la Isabel: la recopilació d’objectes abandonats a la llar familiar d’aquest pis del Raval (estris de cuina, peces de decoració i altres petits objectes personals) que els artistes han reunit, ordenat i catalogat per exposar una primera memòria sobre l’extinció de la vida personal a la zona, són icones del ritual de la vida; retalls de la litúrgia emocional més que un estudi sociològic. La fragilitat del temps que és record i la precarietat dels materials, així com l’escala petita del paisatge, són trets fonamentals de l’escriptura visual d’Isabel Banal. Les fotografies del procés d’abandonament i enderroc de l’immoble, dels espais buidats de vida que provoca la demolició, són una extraordinària reflexió sobre la pèrdua de funcions de l’espai: tota una metàfora de l’abisme existencial. El seguiment documental del procés d’enderroc i nova urbanització de la zona, visualitza la paradoxa de tot allò que desapareix: un temps i un espai en extinció. L’obra de Jordi Canudas precisament sempre regira en la imatge de la “desaparició” com a metàfora de la fallida del sentit d’humanitat. La fotografia aèria del carrer de l’Hospital abans i després de la demolició de l’edifici afectat per l’obertura de la nova Rambla del Raval és una imatge de silenci contundent. En molts registres del treball, en Jordi explora en les seves obres la dificultat de relació del subjecte amb el món exterior. L’espai que es transforma i el temps que s’esvaeix, són dos dispositius poètics que ara bateguen sincrònics en el projecte sobre les transformacions urbanes i socials del barri del Raval.

L’un i l’altre, de ben segur, poden entendre la meva història prestada de les balenes, i permetre que la reflexió sobre la vida i les formes de la convivència que conté aquesta anàlisi sobre els cetacis en perill d’extinció sigui l’argument metafòric per referir la meva experiència del projecte conjunt que han desenvolupat en els darrers anys: Hospital 106, 4t 1a. Un treball sobre l’ecosistema metropolità que dibuixa l’entorn d’una societat, un món, que oscil•la entre els deliris col•lectius del mercat global i el fracàs de la consciència individual per mantenir-se al ritme dels canvis sobtats, dels incidents i accidents del nostre temps.

Pilar Bonet, “Balenes i ciutats”, Hospital 106, 4t 1a. Barcelona, ACTAR, 2005 ISBN: 84-6009-8768-X

Isabel Banal – Jordi Canudas. Balenes i ciutats.