Mireia Sallarés. El no-res blanc

‘He passat la major part de la meva vida dormint, l’altra esperant un miracle, meditant sobre l’innascible […] Quantes vegades he desitjat que la meva filla fos la meva mare, que el meu fill fos el meu pare. Sovint –sovint!

Ésser adulta, no ho aconsegueixo i no puc pas canviar: no puc canviar la meva espera, la follia, l’eterna demora de l’arribada del miracle. El prodigi que no sabré descriure, sí, el miracle al qual dedico aquestes pàgines. El meu miracle l’hauré de pagar. Per a que concedeixi d’aparèixer, per tenir aquesta gràcia, caldrà pagar un preu. Serà breu, com tot allò que pertany a l’ordre del meravellós.’ (Notes d’una anèmica, 1957-58, Unica Zürn)La ficció i la realitat són indestriables. La poetessa germànica Unica Zürn (1916-1970), autora de l’Home-Gessamí 1, ho sabia. El suïcidi –el preu del miracle- fou una forma més de la seva rara congruència, del que ella anomenava el protocol de la vida. Ferida, presa d’un inexplicable sentiment de solitud, Unica va pagar el peatge del miracle. I aquesta fou una gran victòria front la passivitat: La llibertat de l’esperança és la llibertat total -última divisa de l’artista.

Les imatges han de parlar per elles mateixes, deia Unica Zürn al referir-se als seus poemes i dibuixos2, a l’itinerari dels nombrosos anagrames que configuren el butlletí de la seva singular metereologia poètica: Je sème le Néant blanc. Oh blanc n’est rien…3 La poesia, com aquest text sobre el no-res blanc, era per a Unica un camí vers l’altre costat del mirall –el dors profús-, un camí delimitat pel seu desig de transgressió, de l’ansietat per realitzar-se més enllà de “la realitat”. Però en aquesta marxa singular no la van saber seguir ni el seu company Hans Bellmer, ni l’admirat amic Hans Arp, ni la mateixa història del surrealisme parisenc. Unica no era la torturada poupée de Bellmer, sinó una dona amb l’ànima malalta que passava les vacances a la Maison Blanche 4.

Unica –l’única!- tenia l’esperit ferit i s’atansava persistentment al mirall imaginari de la seva infantesa: un dors secret. Quan tenia sis anys va somiar per primera vegada que traspassava el gran espill de la seva cambra. Era com un portal obert, i, allí, al dors, apareixia una casa petita amb una gran escala que l’artista pujava fins arribar a una taula on hi havia una carta blanca. Unica l’agafava per a llegir el nom i, aleshores, es despertava 5. Aquest somni retornà, fidel, al llarg de la seva vida, però l’artista era com la nedadora de la instal·lació que avui ens ofereix Mireia Sallarès: una dona ingràvida, presonera en un món blau sense coordenades. Feia giravolts dins l’aigua –el somni-, contenint la respiració i atansant-se a l’altre sense possibilitat de contacte: elle ne rencontre personne

Els llocs de la infància ens marquen a tots i Unica va consagrar el seu segon text autobiogràfic –Dunkler Frühling (Primavera Fosca)- a l’eterna felicitat del territori del passat. Poemes en prosa, freds, concisos i breus, construïts a la manera d’una narració amb final fracassat, desligitimat, on la ficció i la realitat són indestriables. La naturalesa doble de la vida, a l’hora mortal i sobrenatural –com el cos híbrid de la mítica Medusa (fúria)- recrea en les imatges d’Unica la presència dual de l’escorpí –la voluntat de morir- i també de la serp, animal d’aigua, com una metàfora de la consciència humana bastida per la follia i la raó.

L’analogia entre el cos reptador de la dona que neda i la serp pren dimensions mítiques en el vídeo de Mireia Sallarés. Aquest réptil és l’animal més primitiu de tots, sortit de l’aigua –de la “mar-mare”- i com la dona-aigua simbolitza l’origen específic de l’ésser humà. Al igual que la Medusa hel·lènica, aplega dues natures en un mateix ésser: una ombra sense cos que ha perdut la immortalitat. L’imaginari la situa entre l’aigua i la terra, en un medi fluid, inconsistent, mig els brums del passat. En un moment vague que suscita en la nostra experiència contemporània l’angoixa i el torbament, remetent-nos a un temps en el que la part animal i humana copulaven en el desconegut. Però la moralitat, el desig de l’equilibri personal i l’harmonia interior –el mite grec de Perseu- vol decapitar la Medusa i alliberar-se així del pes petrificant de la culpa. Una lluita que simbolitza la gesta íntima de la humanitat per conquerir un “jo” que superi la auto destrucció. Ara bé, per atansar-se a la Medusa –amb la bravura del “t’has de conèixer a tu mateix”-, Perseu utilitzà el mirall del seu escut brunyit, un arma que podem entendre tan com a “mirall de la veritat” o, igualment, “l’exaltació imaginativa”.

L’inconscient -associat a l’aigua, a la fluïdesa amniòtica i tanmateix a la dona- i el conscient –associat a la raó, la filosofia i així mateix a l’home cartesià- es situen cronològicament en aquest ordre (en la semiòtica de Julia Kristeva) i l’instint primigeni és, en especial per a la dona, el recordatori per a l’home que la dona-mare el precedeix en la vida. La figura de la nedadora sota l’aigua, embolcallada d’un blanc resplendent, sembla voler escapolir-se de la contingència històrica, de la narrativitat lineal. Cerca una bisexualitat imaginària des d’on poder recordar-nos que estem constituïts per elements múltiples –femení/masculí, natural/civilitzat, transcendent/banal: Com m’agradaria ésser quelcom que no es digués ni home ni dona! Pot ser així podria reconciliar-me amb mi o amb tu ? Els meus esforços per a no ser ni una ni altra cosa han fracassat. Per què? Perquè m’he enfrontat tota sola al problema… 6

La dona-Medusa –amb casquet i ulleres que desfiguren el seu rostre- ascendeix, avança dins l’aigua, remunta i s’apropa a nosaltres –l’ombra del espectador apareix sobreposada a la pantalla amb la mateixa escala de la nedadora- com una imatge imprevisible que ens sedueix i al mateix temps enerva: Nedar en la blancor i fondre’s per sempre en la imatge blanca… escriu Unica un dia de gran angoixa durant l’hivern del 1959, mentre albira el gran fracàs de la seva vida, d’una vida que mai arriba a ser “la seva vida”.

On va la nedadora? Per què no té un destí el seu moviment, l’esforç del seu alè reprimit, la solitud i l’aïllament sonor del medi aquàtic? On és el final de la història? Qui és a dins l’aigua, ella o l’espectadora? On són els límits de l’espai quadriculat de la piscina, de l’oceà civilitzat? Quin és el sentit de l’acció? On és el paràmetre dins-fora, realitat i versemblança? Per què la bellesa de les imatges ens pertorba?

La naturalesa doble de les percepcions de la instal·lació audiovisual –com els poemes d’Unica Zürn- ens retorna a la experiència del desequilibri, d’una esquizofrènia dolorida per la pèrdua de la unitat del jo. Però al mateix temps aquesta divisió del jo permet a l’artista, a Unica –a tots i totes-, iniciar una aventura gràcies al poder clínic i crític de l’art. L’artista es confronta així als abismes oceànics, infernals, de la seva pròpia conciència.

La màgica potestat visual de la nedadora ens fa pensar en els mites alliberadors, de quina manera fruir de la malaltia de l’esperit com un antídot positiu i exonerós. Unica Zürn descrigué el sentiment de llibertat de l’ànima ferida, l’associació de la seva malaltia mental amb un esperit fort, amb el coratge de la creació, a La Maison des maladies, el 1958, en aquests termes: La meva millor meitat vol, perque és astuta i intel·ligent, que resti malalta durant un bon temps encara per a poder obtenir alguna cosa favorable d’una malura com la meva 7.

La instal·lació que presenta Mireia Sallarés és un espai saturat de metàfores, encadenat de matisos antitètics. L’aigua com a símbol primigeni de vida, l’estadi amniòtic, el ritual de traspàs entre la vida i la mort, la dansa i l’erotisme, la realitat com a al·legoria de la desconeguda –l’ombra sense cos, la mort-, la banalitat com a tensor de la reflexió. I, en tot moment, el cos femení, la memòria d’ésser dona, és el terme principal de la transubstanciació de la imatge. Amb el títol La vida submergida. In the swinning cool: Vileda suimmer, el component més transcendent de les

imatges, el parany del mer esteticisme visual, es revisa en clau irònica, amb un humor sense rancúnia que ens apropa al reconeixement del context de la banalitat, de l’ús dels objectes i els estris funcionals, des d’una nova perspectiva semàntica. Castigada per els déus, per la seva perversitat –intel·ligència?- i arrogància, la nedadora –com la Medusa- ha transformat el seu rostre, ha perdut la bellesa però l’han compensat amb unes “ales d’or” –en termes mitològics- i un temible poder visual: petrificar qui la mira. Només mirant-la a través del mirall (vídeo) és possible retrobar-la.

La cambra on es projecten els moviments silenciosos de la nedadora submergida és tanmateix un espai clos i humit. Les parets estan folrades de tela blava absorbent –baieta de la marca Vileda- i ens acullen sota l’aigua silenciant el respir i el frec del cos contra el medi . L’espectador queda plenament integrat a l’espai aquàtic, entre la bellesa dels moviments i la ironia d’una escenografia lúdica i banal. Però també s’hi conté una estratègia teòrica i metodològica de registre crític que no esquiva la qüestió feminista i la seva dimensió inevitablement social. La possibilitat, mitjançant la representació de la baieta, de prescindir de tot bagatge metafísic per apropar-se, des del vídeo com a gènere híbrid, a la qüestió dels laberints i paranys de la representació.

En els seus treballs, Mireia Sallarès sempre pren contacte amb els elements i les imatges a partir d’una selecció d’allò que és més proper, de l’experiència: calçadors de sabata utilitzats en la instal·lació realitzada a un espai industrials de Poble Nou per a construir un habitacle, la cadena metàl·lica d’una bicicleta teixint una freda estoreta al costat del llit en una habitació de l’hotel Majèstic o els caramels i altres llaminadures erotitzats pel contacte amb els llavis… També les llibretes de notes, collage autobiogràfic de registre irònic, relacionen imatges de la publicitat amb escrits i grafismes, fragments d’una presència partida entre els moments de joia i de trasbals.

L’aigua obre camins sinuosos on l’instint i la realitat s’entrellacen, on la paraula i les imatges alliberen les amarres. Durant els sis minuts silenciosos de la nedadora capbussada, mentre s’apropa a nosaltres amb els palmells oberts, cercant a l’espai buit el sentit de la seva presència -a les palpentes-, només hi ha dos punts sonors: al principi, el xiulet que mena a l’acció olímpica –heroica, és la gesta de Perseu- i al final el escruixidor cant d’una balena –la Medusa des de la regió ombrívola on no penetra mai el sol.

Ha començat el viatge en el no-res blanc, a prop del límits de la nit, a l’interior d’ella mateixa en la doble i subversiva configuració dels seus ulls: la que mira-la que es mirada. Unica descriu aquesta experiència del desconcert amb una frase que trobà, com anagrama, en una altra frase: L’agonia del Tot.


Pilar Bonet, “El no-res blanc”, catàleg Dors Profús, Ignasi Aballí, Javier Peñafiel, Mireia Sallarès. Mataró, PMC, 1999. pp.10-14.

ISBN: 84-95127-42-3

1 Unica Zürn, L’Home-Jasmin, trad. Ruth Henry i Robert Valançay, Paris, Gallimard, 1971.

2 A l’Home-Gessami, l’autora relata així el seu inici en el món del dibuix quan està reclosa a l’hospital psiquiàtric: “Li donen (els amics que la visiten) una fusta i un recipient amb tinta xinesa. Amb aixó fa els seus primers dibuixos, sense ganes, sense gràcia, sense imaginació…”

3 Els anagrames són paraules i frases que es formen intercanviant lletres d’una paraula o d’una frase, són, per naturalesa, indescifrables, no poden traduir-se. Per aquest motiu els anagrames de Zürn apareixen en les diferents versions de les edicions de la seva obra simplement descrits en termes similars per a poder atansar al lector a la poesia de les imatges trobades per l’autora.

4 En un dels seus escrits, l’autora utilitza sarcàsticament aquest títol –Maison Blanche- per a referir-se al nom d’un hospital psiquiàtric a Neuilly-sur-Marne.

5 Unica Zürn, Primavera sombría. El hombre jazmín, Barcelona, Seix Barral, 1986, p. 37: “A los seis años, una noche un sueño la lleva al otro lado del espejo alto, con marco de caoba, que cuelga de la pared de su habitación. El espejo se convierte en una puerta abierta que ella cruza para salir a una larga avenida de álamos que conduce en línea recta a una casa pequeña. La puerta de la casa está abierta. Ella entra y se encuebtra ante una escalera que sube al primer piso. No ve a nadie…”

6 Op. cit. p. 147.

7 “Ma meilleure moitié veut, comme elle est sage et intelligente, que je reste malade pendant un bon moment encore parce qu’elle sait qu’on peut gagner quelque chose d’une maladie comme la mienne”. Citat per Katharine Conley a “La nature double des yeux”, La femme s’entête, Paris, Lachenal&Ritter, 1998, p. 81.

Mireia Sallarés. El no-res blanc.