aliciaAlicia no sap el seu rostre

El relat d’Alícia al País de les Meravelles, el viatge a través del mirall imaginat per Lewis Carroll, és una orgia de contrasentits lògics. Tanmateix una lògica que ens permet prendre consciència del sensesentit del llenguatge[1] i també de la perversa instrumentalització per part de les estructures que sustenten el poder, que dicten les regles del joc. Es tracta d’una extraordinària proposició cultural, la gran paradoxa que identifica el nostre segle. Una problemàtica ja apel·lada a la filosofia del llenguatge de Wittgenstein i al desterrament semàntic de Kafka o Blanchot, com d’altra banda poetitzada a l’obra de les artistes surrealistes i  debatuda en el context de la crítica feminista.

La narració d’Alícia és un viatge literari en què la identitat de la protagonista –el símbol del nom- esdevé inestable i fràgil, dependent sempre de l’altre; una identitat a la deriva entre els valedors masculins, proscrita de l’autònim. Alícia és la nena que traspassa el mirall per extraviar-se entre els excèntrics personatges que habiten el país del nonsense, una terra reclamada per la poetessa Gisèle Prassinos[2] no com a espai de pèrdua, sinó com a lloc per a l’experiència del somni paradigmàtic, total i alliberador de l’individu.


[1] Sobre aquesta qüestió i en relació al llibre Alicia en el País de las Maravillas, vegeu “Gramática del sinsentido: Carroll y Wittgenstein” de Manuel Garrido a Alicia en el País de las Maravillas. A través del Espejo, Madrid, Cátedra, 1997, p.  77-80.

[2] Gisèle Prassinos, Trouver sans chercher; textes surrealistes 1934-1944, Paris, Flammarion, 1976. Un dels relats  d’aquesta autora, a l’estil de Lewis  Carrol, va ser recollit per André Breton en la seva Anthologie 436.

descarregar article complet

download full article

Alicia no sap el seu rostre: Karin du Croo, Mapi Rivera, Ita Puig, Núria Alberch