Jens HaaningNúria Güell. Les pràctiques artístiques i el món real

En un barri de població turca al centre d’Oslo,  l’artista danès Jens Haaning instal·la un altaveu  amb l’enregistrament d‘una casset que conté  acudits populars turcs: Turkish Jokes. En el mateix   projecte també penja cartells amb les narracions  escrites en aquesta llengua. Si el vianant no és turc,  els missatges passen desapercebuts, ja que no es  pot involucrar en les històries; en canvi, si qui  passa pel lloc és de parla turca fàcilment esclata a riure visualitzant així, amb un gest distès, la seva identitat.
Mitjançant aquesta discreta intervenció  l’artista, per uns moments, capgira la dinàmica habitual d’un espai públic que discrimina les altres llengües, les minories culturals.En aquesta situació construïda per l’artista no hi a “objecte artístic” en el sentit material, sinó “esdeveniment” en termes socials, i consciència política de la comunitat des del “territori”. Tampoc apareix “l’espectador” en la seva funció passiva de receptor, sinó múltiples productors en un espai de domini públic: els acudits només són comprensibles per a una minoria, les seves rialles provoquen el recel de la majoria que es veu desposseïda del control del llenguatge, del poder. Tot passa en “temps real”.[1]
Haaning en els seus treballs extrapola no ja objectes, sinó situacions de la vida quotidiana, sense modificar-les. Amb aquest desplaçament semàntic afegeix una connotació política a la dimensió artística, mentre ens planteja dubtes a l’entorn de les qüestions i els debats ètics i estètics, des de l‘ordre públic i la pròpia experiència dels ciutadans i la comunitat. Amb aquest gest tracta de forçar una reacció o una implicació més activa per part de l’espectador, en el seu cas no necessàriament un receptor contemplatiu del món de l’art més tradicional. Els seus projectes estan sovint relacionats amb un tema primordial per a ell: la immigració i la complexitat de la integració o assimilació cultural que contempla des de el punt de vista de la majoria (la cultura d’acollida) i de la minoria (els desplaçats).

 

Jens Haaning Turkish Jokes (1994)

Des de la marginalitat, en els seus múltiples projectes Haaning dibuixa paral·lelismes entre els artistes i aquells que s’ubiquen en els límits de la societat: els immigrants, els malalts mentals, els delinqüents. Hanning és conscient de que l’artista pot tenir un cert poder per a cridar l’atenció o convocar un debat des de la seva llibertat d’acció i per això els seus treballs en concentren en fenòmens problemàtics que observa en la societat, tal com el racisme, la cerca de la identitat personal o col·lectiva, les estratègies polítiques i comercials, el poder, la violència. També la impotència, la desesperació i la por. El discurs de l’artista és totalment crític i polític, no usa missatges pamfletaris o eslògans electorals, però ens compromet a tots sense provocació, ens convoca a viure la “realitat” per a poder percebre una realitat capaç de qüestionar prejudicis adquirits i així ampliar l’horitzó de les possibilitats de l‘art i de la societat, en definitiva: “construcció de realitat”.[2]

Per a mostrar i relatar aquesta obra utilitzo una fotografia de l’altaveu, sense importar si és o no el que va fer servir l’artista. Davant aquest tipus de

Jens Haaning Turkish Jokes (1994)

Jens Haaning Turkish Jokes (1994)

“producció artística” em veig forçada a analitzar el context i les estratègies de relació que basteix l’artista, a reflexionar més que no pas visualitzar possibles obres d’art. La immaterialitat, la identitat i el territori, des de claus sociològiques i polítiques, són els termes bàsics per apropar-nos a aquest tipus de pràctica artística. Artistes, teòrics, professors o públic, ens veiem abocats a parlar d’art i de societat, d’esdeveniment artístic i comunitat, de relacions i confrontacions culturals, de vells paradigmes i nous moviments socials, de fronteres i violència, de por i rebuig, de puresa i impuresa, de cànons i alternatives, de colonització i poder, d’empoderament social i vida urbana.[3]

Ja fa temps que sabem que l’art han deixat de ser el que pensàvem que era: obra pintada, obra esculpida, en definitiva d’obra d’art. Fa temps que veiem com l’objecte artístic ha deixat de ser només una superfície colorada o un volum esculpit i que ens adonem de com la fotografia esdevé en poc temps un important suport i llenguatge per la creació del nostre temps. Igualment, ja sabem que fins i tot el mateix objecte artístic ha desaparegut dispers a l’espai físic en la seva modalitat d’instal·lació, fins i tot ja ens acostumem a que l’obra d’art esdevingui d’un material o forma estranyament familiar, massa objecte prosaic i massa poc art, pot ser![4]

Jens Haaning DANMARK (2005)

Jens Haaning DANMARK (2005)

I ara, quan ja hem assimilat que l’art no sempre té aspecte visual o físic i que pot esdevenir més intangible per treballar la seva materialitat temporal a traves del vídeo, per exemple, o fins i tot només el so, art sonor; i com la voluntat de l’artista ha ocupat l’espai públic, el carrer, per confondre’s amb el mobiliari urbà o altres canals ciutadans com la televisió, la ràdio o internet [5]… Ara, ens hem d’encarar a nous espais i formats on fins i tot el projecte artístic perd la noció d’autor per a reconvertir a l’espectador i el canal en un co-productor suggerint una postproducció col·lectiva.[6]

Mentre les coses es regiren d’aquesta manera, els discursos teòrics ens auxilien per a que puguem atendre o interpretar aquestes noves actituds de l’artista, aquest nous comportaments estètics en el camp de la creació, un territori en constant moviment. En els darrers anys alguns crítics ens assenyalen quins són els nous dispositius usats per els artistes a l’hora de generar i produir projectes, i per a analitzar-los, per a nomenar-los, apareixen dos termes claus: relacional i contextual (art relacional [7], art contextual [8]). Ambdues  paraules no formen part d’un vocabulari específic de matèria artística, més aviat semblen d’un tipus de lèxic més sociològic, psicològic o geopolític. Però els termes, juntament amb el  concepte “real”, ara re-interpretat, són usats pels crítics de l’art per a referir-se a uns comportament artístic que centren la seva gestió en els mecanismes de l’intercanvi o les relacions de la comunitat (relacional) en un esforç per valorar i rellegir , o també intervenir, en un context determinat, sigui social, cultural o geogràfic (context).

Jens Haagind Piscina free 2000.jpg

Molts d’aquests projectes artístics promouen la participació activa del ciutadà creant sistemes i estructures obertes per a la formació democràtica del domini públic.

Els darrers projectes de Núria Güell també s’estructuren des d’aquesta perspectiva de les relacions socials, la experiència de

Nuria-Guell-instants-per-a-petites-revoltes-2006

Nuria Güell Instants per a petites revoltes (2006)

comunitat a l’espai urbà i la possibilitat de noves situacions de consciència personal i social des de les múltiples formes del llenguatge. Com diu Bourriaud, “l’artista del segle XXI és un semionauta”.

CaravanaNatura(2006) ha estat un projecte articulat en diverses rutes temporal i experiencials. L’artista ens proposa conviure amb nosaltres mateixos en un paratge aïllat al bosc, lluny de la confusió i el consum determinista de la ciutat. El material publicitari destinat a oferir el producte (casa-mòbil), així com els documents personals que cada usuari de la caravana ha generat (notes, fotografies, enregistraments sonors), són la part material del projecte, d’un treball artístic que no podem catalogar com a “obra d’art” en el seu sentit essencialista i metafísic, sinó com a “esdeveniment”.[9]

 

caravana natura

Nuria-Guell-caravana-natura-2007

Nuria Güell Caravana natura (2007)

Immaterialitat, mobilitat, present, comunitat, espai públic i construcció de realitat són algunes de les paraules que permeten determinar el context i la consciència crítica del projecte CaravanaNatura i també de Barcelona Fora de Camp (2006) que Núria Güell porta a terme amb Raquel Friera i Cristina Garrido pels circuits “menys guapos” de Barcelona convocant una ruta alternativa del Bus Turístic per visitar, mapa en mà, les zones més residuals i menys simbòliques de la capital, aquelles que no són marca d’identitat institucional però sí espai real: una intervenció directa en l’espai públic que ens convoca a repensar la ciutat i els seus escenaris de la globalització.

barcelona-fora-de-camp-2006

Fent-nos passar per hostesses, ens infiltrem a les línies del Bus Turístic oficial de a ciutat i promocionem la nova ruta “Barcelona Fuera de Campo”, que mostra els efectes locals de les transformacions que està patint la ciutat per incorporar-se al procés de globalització i consolidar-se com una de les principals destinacions turístiques.

 

En aquesta mateixa atenció vers la ciutat des d’unes perspectives crítiques que ens permeten albirar nous espais emocionals i polítics per viure, sentir i construir la realitat comunal, el treball La ciutat de l’espectacle (2007) dóna visibilitat al caràcter teatral de la realitat urbana, construïda a cops de simulacre capitalista.

Una vegada més, l’artista ens nega la possessió material de l’objecte artístic, la contemplació estètica

caravana-natura2

caravana-natura2

sense ensurts, ens priva del confort de la pura visualitat estàtica i ens precipita al cau del pensament crític… La qualitat del treball de l’artista està fonamentat en la riquesa de les seves relacions amb el món i l’anhel de Núria Güell és precisament significar aquestes relacions.

Quina sort poder produir i compartir aquests projectes, al bosc, a la ciutat, a les aules, a l’espai expositiu, a les pàgines dels llibres, a les tertúlies o els debats!

www.caravanaatura.net

pilar bonet, “Art i societat. Les pràctiques artístiques i el món real”, Caravana Natura. Núria Güell (catàleg). Girona, Sales Municipals d’exposició, 2007.

© del text, la seva autora

ISBN: 978-84-8496-133-8


[1] DD.AA. En tiempo real ,el arte mientras tiene lugar. A Coruña, Fundación Luis Seoane, 2001.

[2] Martí Peran (ed.), Present continu. Producció artística i construció de realitat. Vic, QUAM, 2006.

[3] Fernando Castro Florez, Escaramuzas.El arte en tiempo de la demolición. Murcia, Cendeac, 2003.

[4] Hal Foster, El retorno de lo real. Madrid,Akal, 2001.

[5] José Luis Brea, El tercer umbral. Estatuto de la práctica artística en la era del capitalismo cultural. Murcia, Cendeac, 2004.

[6] Nicolas Bourriaud, Postproducción. Buenos Aires, Adriana Hidalg Editores, 2004.

[7] Nicolas Bourraud, Estética relacional. Buenos Aires, Adriana Hidalg Editores, 2007.

[8] Paul Ardenne, Un arte contexual. Murcia, Cendac, 2006.

[9] Martí Peran, Arquitecturas para el acontecimiento. Castelló, EACC, 2002.