Martí Anson… No us procupeu dels ulls

Des de l’aparició de la fotografia, més d’un segle d’història, l’art ha entrat en una constant destrucció de models preceptius sota l’efecte magnètic d’un medi capaç de transgredir en la seva pròpia naturalesa totes les possibles nocions de realitat i ficció, imatge i simulacre.

La fotografia, els processos mecànics de reproducció icònica i altres sistemes multimediàtics han arribat a la seva màxima intensitat de saturació i, al mateix temps, de banalitat, i han motivat aquest darrer tram de cicle vital una nova atracció de l’obra artística per l’especificitat dels models lingüístics i tecnològics en reutilitzar-los com a vehicle per cercar altres categories formals i mentals en una òrbita dispersa d’intencions.La pràctica fotogràfica, el progressiu desenvolupament d’un medi tècnic de creació visual, han generat al llarg del segle nous models de comportament en l’àmbit de l’argumentació artística que s’expansionen amb ductilitat entre l’esperit més documentalista d’un concepte de banc de dades, de memòria ortopèdica, o els límits transgressors d’originals estructures de percepció manipulades com a clau lingüística. El diàleg ininterromput entre realitat i simulacre ha alimentat la passió copulativa d’art i fotografia fins a dissoldre totalment ambdós subjectes en una pura dualitat mediàtica.

Defugint tota voluntat d’estil, el medi fotogràfic diversifica, mitjançant una falsa objectivitat -associant objectiu a objectivitat-, els mecanismes de lectura icònics a partir de la qualitat de la instantaneïtat perceptiva i permet investigar en una realitat estàtica altres possibles realitats interiors, en definitiva, moure’s en la superfície inestable i fer de la dificultat de guardar l’equilibri una forma de moviment estètic.
Al igual que va succeir en els primers anys de l’experimentació fotogràfica, quan els fotògrafs es deixaven seduir pel llenguatge de la pintura, orfes de models estètics, i els pintors amb astúcia enriquien la seva manualitat amb l’orientació més positivista de de la imatge fotogràfica, avui l’art ha trobat en el suport fotográfic, un nou àmbit per refinar el discurs latent d’una incògnita irresoluda: la veritable dimensió de la dualitat entre l’ésser i la representació.

L’art abandona, des de la fotografia, tota imposició formalista i alterna, a convivència, l’ordre jeràrquic entre ideal i real, transcendental i banal. El medi fotogràfic fractura perceptius i cognoscitius i, en mans dels creadors orfes d’energia discursiva, esdevé un instrument eficaç per escenificar el drama conceptual de la nostra fi de segle.
L’espai individual que caracteritza l’entramat de l’art actual, el model autoreferencial o autogenèsic que configura l’activitat de les darreres generacions d’artistes, reafirma, en la consciència d’artista nòmada entre la pluralitat, la revelació de l’autodescobriment. I aquest nou descobriment del jo té en el suport fotogràfic un conductor fidel que li permet materialitzar el paper mediàtic de l’artista com actor davant la càmara, en convertir l’objectiu fotogràfic en un ull interior de 360º de camp visual.
La mirada centrípeta assumeix en la consciència artística dels darrers anys una nova mesura per revelar, tant des de l’aspecte químic com filosòfic, una concepció global del món ja prefixada.
Es així com la noció de retrat articula, en la representació d’una identitat particular, una reflexió renovada entorn de la relació subjecte/objecte. En el treball de Martí Anson l’ús del suport fotogràfic és un instrument més de recerca, el més idoni en aquest cas, sobre la fructífera crisi de la imatge del propi artista, la idea de l’autorretrat com a pura ficció d’una visió objectiva, permet documentar com la realitat esdevé simulació i com finalment es converteix en una realitat plena, en una presència refractària a l’erosió del pur formalisme.

En el treball que Martí Anson presenta a la sala d’exposicions de l’Ajuntament de Mataró la imatge del rostre de l’autor serveix de vehicle entre la realitat i l’acció simulada i ens obliga a fer el recorregut entre els retrats encarats a dreta i esquerra de l’espectador, cosa que es posiciona a mig camí del joc de miralls que provoquen els quatre rostres que hi ha a cada banda. Les fotografies de la dreta, imatge anodina de carnet magnificada per l’ampliació, es relacionen amb les que hi ha al seu davant per l’efecte d’inversió en el revelat negatiu. Aquest subtil diferència, imprecisa per les poques pistes que dóna la frontalitat estàtica del retrat, reitera la reflexió sobre la fràgil autenticitat del subjecte.

Enmig de la sala, entre l’espai físic d’aquest recorregut visual, hi podem veure uns suports de fusta recolzats a la paret que ens amaguen la seva superfície manipulada. Els plafons tenen pintats en blanc i vermell bandes en forma de fletxa, senyalitzacions de codi abstracte que serveixen per a indicar la perillositat de la circulació a les vores d’un tram difícil a la carretera. Aquest símbol visual de circulació, utilitzat ja en altres treballs anteriors de Martí Anson, ara queda anul·lat, negat com a metàfora d’un silenci més radical del trànsit de la seva interrogació retòrica.
Així la imatge, el retrat com una nova realitat del subjecte, esdevé una fórmula operativa entre parèntesis que busca desxifrar, des de la insuficiència de les seves capacitats perceptives i interpretatives la clau per resoldre la incògnita del que hi ha més enllà del jo i de la realitat formal.
La funció del medi fotogràfic en el panorama atmomístic de l’art actual permet valorar de nou el sentit de l’acció de l’artista com a manipulador de significacions. Entre la mirada selectiva del creador, la captació de l’objectiu, l’empremta química de la pel·lícula, l’ocultació fins al procés de revelat i el posterior control de l’artista sobre els mecanismes perceptius de l’espectador, hi ha un camí que discorre entre la ciència i la psicologia, entre la sociologia i l’estètica, entre la realitat i la ficció com a pura metàfora que permet oferir una via cap a l’invisible. L’artista circula pels solcs d’aquest rastre com en una espiral sense fons.
La imatge del propi artista posa en escena una realitat entesa com a materialització de processos mentals. El discurs teòric sobre les intencions no formalistes de la imatge delibera en el medi mecànic de reproducció el sentit de visibilitat.
L’art ens porta a relativitzar la realitat i a formular la funció de l’ull, una ordenació provisional de valors mass-mediàtics atorga a l’art el privilegi de salt al buit, de generar nous codis de lectura i d’interpretació. L’ull fotogràfic pren nota, amb l’estratègia de l’apropiació, de la maniobra.
La imatge fotogràfica, com a forma última de tota realitat o com la més perversa i misantròpica de les arts? No hi ha resposta ni desenllaç, tan sols la presència aliterada de la crisi del formalisme.

Pilar Bonet. Catàleg de l’exposició ”… no us preocupeu dels ulls”, comissariada per Pilar Bonet i Martí Peran. Sala d’exposicions de l’Ajuntament de Mataró. Octubre 1993 – Gener 1994.

Martí Anson… No us procupeu dels ulls.