Isabel Banal. Amb les pedres

Recordo la història d’un artista que creia en l’ànima de les pedres. Per a ell, aquests retalls de geologia no eren formes abstractes, sinó concretes. Les pedres eren un model per al despullament plàstic, pura creació com ho és una fruita o una flor. El mateix artista sabia que les pedres són plenes
d’entranyes, que són alhora matèria, aigua i aire.

Un poeta amic seu va escriure sobre aquelles “pedres amb ànima” que feia l’artista, destacant que l’adornament pompós s’havia sacrificat en una sobrietat quasi exagerada i que l’autor cercava una manera d’expressar-se evitant tota frase inútil: “les escultures d’aquest artista ja no volen ser escultures”, deia l’amic.

Dins del secret de la natura, un escultor, va recollir una pedra de riu i la va dipositar en una peanya sense modificar ni un relleu de la seva superfície, esculpida per la força de l’aigua i el rodolar en el temps de la natura. La va copiar i la va titular “ser riu” (essere fiume) en una sincera admiració vers l’energia transformadora de la natura i la seva capacitat per generar partícules de matèria pura. L’artista renunciava, amb aquest gest, a la creació assumint com a única possibilitat la còpia. Va replicar la pedra durant molts anys. El seu desig de fusió panteista amb la natura adoptava un accent quasi eròtic. L’artista va concebre la pedra com una autèntica escultura. Amb el suggeridor títol, a mig camí de la poesia i de la ciència, Trecento milioni di anni , un altre artista d’arrels llatines va oferir al públic un bloc
d’antracita fermament subjectat a un llum encès. Una imatge que ens remetia ja en el seu enunciat —com una el·lipsi— a l’aclaparadora experiència del temps real de la natura. L’obra era una història real,
malgrat l’aparença al·legòrica, el seu temps és un temps igualment real: pura creació pètria.

Fora de casa, un altre artista dibuixava cercles irregulars amb les pedres que trepitjava. Les geometries eren tan silencioses com l’espai on habitaven. Feiatemps que havia deixat el taller per intervenir directament sobre la realitat de la natura, caminant entre els còdols, el seu peculiar “caminar sense viatjar”.Vivia les rutes sense equipatge, només una fotografia deixava record de l’instant. La pluja o una ventada restaurava el paisatge, isolat i etern, com sempre.

Des de que va contemplar el jardí de pedra japonés, l’espai zen de Myoshin-je a Kyoto, un artista de l’altre continent ja no va tornar a ser el mateix creador. La plenitud d’aquell univers obert i sense escala el va pertorbar per a tota la vida. Després, les seves escultures van adquirir la forma del buit i les tensions de l’espai, cada element era un tot. Entre d’altres artistes, un jove de tradició india va perforar uns blocs petris i els nostres ulls van descobrir la profunditat d’un lloc original, un espai carregat de potencialitat d’on emergeixen els pensaments i les sensacions: els abismes de la representació. Per a ell, les pedres, la seva materialitat, eren com els santuaris, llocs que preserven una condició de veritat.

Enfront de la immensitat del paisatge rodó, un artista de casa nostra va esculpir amb detall i atenció una pedra portada des del cim de la montanya, tot aconseguint una segona forma idèntica a la primera en un procés diferent de temps i d’esperit. L’una i l’altra compartien peanya amb noms diferents: “cultura i natura”.

Aquest fragments sobre artistes i pedres, sobre art i natura, no té noms ni dates. Narracions disperses que parlen de l’idealisme que impregna la producció estètica, de la seva recerca de la universalitat. De com el camí vers la pura creació, la natura ideal, la forma concreta o la condició de veritat, són trams en els quals perdem el vincle que ens uneix, com èssers vius, amb el nostre orígen: potser no es tracta d’atendre el concepte de l’univers, sinó de recuperar el contacte íntim amb les coses.

Els artistes sense nom són baules per escriure un text sobre el treball d’una artista amb nom i relats: Isabel Banal i Xifré.

Prop de_les pedres

L’artista va néixer en un poble enfilat a la roca i treballa en una casa entre les pedres, un lloc en voladís. Li agrada pintar deixant el llenç en blanc i fa natures mortes posant les carbasses en un cistell. Sempre tragina el paisatge als ulls, pintats de cel, i recull les pedres amb el devantal de tela.

El cistell, la capsa, la maleta, la garrafa, la llibreta, el sac, el rodet, el mocador de fer farcells o el devantal són el estris domèstics que ella empra per posar en relació l’experiència de la natura i de la memòria. Són les “preposicions” del seu llenguatge, com els mots curts que subordinen un terme a un altre, una imatge a una altra tot denotant la relació que existeix entre les coses expressades.

La Isabel recorda amb serenitat l’àmbit rural familiar i la tradició paisatgística dels pintors olotins. Sap apreciar el silenci i també la conversa. Escoltar i llegir amb atenció són qualitats que han donat un caracter especial als seus treballs dins l’àmbit de les creacions contemporànies. Les seves obres són una lectura atenta sobre la realitat i l’artifici, sense frases inútils.

Els branquillons, els poms de flors, la sorra, l’aigua, les llavors, els fulls de paper o les figures de pessebre que utilitza en les seves instal.lacions són minúscules presències del paisatge de la natura. Com també les teles i les llibretes en blanc són una cartografia per dibuixar. Per a ella, la mínima experiència humana té caracter de revelació, però només podem accedir al contacte íntim amb les coses, amb les “preposicions”: partícules invariables que uneixen sintagmes, paraules que serveixen per a subordinar un nom a un altre nom, un paisatge a un altre.

La artista reconeix en cada cosa, objecte o natura, una dimensió propera, un realisme confrontat al idealisme estètic: un estil de veure la vida i en consequència de viure-la, una manera d’estar en el món admirant-se, sense reduir-lo a res… en paraules de Maria Zambrano. Interpreto que els treballs de l’artista ens adverteixen de la necessitat d’una forma d’experiència que ens retorni el contacte íntim amb les coses, nascuda de la comunicació i no del pensament apriorístic que es remet sempre a les seves estructurs internes. La consciència del pensament racional ha enmascarat la experiència íntima de les coses i és un instrument de domini sobre el món i de control de les emocions. Els paisatges que representa Isabel Banal, les accions que porta a terme, els objectes que disposa o les formes que construeix, són moments d’encontre amb la experiència de la infància, del saber ocult de les dones, de les labors quotidianes i del treball silenciós i constant de les dones camperoles.

Sota_les pedres

Sota les pedres arquitecturades del nou espai del Canòdrom de Barcelona, Isabel Banal prepara una instal.lació, una escena feta de retalls visuals i olfactius: Preposicions.

Un treball que uneix, com les partícules del llenguatge, noms i orígens diferents: passat i futur del recinte, el món rural i la ciutat industrial, la llibertad i la captivitat, el menjar natural i el manipulat, la natura i la cultura.

Per a l’artista els diferents materials són fragments, apunts desordenats, anotacions escrites al marge, retalls de lectures per a llegir amb nitidesa el passatge que va del món de les idees a la veritat de la vida. Un conjunt d’objectes i d’elements que porten implícites varies reflexions sobre l’artifici de l’art i la memòria de la natura.

Els sacs de pinso, blancs com una tela de pintor, estan plens d’aliment de colors: donar de menjar als animals, com sembrar o fer la collita, cuinar o netejar, són labors amb nivell ontològic i caracter simbólic. Activitats intemporals que les dones habiliten per a mantenir l’estructura de la vida. Segurament, els gossos que corrien sense destí en el recinte del canòdrom, motivats per una subsistència feta de precarietat i artifici, són la imatge de la incomunicació entre el món domèstic i el públic, entre la natura i la cultura. Un escenari on aturar la mirada i reflexionar sobre la potencialitat de l’art i
també de l’espai que ara s’inaugura.

Mentre el nou projecte del Canòdrom, dedicat a l’art i el pensament contemporani, enceta la programació amb diversos projectes sobre el seu l’espai, el seu territori o la seva memòria història, la Isabel Banal seguirà recollint pedres dins del davantal de tela cenyit a la cintura. La imatge final parla d’una artista que va fer de les coses petites i l’experiència íntima un potencial d’imatges, símbols i valors per a participar en la construcció d’una nova cultura: 00.00.00

Pilar Bonet, “Amb les pedres”, catàleg CANÒDROM 00.00.00. Barcelona,
CONCA/ACTAR, 2010. pp. 72-74.
ISBN: 978-84-393-8378-9

Isabel Banal. Amb les pedres