El disseny i l’art actual, una parella R+D+I

El debat sobre la funcionalitat, també el litigi entre la bellesa i la practicitat, han animat els múltiples discursos sobre la naturalesa de l’art i la pragmàtica del disseny. Art i disseny, en relació o antagonisme, han estat termes protagonistes de debats i controls policials de tota mena des del segle XIX. Una dialèctica que finalment només esdevé productivitat des de la transferència de sabers, però inútil des de la controvèrsia de la jerarquia cultural. Ara per ara, en plena crisis econòmica i social, més valen les aliances que els desencontres, millor la recerca compartida i el desenvolupament conjunt.Resulta més innovador plantejar el què? i el per què? del treball del disseny i de l’art, més enllà del com? tecnològic o projectual.

Amb perspectiva històrica, la relació entre el disseny i l’art és essencial per ambdues categories. La cadira RedBlue de l’arquitecte Gerrit Rietveld apareix als llibres d’història de l’art i també del disseny. De la mateixa manera que podem afirmar que el dissenyador JoeColombo és tant important com l’artista AndyWarhol o que ens agradaria tenir la calavera amb diamants, For theloveofGod, de DamienHirst o la butaca Welltemperedchair de RonArad degustant la seva exclusivitat i cotització en el mercat. Actualment, crec que el debat entre el disseny i l’art establert des de la distància, fins i tot des de la ignorància, no té cap sentit. Com exclama el teòric del disseny NorbertoChaves, al respecte d’aquest antagonisme: estem en front d’un mite urbà que es construeix des de l’eslògan reduccionista de “la teva veritat contra la meva”. 1

El disseny i l’art, ambdós termes en un mateix enunciat, delimiten un marc d’estudi i de treball excepcional per la nostra cultura visual i material. Cal tenir en compte que les relacions i els intercanvis entre els dos àmbits de producció generen un debat propi de la mateixa societat industrial i urbana que ens defineix. La societat que també posa en qüestionament la naturalesa de l’art i la funció de la cultura, els processos de la producció i el món del mercat, la incidència de les tecnologies o les polítiques del consum. Interpel·lar la racionalitat, com qüestionar la metafísica, són exercicis de gran voluntat crítica i es poden fer des del disseny i l’art si recordem que les dues disciplines conformen un nou humanisme.

Malgrat aquestes reflexions, la majoria dels dissenyadors s’han format en la convicció de que el “disseny no és art”, tot i no saber resoldre el propi cisma per la definició de disseny. Un axioma que serveix per a identificar-se des de la diferència i autoritzar-se en la professió. Però sabem que la diferència no és tan profunda, ni l’art és tan sols bellesa ni el disseny utilitat sense contemplacions. Tampoc és el factor intel·lectual i teòric el culpable del dissens. El debat de la postmodernitat dels vuitanta ja ens va deixar exemples d’artefactes aparentment inútils creats per dissenyadors i objectes dissenyats per artistes amb una forta funcionalitat simbòlica i social. El brillant dissenyadorEttoreSottsass estava igualment interessat per la recerca sobre la forma com per la funció i AchilleCastiglioni aplicava el ready-made dechampià als seus productes industrials jugant amb les regles del joc del funcionalisme. Com artista, el ingenier industrial KrzysztofWodiczco crea un prototip de vivenda mòbil per a homeless semblant a les arquitectures per la supervivència urbana de MichelRakowitz. I tots ells son figures inqüestionables de l’art i el disseny contemporani.

Primera observació: la relació entre el disseny i l’art és tan antiga com el món contemporani en el que les dues categories es conceptualitzen i legitimen. La proximitat és més productiva que l’exili. Com diu el crític BeyanSubjic, director del Design Museum de Londres: Un bon disseny demostra competència tècnica, però també ambició artística. 2 Què significa ambició artística si parlem de disseny?

A un artista no li preocupa dilucidar sobre la relació de las seva pràctica creativa amb processos i eines de recerca del món del disseny, ni tampoc té problemes per trobar la col·laboració amb publicistes o arquitectes. A molts artistes actuals el que els hi preocupa és generar imatges, accions o artefactes que ens confrontin al futur inestable i les necessitats de projectar nous models de recerca i desenvolupament. Els cartells de l’artista mexicana Minerva Cuevas, per exemple, no es sotmeten a cap registre sobre el bon o mal disseny gràfic com tampoc els vestits que realitza Alicia Framis amb la col·laboració de dissenyador de moda no apareixen el els foros de les pasarel·les internacionals, però són treballs molt funcionals a nivell simbòlic i social. Les arquitectures emocionals de Josep Maria Martín, treballant amb antropòlegs i dissenyadors, mai perden la seva potencialitat social frenats per un debat sobre si són art o disseny. De la mateixa manera que les arquitectures de Siah Armajani tampoc es presten a rumiar la seva definició i en canvi les admirem com a idees per a regenerar la construcció d’espais privats i públics.

Projecte Egalité, 2008. Minerva Cuevas.

Ara bé, si es tracta de la butaca Proust de Mendini podem debatre fins la extenuació si això és disseny, o si aquest moble mereix ser una icona de culte al museu. I de la mateixa manera forcem a Curro Claret a definir-se com a dissenyador i no artista en les entrevistes, mentre apliquem el dogma del funcionalisme com a model hegemònic del disseny. Marc Newson és un artista o un bon dissenyador amb ambició artística?

El més germinatiu d’aquest dilema, entre els artistes que treballen amb metodologies i objectius del disseny i els dissenyadors que no volen ni sentir-ne parlar de l’art, és l’intercanvi desinhibit de sabers i  de recerca. Actualment l’art ha deixat de ser una activitat ensimismada per a desenvolupar consciència social i capacitat de desenvolupament econòmic. I el disseny adopta sense complexos una categoria amb valor simbólic. És  a dir, vivim una situacióreflexdel procés de transformació de la nostra societat postindustrial en la que els valors funcionals comparteixen espai amb la funcionalitat dels valors simbòlics -el valor del canvi.

Segona observació: la fricció entre l’art o el disseny i el debat sobre els seus antagonismes sempre apareix en el món del disseny i l’afany corporatiu. La pràctica artística, acostumada al nomadisme, milita en un espai més alliberat.

En els debats de la web FOROALFA aquest tema és recurrent. Els dissenyadors que no coneixen l’art actual afirmen que el disseny no es art (cosa que ja sabem i som capaços de diferenciar) i que ambdues categories no comparteixen res (cosa que no és certa i cal corregir). Ho fan des de l’anacronisme de pensar que l’art actual és només pintura o escultura i que tan sols serveix per a la contemplació de la bellesa, sense possibilitat de contingut més social o de desenvolupament de l’esfera pública. Error, si hi ha una definició per a les pràctiques artístiques actuals es precisament la seva impuresa o la seva hibridació amb la recerca, el desenvolupament i l’innovació del món del disseny. L’art cerca amb la antropologia, la sociologia, les ciències polítiques o les pedagogies compartides nous recursos de treball i recerca, propers al món de l’arquitectura, l’urbanisme o el disseny. Amic d’artistes com Arman o Klein, el dissenyador industrial Roger Tallon, recentment desaparegut, cercava la dissolució de fronteres entre disseny i indústria reclamant la autoritat de la creativitat, de l’art o del humanisme, en el camp de la producció industrial i la enginyeria.

Les relacions, sempre productives i mai banals, entre el disseny i l’art són múltiples. No són casos aïllats ni excentricitats o pràctiques sense criteri. Si volem parlar d’espai públic, per exemple, podem fer-ho amb arquitectes i urbanistes, però també amb artistes com el col·lectiu Democracia, com ho fa fer el FAD en unes converses de màxima actualitat sobre Què és l’art públic? 3

Un visitant al centre d’art La Panera de Lleida no es sorprèn de trobar en sala treballs dels dissenyadors Curro Claret i Vanesa Moreno, com tampoc qui de visita per Girona entra a la sala d’exposicions de El Bólit i allà interactua amb els objectes d’il·luminació de l’Emili Pedrós. L’exposició que recentment va presentar el  Victoria&Albert Museum de Londres, titulada “Postmodernism. Style and subversion 1970-1990” 4 reunia a sala obres d’artistes i de dissenyadors.La Fira del Moble de Milà ha convidat a dissenyadors i artistes en la seva darrera presentació, com a protagonistes d’un R+D+I de futur. A Barcelona, la recent exposició Artesans. Construccions col·lectives de l’espai social planteja aquest retorn a unes pràctiques alternatives i relacionals entre el disseny i l’art. Tenim moltes evidencies d’aquest gir.5

Projecte Repizas, 2011. Curro Claret.

La innocència de la modernitat va confiar en el lideratge de l’art i del disseny per a construir el futur amb llibertat i democràcia. Ara, tal com van les coses, és més interessant recuperar aquest potencial i oferir a les empreses la col·laboració amb els artistes i els dissenyadors. La innovació és un mecanisme d’adaptació al canvi, cal apostar pel futur com ho fa el programa de Nau Estruch de Sabadell amb un projecte de relació entre joves creadors i empreses, entre altres molt casos en marxa. Innovació implica una actitud de flexibilitat i és una opció per a elaborar respostes a l’incertesa del futur.Una bona idea no garanteix un resultat innovador per ella mateixa, requereix d’una creativitat aplicada en tot el procés del projecte. Aquest espai invisible de treball, la innovació, es dinamitza en la aliança entre l’art i el disseny.
Tercera observació. El nou esperit dels temps ens demanda el retorn a una consciència ètica sobre els efectes de la producció i el consum, sobre els marges morals del desenvolupament. Els vincles entre el disseny i l’art són més que mai una possibilitat de repensar les condicions del nostre món i el seu sistema global. Els artistes i els dissenyadors ja comparteixen aquest afany, les noves generacions no s’aferren al corporativisme sinó als projectes de futur. Ara toca a les empreses i a la indústria compartir el potencial.

Un cas d’estudi interessant ha estat el desenvolupament, des de la crítica institucional, del projecte Ceci n’est pas une voiture. Un treball sense fronteres en el que el disseny i l’art posen en marxa la seva naturalesa social i política. 5 Les arquitectures temporals i els artefactes mòbils que s’han dissenyat i produït, així com els dispositius de mobiliari urbà i les convocatòries de pràctiques relacions que recopila el projecte, dibuixen un mapa d’idees i accions properes als relats del empoderament social, la intel·ligència col·lectiva, la democràcia directa, la economia sostenible, el capitalisme ètic, l’autogestió o les comunitats creatives. Termes que ens desvelen un vocabulari que descriu perfectament les urgències del nostre temps i les seves fissures, conceptes habituals en els debats entre el disseny i l’art en el context de la crisis. Són treballs realitzats per arquitectes, artistes, dissenyadors o artesans, sense previ encàrrec ni producció industrial, tampoc interessos mercantilistes. Artefactes nómades, amb estètica de guerrilla alternativa, un exercici de reflexió crítica col·laborativa.

Projecte de dispositius mòbils i itinerants de Idensitat y el CX-R de Can Xalant. Arquitectures modulars, flexibles i temporals. Projecte Ceci n’est pas une voiture, 2011.

Des de la filosofia R+R+R, els projectes es confronten als tòpics sobre la naturalesa contemplativa de l’art i el racionalisme pragmàtic i  industrial del disseny, involucrats en una intel·ligència col·lectiva que idea models de supervivència mentre aporta millores al futur de la cultura urbana.

Obert a conclusions. El repte del present és deixar la inèrcia dels tòpics sobre què és el disseny o què és l’art, les discrepàncies, i passar a una reflexió conjunta sobre els nous mecanismes de producció i desenvolupament social. Gestionar un espai de treball regenerat, atent als conflictes i resistent a la crisis.

El futur ens preocupa. L’intercanvi entre el disseny i l’art té una missió: la construcció comunitària, sostenible i democràtica. La aliança entre l’art i el disseny com un procés de desenvolupament social on l’interès públic s’analitza des de nous dispositius crítics.

La seva relació produeix una tensió creativa excepcional, són complementaris i no excloents, mantenen les relacions desdels seus orígens. No cal que es fusionin, tampoc que s’ignorin.

La cultura és un factor vital de construcció i enfortiment de la comunitat i la identitat. No és un luxe sinó una primera necessitat. Cal posar a l’abast dels estudiants de disseny, i als ciutadans en general, les pràctiques, competències i valors que conformen el capital cultural per a un progrés col·lectiu. El treball conjunt entre l’art i el disseny conforma l’equip R+D+I líder per a projectar i gestionar futur.

La cultura del segle XXI reclama una esfera pública activa i participativa, on les hipòtesis i els projectes que poden portar a terme els artistes i els dissenyadors, arquitectes i urbanistes siguin capaços de repensar, des de la responsabilitat i la ambició artística, les condicions i les necessitats de les noves comunitats. És en aquesta direcció que els estudis de disseny a ESDI de Sabadell aporten àmplia formació sobre l’art i el disseny de manera col·laborativa, com a coneixements ineludibles en la pràctica del disseny i el desenvolupament social.

Pilar Bonet

Professora de Teoria i Història de l’Art i el Disseny a ESDI, Universitat Ramon Llull, Sabadell. Professora d’Art Actual i Crítica d’Art a la Universitat de Barcelona i d’Art i Cultura Urbana al Màster d’Anàlisi i Gestió de l’Art Actual de IL3. Membre del Consell de Direcció de Can Xalant, Centre de Creació i Pensament Contemporani de Mataró.


3 Les aportacions de crítics, arquitectes, responsables polítics, artistes, filòsofs i sociòlegs en el seminari ¿Qué es el arte público? celebrat al FAD, Barcelona, pot consultar-se a http://fad.cat/xarxesopinio/

4 Glen Adamson and Jane Pavitt (ed.). Postmodernism. Style and subversion 1970-1990. London, V&A Publishing, 2011. Les obres de Haim Steinbach comparteixen espai amb els mobles d’Alessandro Mendini, les arquitectures de Ricardo Bofill amb les escultures de Giulio Paolini o les portades de The Face amb els fotogrames de Cindy Sherman. Una interessant mostra sobre l’art i el disseny de la posmodernitat guiada amb un dispositiu crític transversal i social.

5 http://www.acvic.org

5 En conjunt, el projecte Ceci n’est pas une voiture s’articula en una succesió de fases de treball en diferenst indrets internacionals. El Dispositivo Itinerante de Idensitat y el CX-R de Can Xalant, el projectes Servicio Público de Optimización de Trastos (S.P.O.T.) del colectiu Makea i Càmping, Caravaning, Arquitecturing de Miquel Ollé i Sofia Mataix,  es presenten amb els treballs d’altres autors i col·lectius:  A77 – Adriana García Galán – Amor Muñoz – Ana Dumas – Anna Recasens – Antimuseo – Cinéma Numérique Ambulant (CNA) – CLUI – Colectivo Cambalache – Colectivo Descarrilados – Colectivo Kabaret Machine – Cristian Añó y David Armengol – Diego Pérez – Domènec – Fabiana de Barros – Fanzinoteca Ambulant – Felix Mathias Ott – Floating Lab Collective – Iñaqui Larrimbe – Ivan Puig i Andrés Padilla – Josep M. Martin – La Fundició – Lluc Mayol, Matias Rossi y Ricardo Duque – Makea Tu Vida – Marksearch – Miquel Ollé y Sofia Mataix – Núria Güell  – Nuria Montiel – Pablo Helguera – Pablo Rojas Schwartz  – Pau Faus – Platoniq – Public Works – Raimond Chaves – Rallyconurbano – Raumlabor – Sabrina Artel – Soundlab – Straddle3 y Todo por la Praxis – Theo Craveiro – Toni Tomàs y Carles Porta – Virginia de Medeiros – Vitor Cesar.

El disseny i l’art actual, una parella R+D+I