Miratge i desig: retrats i paisatges de Catherine Opie

En la seva obra “autoretrat” (Cutting, 1993), Catherine Opie renuncia a mostrar el rostre com imatge identitària i ensenya la seva esquena nua on veiem un dibuix de grafisme infantil fet a cop de ganivet sobre la pell. Els traumatòlegs diuen que l’esquena és la part del cos que sustenta la pesantor existencial, en ella el traçat del dibuix, a carn viva, està pintat amb el color de sang que desprèn la ferida. A l’epidermis apreciem un estereotip infantil i cultural que defineix la representació simbòlica i social de l’espai “domèstic”: l’arquitectura d’una caseta amb teulada, el fum de la xemeneia, un núvol que tapa el sol i una parella que s’agafa de la mà.

Aquesta icona familiar, l’estàndard de l’arquitectura domèstica, funciona sense entrebancs fins que veiem que la parella que s’agafa de la mà són dues dones, dos esquemes antropomòrfics que reconeixem per les faldilles triangulars com un detall o atribut del gènere femení. El dibuix mostra, con un miratge en el desert, el desig de la seva autora.

Vaig veure aquesta fotografia a l’exposició Identitat Múltiple, una proposta de desafiament al concepte o la norma del marc unitari en la nostra cultura tradicional [1]. Des de llavors el seu missatge m’ha acompanyat en les lectures o debats sobre l’art fet per dones i des de la consciència de la nostra condició. També ha contribuït a noves reflexions sobre el paper de l’educació en el marc de la política de la diferència per tal de poder gestionar una societat més responsable. Per a mi la imatge és un bon vehicle per atendre la crítica feminista i l’art feminista, un art que teixeix nous imaginaris socials, psicològics i sexuals, amb plena consciència política i oposant-se amb un somriure a les estructures jeràrquiques vigents.

Amb aquesta fotografia, i amb la ferida a la pròpia carn, Catherine Opie dibuixa amb traç vermell la possibilitat de la “diferència”: el grafisme narra la història dels altres espais domèstics, de les “noves realitats familiars” vedades a l’opció dels imaginaris infantils i adults. El dibuix innocent atorga visualitat a una forma de comunitat, a un tipus de familia, que es confronta als models establerts per la societat patriarcal. La casa, l’espai domèstic, la familia i la maternitat és ara un llegat a carn viva, només el roig és capaç de descriure noves iconografies polítiques i sexuals.

A l’esquena de l’artista hi ha l’oferiment per rellegir els conceptes i les nomenclatures més familiars, aquelles que ens pertoquen a tots i des d’on podem reordenar i nomenar el món. La imatge és tota una declaració contra les convencions i els clixés “masculí i/o femení”, contra els rols de la masculinitat i la feminitat, contra l’ordre estipulat dels gèneres. El nou miratge que ens proposa la fotògrafa és una fissura a la seva carn i als nostres ulls, una violència semàntica que trasbalsa els patrons sexuals convencionals. A l’entorn del símbol de la familia, de les nocions més convencionals sobre el model familiar, el tatuatge qüestiona les relacions de poder y control que governen la societat i a través d’una realitat comuna i propera subverteix els valors establerts. Sens dubte, aquesta és una de les obres més intenses i significatives de l’artista.

Catherine Opie utilitza la fotografia per a visualitzar el tema dels patrons d’identitat sexual, però sempre ho fa a partir d’un tractament molt pictòric: els seus retrats i paisatges responen a models de composició i temes tradicionals, molt acadèmics. En aquesta obra, seguint el model secular de la pintura de gènere (retrat, nu), l’artista explora les capes de la representació i els seus nivells significats de manera que la potencialitat estètica de la figura oculta l’impacte de la “crítica de la representació” que aporta la imatge.

El retrat no mostra la cara, oculta l’ànima mentre el dors esdevé una gran superfície d’humanitat on dibuixar i vindicar la representació del desig, que és la tercera capa simbòlica de la fotografia: la visió popular de la casa com a llar familiar, la parella lesbiana i la potencial maternitat com a nucli domèstic on revoltar els valors.

La fotografia no vol ser una instantània, l’artista usa l’estratègia representativa del llenguatge de la tradició “patrimonial” de la pintura. És una imatge d’aparença convencional que precisament dessota aquesta estabilitat es permet agitar les formules simbòliques dels patrons col·lectius. Així, la fotografia, com una visió emergent, es mou de l’aparença del pur formalisme al context polític. Hi ha tot un camp de batalla rera l’harmonia estructural i estilística dels elements compositors.

L’autoretrat representa el somni domèstic de Catherine Opie. Una obra que l’artista realitza després de la ruptura sentimental amb la dona que és la seva parella. Durant tot un any fa gargots d’aquest imaginari en un quadern fins que demana a una amiga que li dibuixi a l’esquena el nou tatuatge de sang. En un moment de pèrdua i trasbals, l’autoretrat es pot llegir com una escena plena de desig i d’esperança. L’apropiació del dibuix infantil és per a ella un gest polític que mostra la importància de que es representi la homosexualitat entre els nens i nenes, la importància de la visibilitat per a una comunitat segregada de la imatge tradicional de la llar domèstica, de la familia ideal, del patètic “somni americà”.

 

Arquitectura i comunitat són, en el conjunt de l’obra de Catherine Opie, els dispositius bàsics per a analitzar la construcció de la identitat dins els rols de la sexualitat i la familia: les sèries Houses and Lanscapes, Freeways, Beverly Hills, Domestic, amb el seu retorn als efectes picturals del retrat, o la darrera sèrie Ice-houses, són fotografies d’espais, arquitectures, paisatges i comunitats que s’interroguen sobre les convencions de la llar ideal o l’ideal de familia. La casa, l’espai domèstic, és per l’artista un dels símbols més primaris i comuns per a representar la vida i les formes de comunitat, un símbol amb enorme potencial crític.

Les seves sèries fotogràfiques visualitzen les fronteres entre els gèneres des del moviment queer [2] i la defensa d’una sexualitat no determinada ni restringida a un gènere o un cos. Sempre hi ha un fonament biogràfic en els seus treballs, una història personal des d’on perspectiva l’experiència o els conflictes de la identitat sexual, com ho podem apreciar a les sèries de retrats que realitza des de finals dels anys vuitanta entre la comunitat lesbiana i gay de la costa oest dels Estats Units.

Més autoreferencials són, a principis dels noranta, les petites fotografies de rostres de dones sobre un fons groc i mirant directament a l’espectador, dones que segueixen un procés de transformació del seu cos, amb hormones i complements corporals, per tal de masculinitzar-se i controvertir rols i comportaments vinculats a les jerarquies sexuals (Being and Having, 1991).[3] Com comenta la mateixa artista en una entrevista: “la societat estableix un sentit de la norma que pot aixecar fronteres. El meu treball intenta desafiar aquestes contraposicions i estereotips que es donen en la societat. Hi ha masses identitats preestablertes.” [4]

 

 

El treball de Catherine Opie s’ha caracteritzar al llarg d’aquests anys per una mirada crítica i alhora serena sobre les identitats sexuals de la comunitat gay i lesbiana americana. La noció “domèstic” inclou arquitectura i familia, per a l’artista el contingut del terme permet la reformulació de la representació visual del concepte polític de familia que en definitiva és l’espai primer i decisiu per el món de les relacions i la seva projecció social. Les obres sobre temes relacionats amb la família i la llar han centrat l’atenció de moltes artistes nord-americanes, en especial a partir del moviment feminista dels setanta. Dones que amb el seu treball s’interroguen sobre el sentit de la categoria “dona” en les narratives de l’ordre sociosimbólic patriarcal.

Les “noves realitats familiars”, com un miratge existencial que dibuixa l’itinerari de producció visual de Catherine Opie, és una estratègia narrativa per explorar la naturalesa de les relacions familiars des d’una nova genealogia femenina, familiar i creativa. La sèrie domestic és un viatge personal i artístic que comença amb l’autoretrat del dibuix tatuat amb sang, que es desplaça entre diversos espais domèstics de parelles i famílies lesbianes fins retornar a la llar de l’artista amb un nou i potent autoretrat.

Les imatges de domestic no són instantànies documentals, ni informes sociològics sobre famílies de la comunitat lèsbica, sinó preciosos “interiors amb figures” o “personatges al jardí” que repliquen els models ideals d’aquests gèneres pictòrics per a subvertir la jerarquia que controla el sistema patrimonial i patriarcal. Imatges serenes que no obstant ens recorden que la vida domèstica és un tema de gran importància, que la llar i la familia són avui el principal camp de batalla de la lluita social. [5]

Des de la crítica feminista s’ha analitzat abastament com els entorns construïts, les tipologies arquitectòniques, reforcen amb la disposició dels espais i els seus símbols les definicions patriarcals convencionals sobre la funció de la dona en la societat. També com aquestes tipologies i pautes van deixant una estela de protocols de comportament, símbols i missatges “sexistes”, que es transmeten als nens i les nenes perpetuats com a codis culturals. Vivim en espais i escenaris molt determinats que ens priven de redefinir nous espais d’autonomia: la casa particular, familiar, és un espai condicionat per els rigors d’allò que la utopia moderna va nomenar “universal”.

Crec que a domestic, les dones que posen per la càmera són portaveus d’un discurs profund i revoltat sobre l’espai íntim, constructores d’un imaginari amb voluntat política per redefinir paraules i sentits, no l’estructura física dels interiors sinó la seva habitabilitat emocional. Domestic produeix visibilitat, una manera de repensar la condició de família i els rols que la determinen i que alhora determina aquesta unitat de convivència. I ho fan mirant a la càmera, deixant-se inundar per la claredat de la  llum a la manera dels interiors holandesos, gaudint del jardí com escenaris impressionistes o en la intimitat de la cambra a la manera de les escenes més realistes. No hi ha cap espectacle, tan sols sensibilitat i tonalitats existencials.

Melissa & Lake, Durham, North Carolina (Domestic)

Catherine Opie ha realitzat uns retrats de gran dignitat i bellesa: dones que no tenen por al seu desig, que controlen el seu cos i sentiments, que ens miren i es deixen mirar públicament per produir una visibilitat que és irrevocable. Els interiors de domestic ens acullen, no hi ha intrusisme ni voyerisme. Les imatges, sempre frontals i tractades amb gran harmonia, narren històries quotidianes que ja no estan subjectes als patronímics masculins: cada dona s’ha convertit en la seva pròpia arquitecta…

 

L’autoretrat del tatuatge a l’esquena precedia aquesta sèrie domestic, l’inici d’un viatge després d’una pèrdua i a la recerca de la casa i la família. Un retrat que mostra alhora la fragilitat i la afirmació de la identitat, la vindicació d’un conjunt d’actituds i valors per l’autonomia de la dona. A la fí del viatge, Catherine Opie realitza un nou autoretrat que desllinda fronteres: amb una posta en escena clàssica i solemne, en aquesta ocasió la figura mostra i celebra tota la seva identitat lesbiana de dona i també de mare alletant al seu fill Oliver. Sens dubte, una nova imatge de gran contingut polític.

Nursing, 2004

 


[1] Identitat Múltiple. Col·lecció del Whitney Museum of American Art, Barcelona,Macba, 1996. Molts dels artistes participants en aquesta exposició (comissariada per José Lebrero Stäls i Eugenie Tsai) reflexionen a partir de la construcció d’una trama d’ interconnexions entre allò íntim, social, cultural o històric, contraposant-se a les normatives identitàries i sexuals convencionals.

[2] Els recents estudis queer, el feminisme queer i trans, s’incriu en els discursos i les pràctiques polítiques de les minories sexuals. Queer és un adjectiu utilitzat per a referir-se a la distorsió de les regles del comportament sexual convencional i que ara pren sentit  polític com a possibilitat de canvi i mutació dels rols socials que pacten una heterosexualitat obligatòria. Veure l’article de Juan Vicente Aliaga, “Existe un arte queer en España?”, Acción Paralela 3 (www.accpar.org/numero3/queer.htm). També els estudis de la filòsofa i activista queer Beatriz Preciado, Manifiesto contra-sexual, Opera Prima, 2000.

[3] Sobre la “masculinitat de la dona” (drag king, cyber butch, transgender) i com aquesta noció sotraga el sentit del gènere com quelcom immanent, aportant noves tensions al debat sobre la identitat a partir dels conceptes de trangenèric, transexual o masculinitat lesbiana, veure l’entrevista a la professora Judith Halberstam, “Annamarie Jagose entrevista a Judith Halberstam sobre su último libro”, Rebelión. Pan y rosas, 29 abril 2004 (www.rebelion.org). Aquest darrer llibre, Female Masculinity, s’ha publicat a  Duke University Press, 1998. L’entrevista es va publicar a Genders 29, 1999.

 

[4] “Catherine Opie. Mi trabajo es homosexual y político”. Entrevista realitzada  per Ana Martínez Collado. “El Cultural”, El Mundo,7 de noviembre 2005.  (www.elcultural.es)

[5] Sobre la fotografia dedicada a presentar i representar la vida domèstica, vegeu l’article de Peter Galassi, “Placeres y terrores del confort doméstico”, Papel Alpha 2. Salamanca, 1996. El text original es va publicar en el catàleg “Pleasures and Terrors of Domestic Comfort”. New York, MOMA, 1991.

Miratge i desig: retrats i paisatges de catherine opie