els malalts de la casaMarta Darder. Els malalts de la casa

Les natives nord-americanes dels boscos de l’est, els primers en ser destruïts pels europeus, tenien el costum de teixir màscares amb fibres vegetals que portaven durant les seves cerimònies curatives, els rituals per la sanació dels malalts de la casa. Aquestes màscares no estaven destinades a ocultar el rostre de la portadora, sinó a afavorir la transformació de la dona en el seu propi esperit, un procés de reconeixement de la força interior. Aquestes cerimònies s’anomenaven de “fals rostre”, i les dones portadores cosien la màscara amb cordill fet de fulles de blat de moro.
La seva relació amb els cultius cél.lics i les feines de teixir, la seva experiència de la fertilitat, la seva identificació amb els rituals estacionals, els hi conferia una gran presència protectora dins la casa. Eren artistes i sanadores, la màscara era un element més de la vida domèstica.

Aquest tipus de màscares no tenien aspecte transcendent, les faccions no mostraven cap rictus d’agressivitat, eren senzills cobriments facials i estaven fetes amb medis casolans. Molt més precàries de confecció que les de fusta policromada usades pels homes, i al mateix temps més humanes en la representació del rostre. La tradició de les màscares sempre ha estat una tàctica especials per a deixar-se contemplar per l’altre a un nivell més interior. Menys abstractes i simbòliques que les màscares dels portadors masculins, les de les dones eren molt naturals, sense intenció de sobrehumanitat. La màscara servia per a guarir els malalts de la casa i tenien, per tant, una expressió entranyable i propera.

Com les màscares de les natives, l’autoretrat entre les artistes d’avui és una estratègia per a fer-se present en un nou pla de re-presentació, per a constituir-se en aquest gest de donar-se a contemplar a l’altre: un rastre del fet d’ésser ara i aquí; un moment de fusió entre el dedins i el “jo” davant l’altre.

En la pràctica artística de moltes creadores, l’autoretrat no mostra cap intenció de dignitat sobrenatural, més al contrari, sembla constant la lectura sobre la fragilitat que ens mostren els treballs de les artistes. Els autoretrats identitaris de Laura Aguilar, les fotografies de Cindy Sherman a la manera d’estereotips cinematogràfics, l’àlbum d’amics de Nan Goldin, les transformacions en el temps de les fotografies d’Esther Ferrer, les pintures nues de Jenny Saville o els vídeos domèstics i convivencials de Gillian Wearing, són diverses maneres d’afrontar la problemàtica existencial com un esdeveniment visual per a “guarir” els malalts de la casa. Són la més pura arquitectura de representació, confrontada a una vana intenció notarial de la realitat de la fabricació de la identitat. Tot és més proper en aquests treballs, els malalts som tots nosaltres.

No és cap realitat la que es mostra en un autoretrat, tan sols la reflexió sobre les construccions ficcionals del que anomenen “realitat”. Un exercici fet des de la frontalitat més dura: el subjecte es deixa visualitzar (amb un text, una imatge o una acció) en la seva més secreta fragilitat.

Les amplies i constants sèries fotogràfiques d’autoretrats que realitza Marta Darder, per exemple els sostres amb cap,  no són exercicis de complexitat tècnica ni mostren una elaborada escenificació. El procés és molt simple, com el teixit de les màscares: encara la càmera frontal, ben a prop, i dispara sobre el seu rostre, sobre el seu cos, sobre la seva ànima… Una metralla fotogràfica costura la imatge. El resultat visual mostra la seva immediatesa, i així ella es mostra a l’altre, es deixa contemplar. No hi ha cap intenció de generar una identitat concreta, més aviat la de recrear la dispersió i contingència de ser avui, ara i aquí, una dona. No són imatges de sofisticació estètica, ni d’enginy icònic o impacte visual, ni d’ostentació tècnica. No són autoreconeixement; si més no interrogacions sostingudes, de fixació del temps i les seves transformacions. Com les màscares teixides per les dones sanadores aquestes màscares fotogràfiques participen d’un ritual pels malalts de la casa.

Les màscares fotogràfiques, com una pantalla teixida de punts de llum, no són una presa de consciència de la totalitat del ser, són primers plans que ens deixen apropar a una presència no física. Són màscares per a la sanació dels malalts de la casa, d’aquells que conviuen en la dolència d’una cultura a la deriva.

pilar bonet

tots sants, 2003

Marta Darder. Els malalts de la casa