Marta Darder. Aigua a l’aigua.

L’aigua és una molècula simple de característiques extraordinàries. És la base de la vida al nostre planeta, és, de fet, l’origen i el símbol de la vida. Un element  sempre associat a la condició femenina i que ara dona títol a una suggerent exposició de dones artistes: Cossos d’aigua…
L’aigua és per a nosaltres quasi invisible i impalpable, un medi per la transmissió d’imatges i sensacions. Les petites molècules d’aigua poden conformar un vast celatge nebulós, l’aigua de vegades és plana i enmirallada, en altres ocasions és una matèria que apreciem en la seva energia transformadora. L’aigua sempre es mostra variable i imprevisible. I també la sentim com un medi per a  descobrir el potencial guaridor, com ho fa Clarise Lispector a les pàgines d’Aigua Viva, un relat sobre les angoixes del temps i un clam de retorn a l’aigua primigènia origen de la vida i de la sanació.

A l’entorn de l’aigua hi ha moltes llegendes, relats, mites, personatges i creences. La mitologia clàssica, la iconografia religiosa, els relats populars, les metàfores literàries o la realitat quotidiana està plena de referents sobre l’aigua i la seva simbologia. Les artistes que treballen en aquest relat visual de Cossos d’Aigua saben apreciar la seva dimensió poètica.

A Catalunya existeixen les llegendàries Dones d’Aigua, les “encantades” que cita Verdaguer al poema Canigó. Aquestes figures intangibles són les protagonistes d’una eterna llegenda a l’entorn dels boscos frondosos, prop de les fonts i estanys d’aigua. Es tracta de dones invisibles, éssers nocturns com les Nereides gregues, que ens contemplen sense compartir el nostre espai, orgulloses de la seva imatge i poders. Elles són dones rialleres i responsables que ocupen les nits de lluna plena en “netejar i estendre la roba”, tot un símbol de renaixença. Sabem que les dones d’aigua són eternament joves i vesteixen nues. Poden tenir ales i dansen voltejant les llargues cabelleres rosses. Són immortals.

Les altres dones d’aigua que vull recordar són més temporals. Són mortals. Viuen als països de pocs recursos hídrics, lluny dels estanys i les fonts. Són les dones portadores d’aigua que realitzen cada dia llargs recorreguts suportant el pes dels recipients a les espatlles. Elles també són Dones d’Aigua, reals i responsables, la base de la vida a la comunitat. Personatges heroics que viuen el dia a dia, figures anònimes que vesteixen de voluntat i sacrifici, dones que dansen pels camins de pols i sequera amb el cap ben alt. Aquestes dones d’aigua també són la imatge i el símbol de l’aigua com a vida i de la seva dimensió de gènere.

Com les dones encantades o les dones portadores, llegenda i realitat, les quatre artistes convocades en aquesta nit de pleniluni són “dones d’aigua” contemporànies, creadores que renten i estenen la roba mentre vesteixen nues. Elles treballen en encontres i pèrdues… en paraules de Clarice Lispector.

La referència o metàfora de l’aigua articula el relat de la mostra i uneix la fotografia, el vídeo, la pintura i la escultura dels diversos treballs exposats. Les pintures de Michelle Concepción capturen la possible imatge de la molècula d’aigua, són presencies blaves sense referents ni entorn: pura forma essencial. La transparència d’aquestes figures aquoses ens fa pressentir la fragilitat de la imatge, i al mateix temps la seva força transformadora. Cada un dels cossos d’aigua que pinta la Michelle semblen éssers en trànsit, impalpables i silents. La dona d’aigua pintora té els pinzells humits de lluna plena.

Per la seva banda, les imatges i els elements escènics que construeix Ester Xargay ens remeten a una dimensió de l’aigua com a llenguatge, reflex de visions al•legòriques, de trobades fortuïtes en la mateixa superfície de llum que és el vídeo, allà on es creuen i sobreposen paraules i relats. Passat i present es troben a la superfície dels estanys literaris que genera la dona d’aigua poeta.

L’aigua és també energia i modela la matèria, com ho fa arrodonint els còdols dels rierols o en les perforacions de l’aigua salada a les roques de vora mar. Aquesta capacitat plàstica que exerceix l’aigua sobre els cossos més pesants és el misteri que revelen les escultures de ferro de Rosó Cuso. Volums fets des de la metàfora del temps mineral, del temps geològic. Aquesta dona d’aigua escultora ens modela la cronologia de la natura.

El temps de la quotidianitat i l’històric, el lloc de les converses i de les recerques, és l’escenari de trobada que documenta el material visual de la Marta Darder. Fotografies i videos on cossos a l’aigua juguen amb blocs de gel, imatges de peus en remull guaridor, reflexos entre canteres de pedra sota el mirall d’aigua… Són documents de l’aigua invisible, de l’espai encantat que tots compartim. La dona d’aigua esten la roba al sol mentre xiula una canço.

Dancen al voltant de la roba estesa a la lluna plena, canten en els camins de sol. Les artistes són dones d’aigua portadores de vida i de relats.

Pilar Bonet, “Aigua a l’aigua”, catàleg Cos d’aigua/Body of Water. Barcelona, Galeria Safia/West Cork Arts Center, 2009.

ISBN: I-904354-22-X

Marta Darder. Aigua a l’aigua.