La casa com a espai inevitable

La representació de “la casa” és una imatge ancestral i universal, un símbol per expressar la vida interior i al mateix temps la vida en comunitat. La imatge d’una casa visualitza perfectament el dins i el fora de l’experiència existencial i de les seves derives. El dins és l’espai de la protecció, el lloc privat on expandir la intimidat; el defora és l’espai de relació, el lloc comunal. Dibuixar una casa és des de la infància una forma bàsica del llenguatge emocional: l’arquitectura domèstica està feta d’elements tangibles i també d’intangibles com la memòria o les emocions.

Ja fa un temps que la Raquel Friera treballa a l’entorn de la imatge i els continguts, tant simbòlics com socials, de la casa, de la forma arquetípica de l’espai familiar i veïnal. De fet, les seves pintures abstractes ja recorden les formes constructives de l’espai habitable i els colors del paisatge que les envolta. Però ara, en els darrers projectes, les teles pintades s’han traslladat cap a d’altres suports i formats: les fotografies, les instal·lacions i els esdeveniments socials, són ara els dispositius d’exploració i creació que treballa l’artista.

Una cambra sense sostre i de parets tremolades, feta de fines teles de colors, és el punt de partida d’un viatge personal a l’entorn de “la casa” com a centre de reflexió sobre la vida, sobre la possibilitat de “les noves realitats”. Aquesta Habitación con vistas és el cor d’un pas decisiu de l’artista cap a llocs i moments més efímers, més socials i contextual. D’aquest gir conceptual apareixen les fotografies de Lugares efímeros i les arquitectures perdudes entre els matolls, ensorrades vora l’aigua dels estanys i extraviades dins les zones boscoses de la sèrie  Abrigos caducos. Les imatges són el retrat de petites construccions de fusta, troballes de fort impacte poètic que la Raquel enregistra en els paisatges del nord. Imatges de la casa extraviada, nàufraga entre la vegetació, proteccions temporals en mig la voràgine de la natura que han perdut els seus camins d’accés. Aquestes cases silencioses les apreciem des de la suspensió del temps, en l’interregne del lloc de ningú, com a senyalitzacions del pas de la vida humana i també del seu oblit.

El viatge en terres ignotes és un punt de partida per a les gran narracions, però el viatge també és la localització de petits registres de comunitat. I en aquest segon cas es generen altres treballs de Raquel, com l’acció Dime quien eres desconocido vecino on treballa mecanismes de trobada i complicitat entre els habitants d’un mateix carrer de Barcelona, allà on viu l’artista. En aquests projectes més relacionals, la casa i la comunitat, la ciutat i els seus transeünts són els dispositius per a reflexionar i referir les experiències de la convivència i els seus conflictes.

Com escriu la Raquel, al respecte de les preocupacions que menen el seu itinerari creatiu i en la seva anàlisi sobre la insubstancialitat de l’individu sotmès als models de la mercantilització, el consum i la manca de fonaments morals i existencials, sobre la fragilitat del temps i les relacions, sobre el sentit de les emocions o la indiferència davant el plaer i el desassossec; és a dir, sobre les malures de l’individu contemporani: Bajo el efecto de la irrupción de la mercancía en el conjunto de las relaciones humanas, el Bloom aparece a la vez como causa y efecto de la liquidación de todo ethos substancial. Él mismo es el hombre sin substancialidad, el hombre que se ha vuelto realmente abstracto, desposeído de cualquier pertenencia y más tarde arrojado a la erranza. También lo conocemos como ese ser indiferenciado que en ninguna parte se siente en casa.

Identificándome con Bloom, y con la intención de paliar esa desazón, busco y recreo ese espacio propio donde instalarme y resguardarme, y desde donde pensar nuestra situación en el mundo. En definitiva el lugar desde donde ubicarse aunque solo pueda ser de manera provisional.Bajo el efecto de la irrupción de la mercancía en el conjunto de las relaciones humanas, el Bloom aparece a la vez como causa y efecto de la liquidación de todo ethos substancial. Él mismo es el hombre sin substancialidad, el hombre que se ha vuelto realmente abstracto, desposeído de cualquier pertenencia y más tarde arrojado a la erranza. También lo conocemos como ese ser indiferenciado que en ninguna parte se siente en casa.

 

Identificándome con Bloom, y con la intención de paliar esa desazón, busco y recreo ese espacio propio donde instalarme y resguardarme, y desde donde pensar nuestra situación en el mundo. En definitiva el lugar desde donde ubicarse aunque solo pueda ser de manera provisional. con la intención de paliar esa desazón, busco y recreo ese espacio propio donde instalarme y resguardarme y desde donde pensar nuestra situación en el mundo. En definitiva el lugar desde donde ubicarse aunque solo sea de manera provisional…”

A prop d’aquestes reflexions, la casa és per a Raquel un espai inevitable on trobar resguard i companyia. El símbol de la vida interior i de la relació amb el món i els seus pobladors.

Raquel Friera, “Abrigos caducos”, Sala d’exposicions dels Serveis Territorials de Cultura a Tarragona. Del 14 de desembre al 12 de gener de 2007.

 

La casa com a espai inevitable. Raquel Friera