Tagged: art i feminisme

 

Quan Lola Vendetta parla amb Déu aprofita per preguntar-li sobre situacions molt terrenals que ella considera injustes. S’interroga sobre tot allò que, com a dona jove i feminista, no pot entendre ni consentir. Aquest diàleg es converteix en una vinyeta gràfica sobre els desitjos i responsabilitats de les dones del segle XXI. Lola defensa els drets humans i dels animals, la lactància materna, el consum responsable, la llibertat sexual, l’autoestima apoderada, la desobediència civil i la convivència ètica. Ho fa amb humor i crispació, és simpàtica i sàdica. » Seguir leyendo…

Lola Vendetta parla amb Déu. Raquel Riba Rossy

Mireia Sallarès. Los Monumentos a la vida vivida

Habla con pasión y gesticula con las manos. Mireia Sallarès es una gran narradora de historias y prefiere la primera persona. Lleva muchos años tras los registros de vidas vividas, de aquellas realidades que consigna como verdadero patrimonio de la humanidad: “no se trata del derecho a la vida, sino del derecho a la vida vivida”. Por ello sus personajes y los relatos son intensos, fronterizos y subversivos. Con frecuencia en voz de mujer. » Seguir leyendo…

Mireia Sallarès. Los Monumentos a la vida vivida (artículo)

‘I go to church. I rape women’

Entre sombras, el cuerpo de una mujer relata en voz ajena el testimonio de la alienación: Voy a la iglesia. Violo mujeres / Voy a la iglesia. Violo mujeres / Voy a la iglesia. Violo mujeres. Verdadera letanía de fe y violencia extrema.
Afirmaciones que sintetizan las contradicciones de la ortodoxia religiosa y sus prácticas sexistas.
Este vídeo, Double Bubble (2001), es de la artista Maja Bajevic, nacida en Sarajevo, y forma parte del proyecto Habeas Corpus que se ha presentado en el espacio del Centre d’Art de Tarragona. » Seguir leyendo…

I go to church. I rape women.Maja Bajevic y Raquel Friera en el CA Tarragona

Miratge i desig: retrats i paisatges de Catherine Opie

En la seva obra “autoretrat” (Cutting, 1993), Catherine Opie renuncia a mostrar el rostre com imatge identitària i ensenya la seva esquena nua on veiem un dibuix de grafisme infantil fet a cop de ganivet sobre la pell. Els traumatòlegs diuen que l’esquena és la part del cos que sustenta la pesantor existencial, en ella el traçat del dibuix, a carn viva, està pintat amb el color de sang que desprèn la ferida. » Seguir leyendo…

Miratge i desig: retrats i paisatges de catherine opie

La construcció simbólica de la dona

Ser dona en un món en procés de transformació. Per a moltes artistes, a partir dels anys setanta, ja no resulten vàlides les preocupacions de l’art associades amb la tradició de la modernitat —l’art preocupat per la innovació de les formes, per conservar la puresa de l’estil o aconseguir el sublim estètic—, sinó que prefereixen atendre aquelles qüestions relacionades amb el creuament de conceptes i valors que construeixen la cultura visual i la seva relació amb les institucions i els agents que hi participen; com també les formes de representació que genera el món visual, en especial la identitat sexual i la vida social. » Seguir leyendo…

els malalts de la casaMarta Darder. Els malalts de la casa

Les natives nord-americanes dels boscos de l’est, els primers en ser destruïts pels europeus, tenien el costum de teixir màscares amb fibres vegetals que portaven durant les seves cerimònies curatives, els rituals per la sanació dels malalts de la casa. Aquestes màscares no estaven destinades a ocultar el rostre de la portadora, sinó a afavorir la transformació de la dona en el seu propi esperit, un procés de reconeixement de la força interior. Aquestes cerimònies s’anomenaven de “fals rostre”, i les dones portadores cosien la màscara amb cordill fet de fulles de blat de moro.
La seva relació amb els cultius cél.lics i les feines de teixir, la seva experiència de la fertilitat, la seva identificació amb els rituals estacionals, els hi conferia una gran presència protectora dins la casa. Eren artistes i sanadores, la màscara era un element més de la vida domèstica. » Seguir leyendo…

Marta Darder. Els malalts de la casa

Ita Puig. Emotion

Durant molt de temps la paraula emoció ha estat un concepte desvaloritzat. En una societat patriarcal, ha esdevingut un terme considerat femení, i, per tant, feble. Un concepte poc heroic front d’altres com idea. Però és una paraula clau per trencar amb la suposada neutralitat de l’espai de la convivència, del lloc de la representació i de la cultura.

L’emoció és una reacció afectiva, generalment intensa, provocada per un factor extern i que es manifesta per una commoció orgànica més o menys visible: perdem la parla afectats per l’emoció, tanquem els ulls, sospirem, allarguem les mans, notem com la pell s’altera… » Seguir leyendo…

Ita Puig. Emotion

aliciaAlicia no sap el seu rostre

El relat d’Alícia al País de les Meravelles, el viatge a través del mirall imaginat per Lewis Carroll, és una orgia de contrasentits lògics. Tanmateix una lògica que ens permet prendre consciència del sensesentit del llenguatge[1] i també de la perversa instrumentalització per part de les estructures que sustenten el poder, que dicten les regles del joc. Es tracta d’una extraordinària proposició cultural, la gran paradoxa que identifica el nostre segle. Una problemàtica ja apel·lada a la filosofia del llenguatge de Wittgenstein i al desterrament semàntic de Kafka o Blanchot, com d’altra banda poetitzada a l’obra de les artistes surrealistes i  debatuda en el context de la crítica feminista. » Seguir leyendo…

Alicia no sap el seu rostre: Karin du Croo, Mapi Rivera, Ita Puig, Núria Alberch