Tagged: dones artistes

Elles son indispensables

Us presento aquest petit àlbum, fragments de dones artistes i de cossos que es desvesteixen per vestir-se de forta presència i revolta. La meva interpretació, dins del Seminari “El cos indispensable”, desitja integra-se als continguts i les obres d’aquesta exposició que ens reuneix avui al centre d’art de La Panera: Vestir i desvestir cossos. Fenomenologies d’aparició.

LAURA. Vaig conèixer a la Laura a través d’una postal que tenia a la bústia. Era la informació d’una exposició a la sala Montcada de Barcelona, el 1998. Sentí un fort impacte. La vaig clavar amb una xinxeta a la paret del menjador. De fet aquesta imatge m’acompanyà fins que em vaig mudar de casa. Ara no la tinc, però l’efecte perdura. » Seguir leyendo…

Elles son indispensables: Laura, Catherine, Esther, Del Lagrace, Simone (ponencia+catálogo)

Josefa Tolrà: El planeta Tierra es pequeño pero muy habitable

Entre las frases escritas por la médium  y artista Josefa Tolrà (1880-1959) ésta me parece entrañable y un buen mensaje para el futuro que se avecina. Teniendo en cuenta que cuando escribe sobre la habitabilidad de nuestro planeta son los tristes años de la postguerra española, el tiempo de los combates por la supervivencia y los días de pesadumbre mundial, la poesía sobre este pequeño y confortable planeta nuestro es una verdadera consigna de positividad que emerge entre los ruidos de la actual agonía terrícola. » Seguir leyendo…

Josefa Tolrà: El planeta Tierra es pequeño pero muy habitable (artículo)

Mireia Sallarès. Los Monumentos a la vida vivida

Habla con pasión y gesticula con las manos. Mireia Sallarès es una gran narradora de historias y prefiere la primera persona. Lleva muchos años tras los registros de vidas vividas, de aquellas realidades que consigna como verdadero patrimonio de la humanidad: “no se trata del derecho a la vida, sino del derecho a la vida vivida”. Por ello sus personajes y los relatos son intensos, fronterizos y subversivos. Con frecuencia en voz de mujer. » Seguir leyendo…

Mireia Sallarès. Los Monumentos a la vida vivida (artículo)

Mireia Sallarès y las Muertes Chiquitas

Nadie se movió de su asiento visionando el largometraje documental que Mireia Sallarès ha realizado   en México, Las Muertes Chiquitas. Un trabajo que dura algo más de cuatro horas, condensando tal profundidad que es imposible dejar de notar el aliento de las más de treinta mujeres entrevistadas que toman la palabra.
El estreno europeo fue en Can Xalant de Mataró, como parte de un taller que la artista llevó a cabo con un grupo de mujeres del barrio. Y puedo asegurar que en aquella ocasión nadie se movió de su asiento viendo el documental, imposible rehuir el magnetismo del brillo de las pupilas de las mujeres que nos hablan. » Seguir leyendo…

El orgasmo femenino. Mireia Sallarès y las Muertes Chiquitas

Isabel Banal. Amb les pedres

Recordo la història d’un artista que creia en l’ànima de les pedres. Per a ell, aquests retalls de geologia no eren formes abstractes, sinó concretes. Les pedres eren un model per al despullament plàstic, pura creació com ho és una fruita o una flor. El mateix artista sabia que les pedres són plenes
d’entranyes, que són alhora matèria, aigua i aire.

Un poeta amic seu va escriure sobre aquelles “pedres amb ànima” que feia l’artista, destacant que l’adornament pompós s’havia sacrificat en una sobrietat quasi exagerada i que l’autor cercava una manera d’expressar-se evitant tota frase inútil: “les escultures d’aquest artista ja no volen ser escultures”, deia l’amic. » Seguir leyendo…

Isabel Banal. Amb les pedres

Lourdes Fisa. Les muses inquietants

Vaig despertar-me un dia per veure’t, mare,
flotant per sobre meu en el cel més blau
en un globus verd on brillaven un milió
de flors i ocells blaus mai vistos,
mai , mai , però mai enlloc
però el petit planeta s’eclipsà
com bombolla de sabó, quan cridaves. Vine aquí!
I jo em vaig trobar amb els meus companys de viatge.

(Sylvia Plath, Les Muses inquietants)
» Seguir leyendo…

Lourdes Fisa. Les muses inquietants

Marta Darder. Aigua a l’aigua.

L’aigua és una molècula simple de característiques extraordinàries. És la base de la vida al nostre planeta, és, de fet, l’origen i el símbol de la vida. Un element  sempre associat a la condició femenina i que ara dona títol a una suggerent exposició de dones artistes: Cossos d’aigua…
L’aigua és per a nosaltres quasi invisible i impalpable, un medi per la transmissió d’imatges i sensacions. Les petites molècules d’aigua poden conformar un vast celatge nebulós, l’aigua de vegades és plana i enmirallada, en altres ocasions és una matèria que apreciem en la seva energia transformadora. L’aigua sempre es mostra variable i imprevisible. » Seguir leyendo…

Marta Darder. Aigua a l’aigua.

Miratge i desig: retrats i paisatges de Catherine Opie

En la seva obra “autoretrat” (Cutting, 1993), Catherine Opie renuncia a mostrar el rostre com imatge identitària i ensenya la seva esquena nua on veiem un dibuix de grafisme infantil fet a cop de ganivet sobre la pell. Els traumatòlegs diuen que l’esquena és la part del cos que sustenta la pesantor existencial, en ella el traçat del dibuix, a carn viva, està pintat amb el color de sang que desprèn la ferida. » Seguir leyendo…

Miratge i desig: retrats i paisatges de catherine opie

La casa com a espai inevitable

La representació de “la casa” és una imatge ancestral i universal, un símbol per expressar la vida interior i al mateix temps la vida en comunitat. La imatge d’una casa visualitza perfectament el dins i el fora de l’experiència existencial i de les seves derives. El dins és l’espai de la protecció, el lloc privat on expandir la intimidat; el defora és l’espai de relació, el lloc comunal. Dibuixar una casa és des de la infància una forma bàsica del llenguatge emocional: l’arquitectura domèstica està feta d’elements tangibles i també d’intangibles com la memòria o les emocions. » Seguir leyendo…

La casa com a espai inevitable. Raquel Friera

La construcció simbólica de la dona

Ser dona en un món en procés de transformació. Per a moltes artistes, a partir dels anys setanta, ja no resulten vàlides les preocupacions de l’art associades amb la tradició de la modernitat —l’art preocupat per la innovació de les formes, per conservar la puresa de l’estil o aconseguir el sublim estètic—, sinó que prefereixen atendre aquelles qüestions relacionades amb el creuament de conceptes i valors que construeixen la cultura visual i la seva relació amb les institucions i els agents que hi participen; com també les formes de representació que genera el món visual, en especial la identitat sexual i la vida social. » Seguir leyendo…