Tagged: instal.lació

Isabel Banal. Amb les pedres

Recordo la història d’un artista que creia en l’ànima de les pedres. Per a ell, aquests retalls de geologia no eren formes abstractes, sinó concretes. Les pedres eren un model per al despullament plàstic, pura creació com ho és una fruita o una flor. El mateix artista sabia que les pedres són plenes
d’entranyes, que són alhora matèria, aigua i aire.

Un poeta amic seu va escriure sobre aquelles “pedres amb ànima” que feia l’artista, destacant que l’adornament pompós s’havia sacrificat en una sobrietat quasi exagerada i que l’autor cercava una manera d’expressar-se evitant tota frase inútil: “les escultures d’aquest artista ja no volen ser escultures”, deia l’amic. » Seguir leyendo…

Isabel Banal. Amb les pedres

 

Josep Maria Martín. L’etant donnée

La pluralitat de materials, la contaminació de tècniques, la mescla de procediments, caracteritzen una pràctica artística que busca l’eficàcia amb desimboltura. Les fronteres que delimitaven el marc de la representació s’han diluït. L’heterogeneïtat en els plantejaments estètics ha esdevingut una estratègia per accedir a unes necessàries escletxes des d’on sigui possible ultrapassar l’extenuat àmbit de la significació. » Seguir leyendo…

Josep Maria Martín. L’etant donnée.

ALFREDO JAARAlfredo Jaar. És difícil

Hi ha dues expressions que l’artista Alfredo Jaar repeteix quan presenta el seu treball en públic, o quan dialoga a l’entorn de tota itinerància creativa: és un privilegi, en memorar la possibilitat de dedicar-se a l’art, i és difícil quan planteja la responsabilitat vers els altres que implica tota acció estètica. Dues expressions breus, aparentment lacòniques, que denoten, no obstant, el registre moral i la talla intel·lectual d’aquest artista, així com la seva implicació crítica amb la pràctica visual, sempre errant i àrdua. » Seguir leyendo…

Alfredo Jaar. És difícil

Ramon Guillen-Balmes. Petita col.lecció per a Glòria Picazo

Aparte de la voz y del tenue sonido de su aliento, no se oye nada. Nada, al menos que él pueda oír. Lo sabe por el tenue sonido de su aliento (Samuel Becket, Compañía)

El cos humà, com estructura o metàfora, ha estat sempre present en les treballs de Ramon Guillen-Balmes. En un principi com a paràmetre del binomi ”individu-entorn natural” realitzant peces -estranys artefactes de fusta i tela acoblats a la manera de pròtesis- que operaven com extensions físiques del cos transgredint els límits corporals ( Eòliques, 1987).

» Seguir leyendo…

Ramon Guillen-Balmes. Petita col.lecció per a Glòria Picazo.