Tagged: Mataró

Els anys vuitanta van ser, en la nostra història nacional i local, l’escenari del gran repte per la consolidació de la nova democràcia, sota la consigna  electoral de “La hora del cambio” en la veu de la primera legislatura socialista del 1982. Deixem enrere l’epíleg franquista i les propostes de la Transició per confrontar-nos a la construcció de les bases de llibertat necessària per una nova societat.

» Seguir leyendo…

ART FORA MERCAT. Mataró anys 80 (curadoría+catálogo)

El secret

El secret  és sempre una sospita, una il·lusió, un desig. És el suport de la literatura, el talismà del filòsof, el repte de la ciència i un antídot per a les veritats. El secret, a diferència del misteri, sempre és quelcom relacional, viu entre nosaltres i es guarda a sí mateix fugint dels grans rituals públics. El secret és mòbil i actiu, clandestí i insumís, però mai és silenci sinó paraula, gest, objecte d’intercanvi i comunicació.

El que més m’agrada del secret és la seva naturalesa de confident: el secret és inseparable de la existència de l’altre; el secret existeix perquè es pot compartir. El misteri, en canvi, no pot passar de mà en mà, de mirada a mirada, ja que no és tangible ni visual: és un “no res” guardat pels seus sacerdots, un nom que es remet a ell mateix. » Seguir leyendo…


Cartes de Milena. Experiencia fronterera entre la solitud i la comunitat

“Encara no nat, i ja obligat a deambular pels carrers i a parlar amb la gent”(Franz Kafka. Diaris. 1922). Milena, l’única dona a qui Kafka estimava apassionadament, sabia que per a ell l’hora del fora i del dins ja no concordaven. El furor salvatge de la marxa interior del poeta el feia percebre com el «jo» es debat per trobar-se a sí mateix, una alienació en la qual fins i tot els seus personatges perden el nom i esdevenen una lletra: allò anònim, el que és ningú i el que són tots.
Una carta adreçada a Milena la signa Kafka: Teu (vaig perdent fins i tot el nom; cada cop minva més, i ara és solament: Teu).
Kafka, a l’inici del nostre segle, descriu l’alienació de l’ésser contemporani fins al paroxisme, lluitant per trobar una sortida, pressentint quin és el significat del jeroglífic de la identitat de l’home modern.Ara, a la fi de segle, Milena -la veu femenina- segueix escrivint per amor i és l’única capaç d’entendre’l -d’entendre el món- i aquest vincle és tanmateix la relació veritablement humana en una experiència fronterera entre la solitud i la comunitat. » Seguir leyendo…

Cartes de Milena: Eva Marín, Cori Mercadé, Begoña Montalbán, Paloma Navares&Paloma Muñoz, Ester Partegàs, Gemma Pont

Ramon Guillen-Balmes. Petita col.lecció per a Glòria Picazo

Aparte de la voz y del tenue sonido de su aliento, no se oye nada. Nada, al menos que él pueda oír. Lo sabe por el tenue sonido de su aliento (Samuel Becket, Compañía)

El cos humà, com estructura o metàfora, ha estat sempre present en les treballs de Ramon Guillen-Balmes. En un principi com a paràmetre del binomi ”individu-entorn natural” realitzant peces -estranys artefactes de fusta i tela acoblats a la manera de pròtesis- que operaven com extensions físiques del cos transgredint els límits corporals ( Eòliques, 1987).

» Seguir leyendo…

Ramon Guillen-Balmes. Petita col.lecció per a Glòria Picazo.

Mireia Sallarés. El no-res blanc

‘He passat la major part de la meva vida dormint, l’altra esperant un miracle, meditant sobre l’innascible […] Quantes vegades he desitjat que la meva filla fos la meva mare, que el meu fill fos el meu pare. Sovint –sovint!

Ésser adulta, no ho aconsegueixo i no puc pas canviar: no puc canviar la meva espera, la follia, l’eterna demora de l’arribada del miracle. El prodigi que no sabré descriure, sí, el miracle al qual dedico aquestes pàgines. El meu miracle l’hauré de pagar. Per a que concedeixi d’aparèixer, per tenir aquesta gràcia, caldrà pagar un preu. Serà breu, com tot allò que pertany a l’ordre del meravellós.’ (Notes d’una anèmica, 1957-58, Unica Zürn) » Seguir leyendo…

Mireia Sallarés. El no-res blanc.