Tagged: pintura

Nix, un ensayo sobre lo invisible

Ciertamente es una palabra enigmática: Nix. Un término que el artista Àlvar Calvet toma como enunciado para reunir y exponer sus últimos trabajos en el Museu d’Art Modern de la Diputación de Tarragona. Obras realizadas en tiempos distintos y que coinciden en explorar el exterior de la imagen, aquellos espacios de lo desconocido que siempre han marcado su singular trabajo en la pintura.

Esta palabra de tres letras responde a una clave mitológica: Nix es, en nuestra cultura, la diosa primordial de la noche, la figura de quien habita en la oscuridad y huérfano de luz transita por los sutiles espacios de la visión. Y, precisamente, las obras que ahora nos presenta recorren los mundos no accesibles a la retina, son una experiencia sobre lo invisible y la ceguera. También sobre la posibilidad icónica del alma más allá de los ojos que ven. » Seguir leyendo…

NIX, un ensayo sobre lo invisible. Alvar Calvet (catálogo)

Mirar de reojo. Guillermo Pfaff 

Escribo poco sobre pintura. Los excesos de los años de estudiante de historia del arte me han dejado algo de trauma y una ligera contracción. Me inculcaron que la pintura es sinónimo de arte y el pincel una metonimia del artista. Y que el artista pinta a la modelo. Sobredosis de poderío hegemónico.
Pero con el tiempo he aprendido a mirar de reojo, más allá de la pintura, para encontrar algo más que solo pintura y poder también disfrutar de lo pictórico. Y no es un trabalenguas. » Seguir leyendo…

Mirar de reojo. Guillermo Pfaff en La Taché Gallery de Barcelona.

Lourdes Fisa. Les muses inquietants

Vaig despertar-me un dia per veure’t, mare,
flotant per sobre meu en el cel més blau
en un globus verd on brillaven un milió
de flors i ocells blaus mai vistos,
mai , mai , però mai enlloc
però el petit planeta s’eclipsà
com bombolla de sabó, quan cridaves. Vine aquí!
I jo em vaig trobar amb els meus companys de viatge.

(Sylvia Plath, Les Muses inquietants)
» Seguir leyendo…

Lourdes Fisa. Les muses inquietants

Jaume Muxart. El sol és de color blau … Els paisatges al.lucinats de Muxart.

La disciplina del paisatge és una de les manifestacions més identitàries de la pintura de tots els temps. En la visió de l’entorn natural, del paisatge, l’individu troba la dimensió més lliure de l’existència, la seva experiència i la seva poètica: allà on tot és possible. » Seguir leyendo…

Jaume Muxart. El sol és de color blau.

La construcció simbólica de la dona

Ser dona en un món en procés de transformació. Per a moltes artistes, a partir dels anys setanta, ja no resulten vàlides les preocupacions de l’art associades amb la tradició de la modernitat —l’art preocupat per la innovació de les formes, per conservar la puresa de l’estil o aconseguir el sublim estètic—, sinó que prefereixen atendre aquelles qüestions relacionades amb el creuament de conceptes i valors que construeixen la cultura visual i la seva relació amb les institucions i els agents que hi participen; com també les formes de representació que genera el món visual, en especial la identitat sexual i la vida social. » Seguir leyendo…