pilar bonet

La construcció simbòlica de la dona en l’art actual

pilar bonet, “La construcció simbòlica de la dona en l’art actual”. DD.AA. Dona, cultura, indústria. La figura femenina. Una cruïlla en el món contemporani. Sabadell, Caixa de Sabadell, 2004.

Ser dona en un món en procés de transformació

Per a molts i moltes artistes, a partir dels anys setanta, ja no resulten vàlides les preocupacions de l’art associades amb la tradició de la modernitat —l’art preocupat per la innovació de les formes, per conservar la puresa de l’estil o aconseguir el sublim estètic—, sinó que prefereixen atendre aquelles qüestions relacionades amb el creuament de conceptes i valors que construeixen la cultura visual i la seva relació amb les institucions i els agents que hi participen; com també les formes de representació que genera el món visual, en especial la identitat sexual i la vida social.

Més enllà de les teories formalistes de l’art, que creuen en la puresa i autonomia de l’objecte artístic, aquestes actituds prefereixen treballar la combinació de medis i llenguatges (fotografia, pintura, vídeo, accions o instal·lacions) i construir una mirada crítica vers la nostra cultura visual desenvolupant discursos, sovint molt irònics, per denunciar el creixement i l’abusiva mercantilització de l’art, atacar la publicitat i el fetitxisme dels productes de consum o crear consciències més ètiques per una economia sostenible. Una via de treball que prenen els artistes més compromesos, els protagonistes de la cultura crítica de la denominada postmodernitat de resistència, d’una estètica de la dissonància que és capaç de generar un poderós contradiscurs que ja no pretén salvar el món a la manera de les velles avantguardes, sinó desmantellar i debilitar els potencials d’afirmació del món establert en la era del capitalisme industrial. [1] » Continue Reading…

ALEGORÍAS DE LA REALIDAD. TIEMPO Y NATURALEZA

Pilar Bonet. “Al·legories de la realitat. Temps i Natura”, NATURES. Una travessa per l’art contemporani. Barcelona, MACBA (Llibres de recerca, 5), 2000.

La linealidad de la vida –truncada por la muerte-, con un principio y un fin arraigados en el yo, deviene para el ser una imagen analógica del Tiempo. El tiempo que nadie ha visto, pero en definitiva, el tiempo real. Una imagen que abarca todos los tiempos posibles. Una noción de tiempo que se piensa a sí misma, como la globalidad esférica de Parménides: “ser que es en el propio acto de ser”, tiempo que es en la misma noción de temporalidad.

El tiempo no es una cosa, pero hemos inventado toda clase de artilugios, objetos y palabras para mediar la temporalidad, y utilizamos numerosos símbolos y metáforas para pensarlo y revelarlo. Del mismo modo que formulamos el lacónico tempus fugit ante la condición perecedera de la vida, sentenciamos que cada cosa tiene su tiempo, como cada lugar o cada persona, sintiéndonos plenamente aniquilados en los límites temporales. Y naturalmente, no se trata de un problema de alteración semántica, de significados del nombre, sino de una peculiar y agitada experiencia física de los estratos de la realidad que nos modelan y penetran. Una experiencia que el artista brasileño Cildo Meireles escenificó en la Documenta IX con la instalación Fontes (1992), una sala donde la densidad material del tiempo y el espacio –relojes de pared, cintas métricas suspendidas del techo- era abrumadora. El espectador se sentía perdido en un espacio globalizador, impenetrable; desorientado por la turbulencia sonora de los relojes que marcaban las horas bajo los efectos de una esquizofrenia numérica insostenible. La presencia del tiempo reducía al espectador a la condición de rehén en la antesala de la muerte. » Continue Reading…

En el film de Grigorij Tchoukhrai La batalla de un soldado, un militar consigue permiso para abandonar el frente y en su viaje de vuelta a casa experimenta una intensa aventura donde se acorta de manera extraordinaria la percepción de la distancia entre la vida y la muerte. Un itinerario en la tierra de las maravillas, entre una naturaleza intacta, suspendida en el impasse de una historia de barbarie: la guerra. Una aventura secretamente feliz, una historia de amor adolescente. El viaje ha sido largo, la licencia termina, abraza a la madre y parte de nuevo. » Continue Reading…

Jens Haanin

En un barri de població turca al centre d’Oslo, l’artista danès Jens Haaning instal·la un altaveu amb l’enregistrament d‘una casset que conté acudits populars turcs: Turkish Jokes. En el mateix projecte també penja cartells amb les narracions escrites en aquesta llengua. Si el vianant no és turc, els missatges passen desapercebuts, ja que no es pot involucrar en les històries; en canvi, si qui passa pel lloc és de parla turca fàcilment esclata a riure visualitzant així, amb un gest distès, la seva identitat. Mitjançant aquesta discreta intervenció  l’artista, per uns moments, capgira la dinàmica habitual d’un espai públic que discrimina les altres llengües, les minories culturals. » Continue Reading…

LES MUSES INQUIETANTS

Vaig despertar-me un dia per veure’t, mare,
flotant per sobre meu en el cel més blau
en un globus verd on brillaven un milió
de flors i ocells blaus mai vistos,
mai , mai , però mai enlloc
però el petit planeta s’eclipsà
com bombolla de sabó, quan cridaves. Vine aquí!
I jo em vaig trobar amb els meus companys de viatge.

(Sylvia Plath, Les Muses inquietants)

Una de les darreres exposicions que ha presentat Lourdes Fisa a Barcelona es titulava Fragilitats. Ara ens ofereix les seves noves pintures dessota el terme Fortaleses i dedica la mostra a la mare i a la terra, als orígens. És una exposició on la artista reconeix la llengua materna, la veu en femení: tot un homenatge a les dones i a les artistes. » Continue Reading…

pilar bonet

Els anys anteriors a la Guerra Civil van ser un període molt regirat, tant en els debats públics i els esdeveniments polítics com en els rumbs culturals.

Un temps en què l’art, les arts en general, deixen de ser, o de voler ser, un reflex de la vida tranquil.la i els ordres institucionals, o bé un pamflet de vocació intimidatòria, per esdevenir un material de debat sobre la sensibilitat dels nous temps i així donar compte d’un context més ampli de relacions i canvis en un període de crisi generalitzada i grans esperances de renovació. Els anys de la Segona República es dibuixen com la voluntat d’una societat i una cultura moderna en un país encara feudal: un període de grans problemes i també de grans ideals de modernitat. » Continue Reading…

… Els paisatges al·lucinants de Muxart

La disciplina del paisatge és una de les manifestacions més identitàries de la pintura de tots els temps. En la visió de l’entorn natural, del paisatge, l’individu troba la dimensió més lliure de l’existència, la seva experiència i la seva poètica: allà on tot és possible. » Continue Reading…

La representació de “la casa” és una imatge ancestral i universal, un símbol per expressar la vida interior i al mateix temps la vida en comunitat. La imatge d’una casa visualitza perfectament el dins i el fora de l’experiència existencial i de les seves derives. El dins és l’espai de la protecció, el lloc privat on expandir la intimidat; el defora és l’espai de relació, el lloc comunal. Dibuixar una casa és des de la infància una forma bàsica del llenguatge emocional: l’arquitectura domèstica està feta d’elements tangibles i també d’intangibles com la memòria o les emocions. » Continue Reading…

El día que José María Aznar ganó por segunda vez las Elecciones Generales, desplacé un centímetro a la derecha todos los objetos de mi habitación.

Aquesta descripció d’una acció personal a l’espai domèstic és al mateix temps el títol novel·lat que David Bestué proposa a una imatge fotogràfica en la que els referents històrics es fonen amb les formes de vida, a la manera de les genealogies que Nicolas Bourriaud recerca en el marasme de la modernitat. Amb aquest gest, l’art construeix i experimenta tot allò de nou i desconegut que conté el present i les seves variants més anodines i absurdes, més precàries i gens èpiques per la voluntat de ser només això: una realitat.

Les accions, els incidents, que proposa i recopila David Bestué a través de fotografies i textos poden ser purament mentals o bé escèniques i relacionals. Les imatges i els escrits, les maquetes o els residus visuals de les situacions, funcionen com a postals o souvenirs del procés de trobada. Bestué treballa a partir d’un sistema nanotecnològic que li permet anar de les accions urbanes, passant per les domèstiques, fins a les personals i possiblement acabar amb dispositius a nivell atòmic o molecular. El conjunt del seu treball, entre l’humor i les emocions, suposa una tremenda i lúcida reflexió sobre les metamorfosis i complexitats de la nostra història, la arquitectura, la sexualitat o les relacions interpersonals (a la manera de Kafka, Vila Matas o Roth). » Continue Reading…

EL IMPACTO DE LA CULTURA: ENTRE EL FUTURO Y EL PASADO

La arquitectura del futuro

Las ciudades del mundo, las grandes metrópolis del nuevo siglo, mantienen una frenética carrera para reconstruir su propia identidad proyectando nuevos edificios espectaculares y trazando renovadores mapas urbanísticos. Primero París, más tarde Berlín, Londres o Barcelona y, ahora, Nueva York o Milán, son algunas de las ciudades más activas en esta expansión urbanística del nuevo milenio. Las capitales buscan así, en la arquitectura y sus  nuevos espacios públicos, otros símbolos para reconocerse como estandartes del progreso. Las ciudades aprovechan los eventos culturales, comerciales o deportivos para ampliar sus zonas sociales y en los nuevos espacios construyen iconos para celebrar el futuro o recordar la historia, incluso bajo el peso de las catástrofes, como es el caso de la metrópoli neoyorquina y los sucesos del atentado terrorista. » Continue Reading…